Rumiant sobre l'ACO (2)

Josep Pascual, Marc Andreu, Montserrat Milà i Pere Nieto, en la taula rodona celebrada a la Castanyada de l'ACO a la nostra zona, sobre el tema dels "nous" i els "vells" moviments socials.

L'acte el vam fer en un centre cívic, obert a tothom

Aquesta vegada m'ha costat més de resumir el que hem treballat en el grup (continuo afegint-hi coses de collita pròpia). 

Potser hem estat més dispersos que l'altre dia: sempre costa més fer propostes que no pas opinar o criticar. D'entrada potser hem limitat una mica més la dificultat, perquè hi ha coses que no sabem si són extensibles a tot l'ACO. 

D'entrada veiem que potser les reunions de zona podrien agilitzar-se més, reinventar-se de zero per veure com poden ser més àgils i sobretot més participatives. En aquest sentit, desprendre's de rutines pot anar bé i pot ajudar a tornar als orígens. Caldria preguntar-nos, sobretot, com és que a la gent més jove li costa tant venir a les reunions de coordinació. 

La Marília, secretària de l'ACO, eficaç com n'hi ha poques, comenta en el meu post anterior que avui costa trobar gent que vulgui dedicar esforços a l'ACO i que a més hi ha una certa resistència a prendre decisions o a reconèixer-se com a "responsable". Quan vaig ser presidenta del moviment (1999-2003), hi havia qui ens veia com a "casta", encara que en aquell moment el terme no s'utilitzava. Em va sorprendre anar parar a un grup (vaig canviar de grup de revisió de vida perquè vaig canviar de ciutat on vivia), a Molins de Rei, molt crític amb el secretariat. A les reunions sortia que no coneixíem la realitat del moviment o que preníem decisions de "bombero" (amb perdó dels bombers). A mi més aviat em divertia recordar-los que aquests presidents-casposos-distants érem en Miquel Àngel -veí de Molins de Rei- i jo, tots dos persones ben properes al grup. Però no sé si vaig aconseguir guanyar-me'ls. Amb tot, aquest grup finalment es va desfer i vaig tornar als origens, o sigui al Poblenou. Al darrere de tot això jo hi veig una certa confusió entre el que significa participació, poder, servei, que és, amb raó o sense, també en el fons de totes les crítiques als polítics. 

Hi ha un cert debat en el grup sobre la presència pública de l'ACO al barri. Ens movem entre la discreció i un cert "pudor", no sé si es pot dir així. Jo, en canvi, penso que estaria bé que sistemàticament les entitats sabessin què fa l'ACO i hi estiguessin convidades (potser no cal en les jornades més internes, però la major part de coses que ens qüestionem a nivell social, segur que les comparteixen, entre d'altres coses perquè la gent de l'ACO ha estat sempre molt present, per exemple, a l'associació de veïns). Jo penso que l'ACO és, a més d'un grup eclesial, una mena d'entitat amb més de 50 anys al barri, que sempre ha estimulat la cohesió social, el valor de les coses col·lectives i el compromís. I no veig per quin motiu no ho celebrem entre tots. És una forma també de donar a conèixer que l'Església hi és. Sobre això, però, em sembla que tenim visions diferents. No n'hem parlat gaire en profunditat. Difícilment pot haver-hi diàleg amb l'altre si nosaltres mateixos no existim com a col·lectiu. 

De tota manera em sembla que el que ens fa por a tots és qualsevol signe de prepotència eclesial, que la jerarquia no en té l'exclusiva :), i en això sí que estem tots d'acord. De tota manera, constatem que el nostre grup no tenim gaire presència a les entitats del barri, potser perquè de fet la meitat del grup no vivim al Poblenou. 

Una altra qüestió que ha sortit és el de les perifèries. De què parlem quan parlem de perifèries? Algú diu que abans en dèiem "fronteres". L'Oriol, el consiliari, ens recorda que les perifèries són allà on és Déu. Fem uns quants tombs sobre l'evangelització, que és l'objectiu dels moviments com l'ACO. També l'Oriol ens recorda que sempre que ens plantegem "evangelitzar" acabem descobrint que no estem per donar gaires lliçons i que som nosaltres qui aprenem qui és Jesús a partir dels altres. En aquest sentit, m'ha enviat un resum del document de síntesi del Congrés internacional de pastoral de les grans ciutats (Barcelona, 20-22 de maig 2014), que us transcric perquè em sembla encertadíssim. M'agradaria treballar-lo en el grup.

LA COMPRENSIÓ DE LA MISSIÓ EN LA GRAN CIUTAT COM A SORTIDA 

Testimoni de la missió de Jesús i de les primeres comunitats apostòliques. La pastoral de les grans ciutats parteix de la descoberta de la presència de Déu en i entre els qui hi viuen La missió no és una opció pastoral entre d’altres, és la forma de ser Església que hem rebut de les primeres comunitats apostòliques. Jesús obre el seu ministeri itinerant a Galilea. La missió galilea de Jesús s’assembla a una missió urbana perifèrica, ja que es realitza en una àrea que no inclou centres de poder. Jesús surt, camina, parla del Regne, guareix, s’atansa als pobres, lluita contra el mal, recorre la perifèria i té cura de les perifèries. Després de la resurrecció de Jesús, la comunitat naixent continua caminant, des de Jerusalem. En una gran ciutat, Antioquia de Síria, els seguidors del Ressuscitat rebran el nom de “cristians”. Així, la ciutat reconeix una de les seves “ciutats invisibles”, la que formen els qui segueixen Jesús. I serà Pau qui es convertirà en el gran missioner urbà del cristianisme dels inicis, fins arribar a Roma, la gran ciutat per excel·lència. Pau parla el llenguatge i la llengua de la ciutat, fa servir la xarxa de comunicacions, s’acompanya d’un equip missioner, funda comunitats, i la seva sol·licitud no ofega la llibertat de les persones que evangelitza sinó que les empeny cap a l’amor. 

L’Església es cridada a sortir a les perifèries. La sortida missionera cap a les perifèries humanes i urbanes depèn de la mirada de fe i és la forma pastoral més pròpia de la pastoral urbana. Quan se surt a les perifèries, es descobreix el dolor de moltes persones i la lluita per la supervivència que sovint acompanya el seu camí. Atansar-se a la ciutat vol dir saber-hi reconèixer les perifèries que s’hi troben: perifèries religioses (els qui no creuen en l’Evangeli), urbanes (els qui viuen als barris allunyats del centre, sovint privats del necessari per a viure amb dignitat), socials (els qui són considerats “sobrants urbans”), existencials (els qui viuen en situacions límit, com ara els infants i els ancians, o bé els malalts i els abandonats). 

Una Església en sortida, no pot ser sedentària, temorenca, tancada en ella mateixa, sinó una Església que comunica misericòrdia i que sap que pot patir accidents o ferides. La gran ciutat imposa per la seva magnitud i per la complexitat dels seus teixits socials, per la riquesa dels seus “mons” interiors i per les dificultats d’acolliment amb què el missatge es pot trobar. Cal acceptar la crida a deixar la pròpia comoditat i sortir per tal de descobrir Déu, fins i tot quan sembla absent. En la ciutat, lloc de solitud i de companyia, les preguntes existencials pel sentit són significatives i la missió les ha de recollir sempre, es facin des d’un horitzó transcendent (la pregunta pel més enllà de la mort), transcendental (els valors humans sacralitzats) o bé immanent (les ciències o les paraciències que sovint exclouen una transcendència de tipus personal). 

Cal anar en compte amb la categoria de “secularització” aplicada a les grans ciutats. El fet que una part de la població de les grans ciutats resti indiferent als valors religiosos, no és sempre signe de secularització. Que el sagrat ja no pertanyi a la vida pública i que l’Estat ja no sigui una realitat sagrada, no vol dir que l’Església no tingui cap paper a jugar en la gran ciutat. Una missió atenta descobrirà que el ciutadà necessita experiències, esdeveniments interiors que el sacsegin, llocs i escenaris aptes per el silenci i el recolliment. 

Trobar-se amb els pobres. Un element definitori de la pastoral de les grans ciutat és trobar-se amb els pobres. Ells són el lloc on Déu es fa present, on el podem descobrir i trobar. Ells són els destinataris privilegiats de l’Evangeli i a la vegada ens evangelitzen a tots nosaltres. Els pobres, que constitueixen la meitat dels habitants de les ciutats de l’hemisferi sud, han de ser sostrets a la seva ubicació perifèrica i han de ser col·locats al centre: aquesta és una de les tasques essencials de la missió cristiana. De fet, els pobres, que són “una categoria teològica“, han d’ocupar el centre de la vida cristiana, com a subjectes actius d’una relació d’amistat: som cridats a ser els amics dels pobres, escoltar-los i interpretar-los. Aquesta relació, que té en compte les necessitats espirituals dels pobres com a element prioritari, va més enllà dels mecanismes assistencials garantits per una adequada organització.. L’Església no ha ser una gran ONG dedicada als serveis socials. L’Església ha de ser “Església samaritana”, que uneixi en un tot els missatge i el gest, que explica allò què és mitjançant allò que fa. Els pobres, als ulls humans, no acostumen a estar de moda però, als ulls de Déu, són benaurats, objectes de la seva benedicció. Si en el cor de Déu els pobres ocupen un lloc privilegiat, tant que fins Ell mateix es va fer pobre, l’Església ha de tenir en el seu cor els pobres, estar al seu costat, i fer-se pobre entre els pobres. 

Déu viu en els pobres, en les perifèries de les grans ciutats. En la gran ciutat els pobres són sovint considerats una nosa, una incomoditat, que fins i tot s’intenta amagar o bandejar amb motiu dels grans esdeveniments. L’Església afirma que Déu viu en la ciutat i que, per tant, viu en els pobres, en els barris marginals i oblidats, en les perifèries més llunyanes... en el camí ple de perills que baixa de Jerusalem a Jericó. Cal tenir una gran atenció als oblidats de la gran ciutat, on hi ha dues categories de ciutadans: els “ciutadans” i els qui no poden portar plenament aquest nom, els “no ciutadans” o “ciutadans a mitges”. Entre aquests s’hi troben grans masses de població que es veuen excloses i marginades. Aquesta gran quantitat d’éssers humans són tractats com un bé de consum, que es pot usar i després tirar. Els exclosos, són els qui de fet deixen de pertànyer a la societat urbana en que viuen, ja que no tenen accés als béns compartits, i per això es converteixen en “rebuig”, en “sobrants”. La gran ciutat, filla d’un món globalitzat, no és capaç de tractar com a ciutadans tots els qui la conformen. 

L’alternativa al rebuig és la misericòrdia, la tendresa. L’Església que té cura de la fragilitat del poble i del món, ha d’esdevenir una llum en la megàpolis, que trenqui moltes tenebres. Incloure els exclosos, recordar els oblidats, recollir i acollir els sobrants, estimar els invisibles, equival a descobrir Jesús ens els pobres. Aquesta és la descoberta fonamentat que ha de fer l’Església de la gran ciutat. Els pobres li mostren el Crist sofrent i per això l’evangelitzen, i rep d’ells aquest mateix Evangeli, en un intercanvi extraordinari que fecunda la gran ciutat en el seu conjunt. 

En la gran ciutat la missió es planteja com a contagi. L’Evangeli s’ha transmès des dels seus inicis per impregnació, per contacte personal, per una apel·lació al cor. Jesús no fa proselitisme, sinó que cerca de moure els cors amb un missatge i una praxi carregats d’atracció. “Tothom et busca”...”Anem a altres llocs que per això he vingut”. Una missió es torna capil·lar quan no s’autolimita, quan abandona les pors i les precaucions. Llavors produeix una “irradiació” en el si de la comunitat humana –la gran ciutat- perquè apareix el grup de cristians –l’Església- que manifesta una comunió de vida i de destí amb els altres –amb tots els ciutadans- i escampa d’una manera espontània la seva fe i la seva esperança. L’Església ha de ser una mare que surt a l’encontre, una casa acollidora. En les grans ciutats l’ésser humà es cridat constantment a caminar sempre mes a l’encontre de l’altre, a conviure amb el diferent, acceptar-lo i ser acceptat per ell. La convivència és el somni de tota gran ciutat i alhora la traducció concreta de la fraternitat, un dels pilars de la proposta cristiana. Viure conjuntament en la barreja i en el mestissatge, és el destí ineludible de la ciutat que globalitza les grans energies d’amor i de compassió que hi ha dins de cada home i cada dona. La cultura del trobament i de l’encontre, de la proximitat i de la companyia salvarà la gran ciutat dels seus enemics proverbials: la por, la violència, la desconfiança, l'aïllament. Els cristians hem de tenir un gran desig de brindar misericòrdia i d’agenollar-nos davant dels altres, hem d’involucrar-nos en la vida quotidiana dels qui poblen la ciutat, hem d’acompanyar els processos dels altres, amb paciència i perseverança, hem de donar fruits de vida nova ni que siguin inacabats. 

Una missió per contagi no es refia de fórmules prefabricades, sinó que es posa a la recerca de la innovació i la creativitat. Una pastoral de pura conservació o manteniment no respon als desafiaments plantejats per la gran ciutat. La missió a les grans ciutats demana una conversió personal sòlida i fidel, allunyada de tota introversió eclesial: 

• Quina mirada tinc davant les persones i la gran ciutat? 
• He fet la descoberta de Déu en les persones, especialment en les més pobres i excloses de la societat?
• He agraït a Déu l’haver respost a la seva crida de viure a la perifèria de la nostra ciutat? - En què m’han evangelitzat les persones dels nostres barris perifèrics? 
• Quina característica té la pastoral que realitzo: pastoral de manteniment o creativa, d’acompanyament, de contagi, d’amistat? 

 (Resum de la 2ª proposta a treballar del document de síntesi del CONGRÉS INTERNACIONAL DE PASTORAL DE LES GRAN CIUTATS, primera fase: Barcelona 20-22 maig 2014) L’Hospitalet de Llobregat 27 de maig de 2015 oriol