Acabo de fer la declaració de la renda i de comprovar, amb estupor, que el fet que a casa tinguem una persona amb discapacitat només afecta la renda del meu marit, perquè ell n’és l’únic tutor. La veritat és que m’ha cabrejat. No tant pels diners: l’interessat cobra una pensió i amb això ja es manté. De fet, a mi em satisfaria més que en lloc de fer descomptes a cada família, garantissin tots els serveis que les persones discapacitades necessiten: llars, centres de dia, tallers ocupacionals, feines subvencionades, acompanyaments i un llarg etcètera. O una bona pensió quan faci falta.
El que em molesta és que tanta retòrica sobre el matrimoni, i resulta que les institucions públiques es comporten amb un individualisme ferotge! Em va sobtar, quan el meu marit va assumir oficialment la tutela del seu germà, comprovar que jo tampoc no comptava per res. Les preguntes de la fiscal i del jutge només es van referir a ell i el seu germà, passant de llarg del fet que jo també visc en aquella casa i també em faig responsable de l’atenció al meu cunyat, com si la convivència quotidiana no fos un element a tenir en compte. Comprovar que tots els afectats estàvem disposats a conviure mútuament em sembla com a mínim prudent, si no imprescindible. De la mateixa manera que ni jutge ni fiscal no es van molestar a comprovar si el noi estava ben atès a nivell social, educatiu, mèdic, psicològic, psiquiàtric... o afectiu. Només es van interessar per la qüestió econòmica.
Igualment ara Hisenda deu trobar que el fet que convisquem tots tres a mi no m’afecta en res, com si el meu cunyat fos un objecte de què té cura exclusivament el seu germà, que no afecta ni el meu temps, ni la meva economia, ni la meva dedicació, ni el meu esforç, ni el meu afecte, ni la meva vida. Per sort meva, no és així, i n’estic ben contenta.
Jo no vull que em tornin diners a Hisenda, vull que es reconegui com a mínim que convivim i, per dir-ho d’alguna manera, que interactuem mútuament, que la família és això, no una suma de persones. Després els mateixos que fan aquestes lleis surten amb la bandera de la família i es queixen que la gent no es casa. Jo entenc el matrimoni civil com un contracte d’ajuda mútua amb unes garanties legals i de protecció social, a banda, és clar, de l’estimació (que és el més important) o del sentit religiós que alguns hi puguin trobar. El control social ja queda lluny.
Tinc la sensació, però, que les prestacions socials es van allunyant cada cop més de la realitat de les famílies. És un contrasentit que aquest noi quan vivia amb els seus pares cobrés una misèria, quan els seus pares necessitaven tot el suport perquè es feien grans i, com deia la meva sogra :”entre tots tres no en fem un”, ni econòmicament ni per a la seva autonomia vital. Fins a la llei de la dependència, no se’ls van reconèixer els seus drets. I fins que els pares del meu cunyat no van morir, ell no va tenir una pensió pròpia: l’orfenesa.
També passa amb la possibilitat de treballar. El meu cunyat està valorat per la Generalitat com a susceptible de trobar feina. No ha treballat mai. Seria bo que ho pogués fer, però si mai troba feina, haurà de renunciar a la pensió i a la seva plaça en un taller ocupacional. Normal. El problema és que no hi ha mecanismes previstos perquè quan quedi sense feina (en un context on la feina fixa ha passat a la història) pugui recuperar pensió i plaça: una bona manera de desincentivar qualsevol projecte d’integració laboral.
Avui, que la família és cada cop més líquida i inestable, convindria repensar com s’articula la protecció dels més febles: infants, gent gran, persones amb discapacitat o dependència, vidus i vídues... Però per això caldria consens sobre dues coses ben difícils: quins col·lectius cal protegir i com fer-ho, i com establir legalment què és una família, cosa més complicada del que sembla a primera vista.
Comentaris