dijous, 27 de juliol de 2017

No puc. No podem.

Aquesta tarda hem tingut assemblea d'Asdivi, l'entitat viladecanenca que treballa per a la integració de les persones amb discapacitat de Viladecans. Us n'he parlat diverses vegades en aquest blog. Sempre amb admiració. Per la tasca dels pares i familiars que en formem part i també per la dels nois i la dels monitors.
Avui, per primera vegada, he tornat desanimada. Costa trobar persones que treballin per a la junta (per diversos motius, actualment una sola persona fa el paper de presidenta, secretària i tresorera). Costa de gestionar l'entitat (no és fàcil:moltes activitats, personal contractat, personal voluntari...) i costa de respondre a tots els requisits administratius que demanen les administracions públiques. Per acabar-ho d'adobar, l'esplai que depèn de l'entitat i que funcionava amb personal voluntari corre el risc de desaparèixer, perquè els monitors (fantàstics!!!) que fins ara hi feien molta feina, ho deixaran després d'uns quants anys, com és natural.
Tot plegat m'ha fet pensar unes quantes coses:
  • La cultura associativa i participativa costa de transmetre. Semblaria natural reunir-se i treballar en equip, però això no és gaire fàcil si no se n'ha fet experiència. La gestió en soledat porta a cremar-se i dificulta avançar-se a les dificultats que es podrien preveure i abordar més col·lectivament. No és una crítica a la persona que en aquests darrers mesos ha estat fent tots els papers de l'auca. Ben al contrari: fa tot el que pot i més, i l'entitat va tirant endavant. També costa molt trobar persones preparades tècnicament per dur a terme feines complexes: des de la comunicació interna, fins a l'elaboració de projectes i pressupostos, que s'han de justificar oportunament, per no parlar de l'acompanyament i estímul de les persones col·laboradores.
  • La major part de pares, mares i cunyades tendim a utilitzar l'associació com si fos una empresa de serveis. Com costa, quan tens l'agenda plena, fer-te present a algunes activitats de l'esplai o dedicar-hi hores! Deixar-hi el teu familiar és saber que estarà ben atès i que s'ho passarà d'allò més bé... ell... i nosaltres, que ja anem sobrecarregats i ens pesa dedicar-hi més temps, cosa que potser és egoista per part nostra, però que almenys a en Jordi, permet que tingui el seu propi espai, activitats i amics diferenciats.
  • Quan veig l'estat de la qüestió em sortiria l'oferiment de donar un cop de mà, però en aquests moments no puc agafar ni una responsabilitat més, perquè em sento molt i molt desbordada. I aquesta mena de responsabilitats requereixen molta dedicació i entendre't molt bé amb el teu equip. Però si tots fem el mateix, clarament ens encallem. I ho visc malament, perquè em sento en contradicció.
  • Una de les sortides que es proposaven davant la manca de voluntaris per tirar endavant l'esplai, era contractar monitors. És una solució pràctica, que no sé si serà viable econòmicament. El que sí que és, també, és una renúncia al valor de la gratuïtat.
  • No sé com funciona en d'altres poblacions, però de vegades tinc la sensació que els ajuntaments deleguen excessivament en els familiars. L'atenció a una persona amb segons quines discapacitats ja és prou dura, i la gent treballem, i fem altres coses. Gestionar un casal d'estiu, per exemple, a final de curs, és una exigència considerable. L'ajuntament paga, però és l'associació qui ha de buscar el personal, fer-se'n responsable i dur a terme tota la paperassa, a banda d'estar disponibles per si cal resoldre alguna incidència. A mi això em sobrepassa.
  • La gestió i la recerca de recursos econòmics es mengen altres tasques no menys interessants i necessàries, com la presència pública de les persones amb discapacitat, o la reivindicació d'alguns drets i equipaments.
Francament, crec que el problema aquesta vegada va una mica més enllà del rotllet: "participa-hi més i comprometre-t'hi". Em sembla que tots plegats hauríem de pensar una mica més en quin és el nostre rol, quin el de l'Ajuntament i com implicar-hi altres agents socials col·laboradors.

dimecres, 19 de juliol de 2017

Així no votaré

Model casolà i familiar d'urna. Només falta fer-hi la ranura per introduir la papereta. És una idea
Evito tractar el tema del procés amb la gent que estimo i que sé que pensa d'una manera diferent., no pas perquè els altres siguin així o aixà, sinó perquè jo ho visc malament i sóc capaç de treure tot el meu mal geni en bateria. No vull fer trencadissa i agraeixo la delicadesa de tants amics que no insisteixen, llevat d'alguna militant excepció que sospito que té el mateix problema que jo: acceptar la diferència.
Certament em moc en un ambient clarament independentista i més aviat tant en Josep com jo mateixa som una cosa rara en el nostre entorn: estimem la cultura catalana i simultàniament ens sembla irrellevant la independència, que no desitgem. Per descomptat que avorrim el PP i sincerament crec que tots dos hem intentat de sempre viure  la democràcia des de la participació activa. Admeto que el referèndum ja és inevitable, tot i que tocar les essències em sembla que pot obrir ferides difícils de tancar. O sigui que el desitjo amb la boca petita, resignada al fet que els nacionalismes marcaran la nostra vida fins que ens morim, perquè tot això no es resoldrà en dos dies.
En els darrers anys, he anat desenvolupant una mena d'anticossos respecte a TV3 i mitjans afins pro independència i de fet m'adono que creix en mi no només la desafecció cap a Espanya sinó sobretot la desafecció cap a la Catalunya nacional. Hi ha uns quants periodistes, escriptors, polítics que expressen bé allò que sento, amb matisacions diverses: des de l'Antoni Puigverd a l'Ada Colau, passant per la Isabel Coixet el Xavier Sardà o el Javier Cercas. Començo a entendre molts mecanismes de la guerra civil.
Em sento més aviat invisible, en part per això d'evitar entrar en polèmiques quan l'ambient no porta al diàleg sinó a la presa de posició, però també crec que és bo de formular algunes coses en veu alta perquè tampoc em sembla que m'hagi d'amagar darrere de veus que òbviament s'expressen millor que la meva. Es queixava l'altre dia en Xavier Sardà que molta gent pensa com ell, però no ho diu. Per això ho vull dir.
  • Crec que la democràcia és millor com més s'apropa els ciutadans a la presa de decisions, per tant en principi com més autogovern, millor.... Amb dues matisacions importants: evitar el sentiment de supremacia nacional (no som ni millors ni pitjors, ni sospito que gaire diferents dels nostres veïns, ens agradi o no) i, importantíssim, tenir en compte que la major part de reptes seriosos amb què ens trobem no es poden abordar en solitari: des del canvi climàtic, al capitalisme salvatge, a la venda d'armament, al terrorisme, a la corrupció, a les migracions forçades per la fam i la guerra, a les relacions laborals o al turisme... Jo crec que el procés independentista més aviat posa pals a les rodes a l'entesa amb els nostres veïns sobre qüestions capitals. En canvi, no objecta res sobre vendre's el país als Sheldon Adelson de torn. L'última operació del Hard Rock a Tarragona n'és un exponent. Val a dir que el sobiranisme espanyol tampoc no es queixa en aquestes qüestions.
  • El desenvolupament de la cultura catalana no em sembla una excepció a això. Crec que no ajuda al català trinxar-lo encara més políticament. La unitat i potenciació de la llengua i a poder ser de la cultura catalana en sentit ampli no s'aconsegueix, crec jo, creant fronteres, sinó més aviat fent minvar les existents.
  • El menyspreu a Espanya em sembla indigne. Espanya no és el PP, per més que el mensypreu mutu banda i banda de l'Ebre reforci mútuament la posició independentista i la pepera, fent més difícil encara el diàleg. Alguns dels arguments que circulen per internet, com el de la Seguretat Social  (ens hem de desprendre d'Espanya perquè ens posa en números vermells, mentre que nosaltres solets ens en sortirem) m'avergonyeixen i posen el nacionalisme català a la mateixa alçada que tots els nords més o menys rics que busquen desprendre's dels suds "pobres, vagos i dependents".
  • Crec que ja no m'ofen que per pensar el que penso, em diguin franquista o feixista. Em sembla senzillament poca-solta. Però francament jo crec que el desitjat referèndum ho ha de ser amb garanties. La democràcia són les regles, deia algú, i jo crec que és veritat. Els mecanismes de control del procés d'una votació han de ser acceptats pels partidaris del sí, del no, i del pare carabasser, si no, mai no seran legitimats. El consens sobre el cens, els percentatges necessaris per fer el canvi, les urnes, els interventors, el paper de la policia, la campanya electoral... no són qüestions menors ni anecdòtiques. I el procés ha de ser transparent. Cal distingir entre una performance a favor d'un referèndum i un referèndum de debò. Algú es refiaria d'un referèndum sobre la migració, per exemple, promogut pel PP, amb tot l'aparell de l'estat, portat a terme i controlat pels seus voluntaris? 
  • Sobre el cost de tot plegat, val a dir que hem d'estar disposats a pagar la factura... i tots, no només els que amb la seva signatura s'exposin públicament. Suposant que es fes un referèndum com cal, que sortís una clara majoria pel sí i que s'iniciés el nostre brexit, cal tenir present que tot pot costar molt: hisenda, Seguretat Social, vida administrativa amb els nostres veïns. Si es vol tirar endavant caldrà assumir que costarà i que tots haurem de pagar la factura, els que volem la independència i els que no. I tot plegat encara més si la famosa desconnexió és unilateral. Em repeteixo, però voldria dir que han fet falta deu anys per arribar a un acord sobre com distribuir els bens de l'arquebisbat de Barcelona amb els bisbats sufraganis, això que, suposadament, tot era de bon rotllo. En aquest referèndum, com en el del brexit, passa que s'oposa la mesquina realitat -Espanya governada pel PP i una crisi brutal- a la ideal Arcàdia (una Catalunya independent rica, acceptada per tothom i resplendent), però els termes no haurien de ser ben bé aquests.
Resumint: vull un referèndum  on els termes a votar siguin una mica més concrets (no realitat versus ideal, sinó realitat a) versus realitat b) i legítim políticament, amb tots els controls que facin falta. I si pogués ser amb la clàusula que surti el que surti, no se'n torna a parlar fins al cap de vint anys...
En fi, m'adono que em repeteixo molt sobre el que ja he dit altres vegades.Que passeu un bon estiu!
(Per cert, ahir a la reunió de L'Agulla, on hi ha diversitat de posicions respecte al procés, algú va suggerir que es podrien fer servir com a urnes les caixetes per als donatius que hi ha a totes les esglésies: més barat i gens polèmic, a excepció de la CUP, és clar :))

dimarts, 23 de maig de 2017

Fent perifèria

Foto: Cathopic
“Tan cerca de nosotros no había estado el Señor acaso nunca, ya que nunca habíamos estado tan inseguros”. Ho va escriure Pedro Arrupe, la biografia del qual (Arrupe, Pedro Miguel Lamet) acabo de llegir, esperonada per tot el que envolta la pel·lícula Silence de Martin Scorsese, que m’ha fet interessar per la presència dels jesuïtes al Japó.
La frase em va connectar amb una conversa mantinguda no fa gaire amb una militant de la JOC, que m’explicava com alguns dels joves del moviment vivien en una precarietat absoluta. I no només per la manca d’una feina digna d’aquest nom, sinó per la seva situació familiar i econòmica. Em deia aquesta noia que se sentia sovint sense resposta, en una situació on l’únic que es podia fer era ser-hi, bo i sabent de la pròpia impotència per canviar res. Una cosa que fa grinyolar també el missatge que de vegades transmetem els moviments d’acció catòlica: que amb la nostra acció (sovint necessària, però) es resol tot, cosa que l’experiència ja s’ocupa de relativitzar oportunament. Em va fer pensar que si no tenim resposta, és que som on hem de ser: a la perifèria, perquè és el lloc on la realitat no està domesticada, on patim la incomoditat, els dubtes, el desconcert i la humilitat de no saber què fer. És el lloc també on es produeix l’autèntic diàleg,  on ens sentim qüestionats, on vivim la soledat, on ens obrim a la creativitat, a la imaginació, a iniciar nous camins. És un lloc de despullament, fins que només queda la confiança en l’Altre i en els altres. O sigui la fe.
La perifèria no és lloc per als purs, perquè vol dir que probablement quan hi som ens contaminem i canviem la nostra percepció de la realitat: de les idees, de les formes, de les necessitats..., si és que es prenen seriosament la realitat de l’altre. Em va fer somriure un capellà que es queixava que, amb afanys perifèrics, al CPL, on treballo, muntéssim un acte no pas al lloc de sempre, al centre de Barcelona, sinó en una parròquia de barri. “És que no és cèntric”, em deia aquest capellà. Doncs no. A la perifèria, fem prou si hi podem arribar en metro. És el lloc que queda lluny de la calidesa del nostre centre, físicament i sobretot existencialment.
Potser tot plegat és una forma de pobresa. De fet ens passem la vida demanant a Déu que ens faci pobres. Però quan ens arriba, en comptes de viure-la com un regal, la vivim com un problema, ens angoixem i suspirem per la seguretat econòmica, ideològica, social
Això que ens passa tantes vegades en el més personal, ens passa també amb l’Església. Segur, per exemple, que havíem imaginat una Església pobra de béns i de poder, i resplendent en la seva coherència i lluminositat. Però quan hi som, veiem que no és com l’havíem imaginada: vivim amb neguit no pas la pèrdua d’influència de l’Església, sinó el desprestigi de tot el que és religiós; veiem la invisibilitat de coses que considerem importants; constatem com costa transmetre la fe a les generacions que ens segueixen; constatem que la nostra  pròpia coherència és fràgil i incompleta.

Si anem al fons de la qüestió ens adonem que la resposta a aquesta pobresa no consisteix en absolut a recuperar allò que hem perdut. Més aviat el que hem perdut és sobrer: hem perdut el poder (i què!), hem perdut una imatge idealitzada i hem guanyat en realisme , i aquest és el poder transformador de l’empobriment: no arreglarem l’Església retornant-li el poder ni la multitud, sinó intentant viure l’Evangeli de forma tan autèntica com siguem capaços, encara que ens sentim vells i mediocres. Tampoc el que perdem intentant viure en la perifèria és rellevant: el prestigi, el poder i la seguretat, tres temptacions que ja van assetjar Jesús.
(Publicat a Foc Nou un dia d'aquests)

diumenge, 14 de maig de 2017

Et trobarem a faltar, Gus

El Gus amb el Moyano. Hi faltava el "Toron", que viu a Madrid
Vaig conèixer en Gustavo Abad, en Gus, ja fa molts anys. Tots dos formàvem part d’un moviment de joves cristians que es deia Jobac, ell al barri del Bon Pastor i servidora al Poblenou de Barcelona.
Eren anys de transició cap a la democràcia, que volia dir no només l’adopció d’un nou sistema polític, sinó sobretot l’empoderament de la gent més senzilla, el descobriment de la potència de la participació ciutadana (de la reivindicació, però també i sobretot de la creativitat, de la imaginació), i la construcció i remodelació de nous espais socials: associacions de veïns, entitats culturals, esplais, parròquies...
A diferència del Poblenou, que comptava amb una llarga tradició associativa que va sobreviure al desert franquista, el barri del Bon Pastor era un barri nou, amb una població procedent majoritàriament de la immigració. En Gus i els seus companys (sobretot el Moyano i el Torondel: formaven un trio invencible que traspassava fronteres, també perquè eren de por!) van dedicar-hi molt d’esforç, sobretot a l’esplai “La Pinya”, on van treballar incansablement per als infants del barri.
El Gustavo mai no va perdre aquest interès per fer un món millor a partir de la festa, la música i l’alegria. Deu ser marca del barri, perquè d’allà va sortir també en Juanjo, que va deixar la presidència de la Jobac per dedicar-se a La Cubana, i, passat per les Teresines, ara és un reconegut promotor teatrero.
L’esplai La Pinya comptava amb una rectoria semiabandonada a Pedra, a la Cerdanya, on feien colònies i sortides, i que compartíem a la Jobac. Allà, per cert, és on em vaig casar amb en Josep. Un espai privilegiat del qual parlàvem sovint amb en Gus, perquè evidentment formava part de la nostra comuna educació sentimental.
El joc de la corda, amb el Mamut de Viladecans, després d'haver deixat la gent ben xopa
Van passar molts anys sense veure’ns, fins que els antics jobaqueros vam decidir retrobar-nos. I allà era ell amb la guitarra. Casat i amb tres fills continuava amb el seu bon humor i disponibilitat. Em va explicar que vivia a Viladecans i que sovint veia passar el Mamut sota la seva finestra. Ocasió d’or: el vaig convidar a venir i a participar de la colla, cosa que va fer amb gran entusiasme. 
Preparant-se per a la cavalcada de Reis
De fet, vaig trigar a assabentar-me’n, però aleshores en Gustavo ja convivia des de feia temps amb el seu tumor, un tumor que li havia comportat la baixa laboral i unes quantes operacions davant les quals jo tremolaria, però que ell suportava amb la lucidesa de qui sap que qualsevol dia pot ser el final i alhora com si no anessin amb ell. 
Els del Mamut assistíem atònits a un Gus que venia a la cavalcada de Reis sortint de la químio, i que, bo i marejat, aguantava estoïcament el maquillatge i el llarg recorregut. Sempre a punt per a la festa, disposat a fer les feines més pesades, “peleón”, bromista, incansable per a l’esport i les feines dures, ha estat vorejant la mort un munt de vegades en els passats mesos. Vaig visitar-lo a l’hospital en una d’aquestes ocasions. Pràcticament no es podia moure ni obrir els ulls, però crec que em va reconèixer. Sobtava la seva fragilitat en un cos fort i musculat. Va morir el passat 28 d’abril, als cinquanta-i-pocs anys.
Gràcies, Gus, per ser tan “brutote”, amic dels amics, pel teu sentit de festa, per tot el que ens has aportat al Mamut, pel teu coratge, per la teva bona feina! Formes part de nosaltres.
(Publicat al Punt de Trobada 110, maig 2017)

divendres, 21 d’abril de 2017

Carles de Foucauld, la perifèria del desert

Hi ha actes que no surten en absolut com estava previst. El d'ahir, a Sant Pau del Camp, organitzat pels Amics del Desert en col·laboració amb l'editorial Fragmenta, n'és un. A mi em semblava una mica exagerada la Rosa, quan em deia que 70 cadires serien poques per als assistents. Doncs tenia raó: vam haver de traslladar-nos de la sala prevista a l'església, perquè vam ser prop de 200 persones. L'acte havia sortit recollint un suggeriment de Fragmenta, arran de la publicació del llibre de Dídac P. Lagarriga Del teu germà musulmà. Cartes d'avui a Charles de Foucauld. Quan ho preparàvem ens vam fer conscients que els Amics del Desert tenim com a patró Charles de Foucauld i molts de nosaltres hem llegit l'esplèndida biografia novel·lada de Pablo d'Ors El olvido de sí, però formalment, en la nostra curta història, no havíem fet cap aproximació seriosa al personatge, tot i que a cadascuna de les nostres meditacions resem sempre la seva pregària de l'abandó.
Vam optar per demanar a Josep M. Fisa, consiliari de Justícia i Pau, l'impulsor de Solidança, i autor del llibret publicat pel CPL Carles de Foucauld, el germà Carles, que ens fes una introducció al personatge. I vam optar també per comprar un centenar d'exemplars d'aquest llibret de la col·lecció Sants i Santes per regalar als assistents. Vam fer curt, de totes totes. 
L'altre punt fort de l'acte era la intervenció d'en Dídac. Molt contents de tenir un musulmà entre nosaltres i de contribuir una miqueta al diàleg interreligiós, un diàleg que com ell mateix va dir sovint no necessita tant de paraules com de silencis compartits. La veritat és que els que hem llegit el seu llibre ens reconeixem en bona part de la seva experiència, i n'envegem la naturalitat i l'entrega de la pregària i el dejuni musulmans. A banda que està magníficament escrit. Em va fer gràcia que va fer servir la mateixa imatge que sol utilitzar Pablo d'Ors: l'important és el vi (diu Pablo, ell va fer servir l'aigua), el de menys és la copa. Veure a galet directament de la font (sense copa o ampolla) es pot fer, però costa més. Genial també la referència històrica de l'"Al·la" quan ens admirem d'alguna cosa i oblidem que l'Islam forma part també de la nostra història.
En aquesta petita crònica hauria de ser objectiva, però no ho puc ser gens. En Fisa va fer la seva intervenció en gènere epistolar, per no desmerèixer ni en Dídac ni el mateix Foucauld. La seva interlocutora, però, vaig ser jo. Les quatre cartes que em va adreçar eren un bon resum de la nostra amistat, del nostre itinerari personal en l'acció i en l'espiritualitat. Hi van sortir des de l'Alfonso Comín, a la Jobac, el Miracle i fins i tot les tòrtores del CPL (que han fet niu just davant de la nostra finestra i que hem convertit en tendra icona a la nostra publicitat). Reflexió profunda en prosa poètica i tocant de peus a terra. Espero que me l'envïi. No sé com va ressonar als altres. A mi em va emocionar.

L'acte va començar amb una estoneta de silenci, una meditació guiada per la Rosa. És una bona cosa això de fer silenci abans d'escoltar: predisposa d'una altra manera, asserena, prepara. Després la Cristina ens va cantar la cançó de l'abandó, dedicant-la al jesuïta Raimon Algueró i vam acabar amb una dansa marroquina, molt senzilla, i vam necessitar per fer-la el perímetre de la nau de l'església. Vam comptar també amb la presència d'unes quantes persones vinculades a la "família" de Foucauld, entre elles la Rosaura, filla de Corbera, que es reincorpora ben aviat a una comunitat de germanetes que hi ha al sud d'Algèria, i que ens va portar retrats de Foucauld i pregàries de l'abandó per a tota la concurrència.
Tot això va ser possible gràcies a l'amabilitat tant de la Delegació d'Apostolat Seglar com de la gent de la parròquia de Sant Pau del Camp, sempre disponibles per tenir-ho tot a punt i per canviar de plan sobre la marxa.
Aquí en podeu trobar un petit reportatge fotogràfic.

dissabte, 15 d’abril de 2017

Aquesta és la nit

La primera vegada que vaig participar de la celebració de la Vetlla Pasqual em sembla que vaig entendre ben poca cosa de la litúrgia. El més fonamental, però, em va quedar clar: l’alegria del Crist Ressuscitat. Segurament no va ser a través de les lectures o dels aspectes litúrgics fonamentals que ho vaig percebre: la descoberta de la fe junt amb l’alegria encomanadissa dels joves van fer la seva feina. Va ser una celebració un pèl esbojarrada que no sé si hagués passat la prova del cotó de l’ortodòxia litúrgica. Però va complir amb escreix la seva funció d’aproximació al Misteri Pasqual.
Avui, en canvi, puc assaborir molt millor la litúrgia de la Vetlla. Iniciada en la foscor, sense presses, la nit ens fa viure l’ànsia de llum. Un foc si és possible ben gran, una processó lenta només amb les candeles encapçalada pel ciri pasqual. Dins encara d’aquest lucernari, ja amb tots els llums encesos, escoltem el pregó pasqual, un text amb força poètica, que desvetlla els nostres sentits amb les seves imatges que remeten a la natura transformada per la resurrecció.
Ens submergim després en la litúrgia de la Paraula: una repassada a la història de la Salvació amb els textos més significatius. Fins a set lectures de l’Antic Testament (no se solen fer totes: només la de l’Èxode és preceptiva, però ben proclamades i ben escoltades són un goig), alternades amb salms, i dues lectures del Nou Testament, ja anunciant la Resurrecció de Jesús.
La tercera part de la celebració, la litúrgia del Baptisme, ens remet a la nostra incorporació personal i comunitària a Jesucrist. És el moment de renovar els compromisos baptismals i és l’ocasió més adequada de l’any per celebrar el bateig dels nou cristians. S’inicia amb una invocació als homes i dones que ens han precedit exemplarment en aquesta llarga cadena de transmissió de la fe: la lletania dels sants. Un recordatori agraït que sense relacions humanes no hi ha fe, i que es pot fer extensiu també a totes les persones més properes que ens han ajudat a trobar-nos amb el Crist. Atenció a la benedicció de l’aigua, amb un text evocador dels significat de l’aigua des de la Creació i amb un gest que suggereix fecunditat amb la immersió del ciri pasqual en l’aigua!
La Vetlla finalitza amb la litúrgia eucarística, com a culminació d’aquesta llarga celebració, on celebrem el Déu-amb-nosaltres que ara i aquí continua alimentant-nos amb el seu cos i la seva sang. Convé fer l’esforç de situar-s’hi. Ens agafa potser un pèl cansats en una celebració llarga i de nit. I correm el risc de viure-la com una rutina, ja que fora del seu sentit singular en la Pasqua, respon més que la resta de la Vetlla al que estem acostumats a fer tot l’any.

Sense alegria, però, no hi ha Vetlla. Fa uns anys vaig participar d’una solemníssima Vetlla en una catedral amb una litúrgia impecable. Aquell any la nostra Pasqua va coincidir amb l’ortodoxa, i en una església propera els ortodoxos –majoritàriament immigrants- celebraven també la seva Vetlla. A la sortida vam coincidir. Ells anaven pel carrer amb el seu ciri (no una candela, un ciri ben gran!) encara encès i amb l’alegria pintada a la cara. Els que veníem de la catedral érem poquets i molt més circumspectes. Diria que si hagués estat una competició, ens haurien guanyat per golejada. Reconec que em vaig quedar amb les ganes d’haver fet una celebració conjunta i unitària. A banda d’altres consideracions, vivim la gran contradicció d’haver convertit la Pasqua en unes vacances i la celebració més important de la nostra fe en una diàspora que no solem viure en comunitat, si més no en la nostra.
(Publicat a Catalunya Cristiana un dia d'aquests)

dissabte, 1 d’abril de 2017

Estrenant passió a Sant Feliu

Doncs sí. Aquesta tarda he pogut assistir a l'estrena al nostre país de la St. John's Passion de Bob Chilcott, una obra escrita el 2013 i que han interpretat la Coral Sant Esteve, l'Escolania i Cor Jove d'Olesa de Montserrat i la Jove Orquestra del Montserratí, dirigits per Eduard Vila, un ex-escolà de Montserrat. Un concert que ha tingut lloc a l'església-catedral de Sant Llorenç, a Sant Feliu de Llobregat.
He de dir que m'he sentit transportada a algun d'aquells "college" de Cambridge o d'Oxford, amb la música de Chilcott, un compositor que es va formar musicalment ja de petit al Kings College de Cambridge i que d'adult va cantar amb els King Singers, un conjunt tot terreny que m'encanta, perquè són capaços de cantar la polifonia més complicada amb tot rigor, i d'alternar-ho amb musica contemporània, o lleugera, o senzillament de fer el gamberro.
He de dir que el concert m'ha agradat moltíssim. La passió té una estructura semblant a la de les grans obres de Bach: la lectura dramatitzada de l'evangeli, amb un narrador, un personatge que fa de Jesús i el cor i alguns solistes encarregats de la resta. Tot plegat alternant amb un himnes a què un públic una mica més format musicalment ens hi haguéssim pogut afegir amb facilitat, i sobre textos antics com el Pange lingua de Venanci Fortunat o diversos autors de la tradició anglicana. Els cors i els solistes estaven acompanyats per un conjunt d'orgue, violoncel, viola, percussió i un quintet de vent. 
Crec que tots plegats n'han fet una gran interpretació. És d'agrair que s'hagin arriscat amb una obra contemporània, de bon pair però que segur que cridarà poca gent (de fet, els assistents potser hem omplert mitja catedral, si hi arribava), que els deu haver costat de preparar. I és d'agrair també que hagin trobat prou complicitat com per poder-la estrenar i a un preu tan assequible per al públic com 10 €, un regal. La interpretaran també demà a Sant Esteve Sesrovires, el dia 7 a Vilafranca del Penedès i el 9 a Olesa. Han tingut l'encert -i la feinada- de facilitar al públic un programa com cal: amb la lletra original i la traducció i amb la partitura de les parts cantables pel públic. 
Us la recomano molt.


dijous, 9 de març de 2017

Quaresma: el camí de l’aigua, de la llum i de la vida


Associem la Quaresma a la penitència, al dejuni, i a l’almoina. Tres bons mitjans per sotraguejar la nostra responsabilitat personal i col·lectiva, posar en valor allò que és important i desfer-nos de l’ accessori, i revisar si som al costat de les persones vulnerables. Revisar, en definitiva, com acollim Déu a les nostres vides. Un procés que la nostra comunitat cristiana sol reforçar amb la reflexió i la formació, les col·lectes extraordinàries (la solidaritat més real és la que ens afecta la butxaca), la litúrgia –expressant l’austeritat en els ornaments, els cants, les pregàries i el color morat- i la reconciliació. Un temps d’atenció especial al patiment: al de Jesús a la creu, però també al de tanta gent que viu situacions de malaltia, de violència, de fam, de solitud, de desarrelament, d’allunyament de les persones estimades. No pas per masoquisme, sinó per moure’ns a fer-los costat, i per recordar-nos (re-cordar= fer passar pel cor) que no hi ha altra resposta a la mort que l’amor i que, al final, és Déu qui fa néixer una vida nova.
Les lectures de Quaresma d’aquest any (cicle A) dediquen dos diumenges a dos temes comuns a tots tres cicles i a l’experiència cristiana: les temptacions de Jesús i la transfiguració. Les temptacions de construir el Regne de Déu amb vanitat, amb poder o amb riquesa les continuem tenint nosaltres. Veiem com Jesús rebutja el camí de l’èxit fàcil per emprendre el camí de morir per donar fruit. I de fet també nosaltres vivim petits tastets de la presència de Déu, per limitats que siguin, que ens han posat al camí on som. En els altres tres diumenges, els evangelis (de Joan) ens parlen de les fites d’aquest camí, marcat per la set, la ceguesa i la mort.
En l’evangeli de la samaritana (Jo 4,5-42, tercer diumenge de Quaresma), Jesús ofereix “una font que brollarà sempre” dins cadascun de nosaltres. En l’evangeli del cec de naixement (Jn 9,1-41, quart diumenge de Quaresma), Jesús es revela com a “llum del món” que és capaç de donar la vista als cecs i de fer-nos veure la realitat amb uns altres ulls. I en l’evangeli de la resurrecció de Llàtzer (Jn 11,1-45, cinquè diumenge de Quaresma), Jesús plora amb nosaltres per la pèrdua i per la mort, i la seva paraula té la facultat de treure’ns de sobre llosa i mortalla per tornar a la vida. Tres evangelis potents que en la tradició de l’Església han configurat el camí catecumenal, és a dir, el camí dels qui desitgen el baptisme, que troba la seva màxima expressió simbòlica a la Vetlla Pasqual. El darrer diumenge de Quaresma és, de fet, el diumenge de Rams o de la Passió: el moment de recapitular tot el camí, l’hora de la veritat, la porta del misteri que traspassa la realitat de la mort.

Mentre escrivia això, em venien al cap les escenes dels tres nois de La Flauta Màgica, de Mozart, que acompanyen els protagonistes en el seu camí, i els aporten la flauta i les campanetes que els permetran superar les proves. En cert sentit, les lectures de l’evangeli de la Quaresma, aquest temps de recordar-nos que la fe no és fugida de la vida, sinó tot el contrari, ens aporten també pistes per tirar endavant: una forma de fer, el reconeixement de sentir-nos acompanyats, l’aigua per la nostra set, la llum per a la nostra vista, la força de Jesús que ens estira cap a ell, si ho volem. Ens deixa a punt per viure intensament la Pasqua.
(sortirà diumenge vinent a Catalunya Cristiana)

diumenge, 12 de febrer de 2017

I Fòrum global dels Amics del Desert

Orange and Yellow, de Mark Rothko 
Es va plantejar inicialment com una celebració d'aniversari dels Amics del Desert, però es va acabar convertint en una mena de jornada programàtica: aplec de meditadors arribats d'arreu d'Espanya, síntesi del recorregut d'aquesta xarxa que compleix tres anys un dia d'aquests,  propostes de futur, molts interrogants i incerteses... i silenci.
Més de 200 persones ens vam trobar a Colmenar Viejo, Madrid, per parlar-ne, per conèixer-nos, per fer silenci junts, per reflexionar críticament sobre l'itinerari seguit.
De fet, aquesta deu ser de les poques associacions on sóc que corre el risc de morir d'èxit: en  tres anys, 40 recessos d'iniciació, 10 d'aprofundiment, 3 tandes d'exercicis seguint el mètode Jalics; seminaris de meditació per tota la península; meditació amb professionals que acompanyen malalts terminals, entrada a dues presons... Sortides a Itàlia, Argentina, Mèxic, i programades a Equador i Perú.
A mi més aviat m'espanta i vaig veure que no era l'única a qui li passava. Per això crec que va estar molt bé poder parlar una mica de tot plegat.
La junta de la recentment constituïda com a associació canònica privada de fidels -abans era una associació civil- i Pablo d'Ors van preparar un document (amb portada de Rothko :)) on plantejaven uns quants interrogants de futur i aquells punts que semblaria que han de constituir la identitat de la xarxa. En vam parlar en grups i vaig entendre que n'haurem de continuar parlant durant molt de temps, perquè hi ha molta tela i algunes coses estan més aviat verdes, com és natural. Entre les qüestions més debatudes, la pluralitat, que és d'una banda un tret identitari d'una xarxa que acull i vol continuar acollint persones agnòstiques i, si convé, d'altres tradicions, però que cada vegada més es va afirmant en el cristianisme, cosa que desvetlla força recels, perquè no és fàcil. Com els desvetlla, deia una persona del meu grup, l'absolut protagonisme del Pablo, cosa inevitable i que no sempre és fàcil de gestionar. Un protagonisme que prové de la seva capacitat de lideratge i del seu èxit literari. Confesso que sovint no sé com situar-me davant la inqüestionable qualitat i individualitat de les propostes del Pablo d'Ors. Deu ser allò del carisma, que a mi més aviat em provoca urticària. Però, vaja, on hi ha una bona proposta, més val aprofitar-la, vingui d'on vingui. Ara bé, crec que en el futur moltes d'aquestes coses han de ser ben digerides col·lectivament, encara que hàgim de caminar a un ritme més lent.
Per a mi hi ha moltes coses a resoldre també com a organització: que sigui realment participativa i sostenible econòmicament, que s'articuli bé en el seu conjunt entre centres i perifèries, que poleixi el seu discurs, que formi degudament les persones que van fent de pal de paller, que s'obri a nous consiliaris -laics i capellans- dels que ja existeixen en les diverses realitats eclesials, que harmonitzi el procés mistagògic (és a dir, de progressiva entrada en el misteri) de la fe (o del silenci) de les persones que arriben amb les que ja tenen una llarga experiència; que treballi més seriosament el tema interreligiós; que sigui realment acollidora, etc. 
Amics del Desert pren com a patró i model Charles de Foucauld. M'agrada molt que sigui així. Foucauld, però, a més a més del desert, era home de pobresa i de servei reals, i crec que d'això no en parlem gaire. Un aspecte pel qual era especialment valorat pels musulmans que l'envoltaven.
Jo em vaig permetre posar l'accent en dues qüestions que em semblen també importants. Una, el tema de ser "pacificadors", bàsicament perquè l'expressió crec que no recull prou que de vegades cal ser en el conflicte. Cal ser-hi sense agressivitat, sense rancúnia, sense odi. Però avui dia, cal denunciar moltes coses i cal mullar-nos en situacions incòmodes. Crec que el silenci ajuda a viure-ho millor i a treballar la reconciliació, però treballar per la pau no s'ha d'entendre com inhibir-se dels problemes. I l'altra, que a força de parlar de pluralitat i d'amics, sembla que Amics del Desert sigui una bassa d'oli, i ho és, però l'amistat autèntica també passa de vegades per una dinàmica de respecte i tolerància mutus i exigeix un cert esforç. Els petons del whatsapp, tan profusament escampats, es mouen encara en la superficialitat.
Tot plegat, però, va ser una jornada d'alegria i agraïment, on vaig retrobar uns quants amics de Batuecas. Estic molt contenta de ser-hi, tot i ser una meditadora de sabata i espardenya.
Per cert, tenim una presidenta que balla super bé!!!
Comencem a fer silenci, uns a terra, els altres en bancs

Ens movem, en una lenta dansa, per no quedar encarcarats.


Pablo d'Ors

La junta

Treballant en grups




Aparcar com a tasca espiritual

Mai no havia tingut gaires ganes de tenir cotxe, però quan em vaig casar, va resultar que el marit venia com qui diu amb el cotxe posat, i vaig aprofitar l’avinentesa per treure’m el carnet. Vaig aconseguir-hlo al quart intent, amb 43 anys, complint tots els tòpics possibles: dona d’una certa edat, sense experiència i amb poca traça. No em fa por agafar el cotxe, l’utilitzo força, però em costa de fer maniobres. Per acabar-ho d’adobar visc en un carrer estret i transitat. Puc deixar el cotxe a casa. Hi ha dos guals, banda i banda del carrer, però la gent tendeix a deixar el cotxe a la vorera del davant. Per  a qualsevol amb més traça que jo, no és cap obstacle. Però jo suo de valent quan l’he d’entrar a casa. Tendeixo a quedar-me atravessada a la porta, i rasco el cotxe per la part del conductor o per totes dues.
Deu fer tres o quatre mesos que hem canviat de cotxe: ja està ratllat per diversos llocs i en sóc la responsable des del primer dia que el vaig agafar. Sort que a en Josep tant li fa, però a mi em disgusta enormement, entre d’altres coses perquè és com si portés un anunci que digués: aquesta-dona-no-sap-aparcar, cosa que, a més a més, és veritat.
Les ratllades del cotxe són evidents, davant dels altres i davant de mi mateixa. No les puc amagar.  Actuen com a mirall que tossudament retrata una realitat que m’agradaria maquillar o relativitzar. Però són allà i en el seu reflex s’hi reconeixen també moltes altres coses.
D’entrada, aquesta sensació que has d’acceptar unes quantes limitacions: la precipitació i la impaciència que són marca de la casa.  I per continuar, la sensació que hi ha coses que em depassen, per més que intenti superar-les. Encara que em proposi no deixar-me portar per la ira o per l’enveja o per la vanitat, hi caic una vegada i una altra. Encara que sé que la meva impaciència és un obstacle per al treball en equip i que he d’anar a un ritme que sigui bo per a tothom, corro en tot i per tot, i vaig a la meva. Em deixo portar per la mandra. Ensopego sovint amb algunes persones. Faig pagar el meu malhumor o el nerviosisme causat per l’excés de coses en què m’embolico en la persona més vulnerable que tinc a prop, que sé que  no té reflexos per protegir-se. Dedico més temps que no voldria al Candy Crush (nivell 2140 en aquest moment, que són moltes hores perdudes estúpidament!).
Portes enfora, no sé si aconsegueixo enganyar algú. Hi ha coses que no es veuen a primera vista, cal conèixer-me una mica per captar-les. Portes endins, hi ha dies que ho porto amb dolor, tot i que a mesura que em faig gran conservo millor l’autoestima.
I és que més val prendre’s’ho amb bon humor. Déu -i uns quants amics- m’estimen tal i com sóc, amb ratllades i esgarrinxades. Si em “ratllo” és que estic viva i em moc.  Quan en determinats moments em fa falta el cotxe, l’agafo encara que el faci malbé i que em posi en evidència. Faig el mateix amb la resta, conscient que he de tirar endavant a tot arreu on em moc: a casa, a la feina, amb els amics, a les entitats, a l’Església... Amb defectes i amb virtuts, en el que surt bé i en el que no, sense perfeccionismes i comptant que allà on jo no arribo, hi arribarà un altre i que el més important no sóc jo i les meves esgarrinxades, encara que deixin marca i encara que siguin molt evidents.  Hi ha qui diu que perdre la reputació és guanyar llibertat. Jo l’estic guanyant a marxes forçades.

Després d’escriure tot això em sento alliberada. Això sí, si mai veieu algú amb dificultats per aparcar, doneu-li un cop de mà!
(Publicat a Foc Nou un dia d'aquests)