Saber perdre

De fet, mai no n'he sabut. Quan era petita m'enfadava cada cop que perdia al parxís... i no he aconseguit millorar, malgrat els meus esforços. De vegades és l'enveja, de vegades la ira... de vegades ni jo mateixa ho sé. L'excessiva susceptibilitat i l'amor propi fan un còctel que costa molt dominar. Vull dir que no m'és fàcil posar-hi bon humor, relativitzar i canalitzar les coses. El cap és més aviat pacificador, però el cor em demana guerra.
Reconec també que la majoria de situacions més o menys conflictives que he viscut s'han pogut reconduir, no tant, o no només, pels propis esforços sinó també i sobretot pels dels agreujats que s'han prestat gairebé sempre a la reconciliació.
Aquests dies he anat posant coses pacificadores al blog, a veure si aconseguia aplicar-me-les jo mateixa. Reconec el meu total fracàs. Suposo que a la llarga sí, però a la curta no gens. De fet, ja em perdonareu, però a més de la necessitat ineludible de buscar la pau, sento la necessitat igualment ineludible d'expressar la meva ira. Confio que sense fer gaire mal. Sempre em recordo d'una amiga que es va suïcidar, ja fa molts anys, perquè el seu marit havia marxat amb una altra dona. Després del funeral, algú va dir que tots, amics, coneguts i professionals, ens havíem mostrat tan absolutament comprensius amb l'adúlter, que no havíem deixat espai perquè ella expressés la seva ira. Només estàvem atents al dolor i per tant només li permetíem plorar. Això, junt al meu peculiar i desendreçat funcionament, sempre m'ha fet pensar. 
Fins ara em sentia fora de joc. Ara no puc entendre que tanta gent que jo considero ben bona i demòcrata se saltin les regles del joc i estripin el patrimoni comú, amb una lleugeresa considerable. O amb una mirada d'odi respecte als qui no pensem com ells, que es confon amb la meva, gens amable. 
En fi. Escriure-ho m'ha anat bé. Em sembla que hauré d'escriure molt aquests dies, encara que no tot es podrà publicar i vull conservar mínimament les amistats. M'hauré d'entrenar-me, en qualsevol cas, perquè això va per llarg.

Comentaris

Albert Marín ha dit…
Mercè, jo estic igual però intento que l'odi no em perjudiqui dons quan sento l'odi i l'ira dintre meu el fetge es ressent i augmenten les transaminases i això no em convé gens.
Mercè Solé ha dit…
Tens raó, però no marxa automàticament. Jo poso quilos a sobre perquè no paro de menjar, amb tot això. Hem de recuperar el bon humor com sigui. Els del meu grup de revi (partit per la meitat com tota la realitat que m'envolta) prou que ho saben. L'altre dia no hi vaig anar perquè no tenia ganes de fer trencadissa. Ja havia tingut una mala experiència al matí. I això que encara no ha passat gran cosa al país que sigui irremediable...
Els amics, d'una banda i de l'altra, sens dubte ajuden. Una abraçada,
Mercè