dissabte, 18 d’abril de 2015

Litúrgia, a seques. O la sequedat de la litúrgia

Jordi-Agustí Piqué i Jaume Fontbona
Més congrés, ahir i avui. Ponència excel·lent de Bernabé Dalmau, repassant els congressos de Montserrat, ben estructurada i documentada, fàcil de seguir, sense tecnicismes innecessaris i amb un toc de bon humor. Després van venir les comunicacions, de dues en dues, amb voluntat d'anar fent diàleg a cada bloc. He de reconèixer que a mi em costa veure-hi el fil conductor. M'han semblat disperses en el seu conjunt, potser perquè algunes eren realment molt tècniques i a mi em sobrepassaven. No tinc nivell. Les quatre del matí miraven més enrere que endavant i alguns dels temes plantejats crec que haguessin donat més de si. Com el tema de la música. La queixa general és que a les celebracions es canta poc i malament. Hi estic d'acord, però certament a l'Església deu ser l'únic lloc on encara es canta, a excepció de les corals. Quan treballem, quan anem d'excursió, quan ens trobem a la taverna o en una trobada familiar, ni que sigui per Nadal, hem perdut el costum de cantar. Ens posem els auriculars o engeguem la música, però no cantem. Cada cop que sóc en una assemblea del partit o del sindicat i veig que som incapaços de cantar la internacional em sap greu. La música transmet adhesions i estimula el sentit col·lectiu, però som en moments baixos. Des del punt de vista eclesial, francament no em fustigaria pas tant, tot i que convindria pensar mesures per estimular una forma de pregar que forma part de la nostra identitat des d'abans del rei David... De fet aquesta qüestió enllaça bé amb la proposta de Katia de Simone, de fer més aclamacions a l'Eucaristia. Ella deia que també en el futbol es fan aclamacions i que això esdevé una expressió de pertinença i de goig. Potser acabarem fent "la ola" a missa. 
Li hagués fet la "ola", per cert, a Mn. Xavier Parés per recordar-se del paper que han jugat Joaquim Gomis i Joan Llopis en la difusió de la litúrgia.
En un dels diàlegs vaig tenir la brillant idea de fer una pregunta sobre el que us explicava abans d'ahir: com ens afecta la litúrgia del papa Francesc? En què ha de canviar la litúrgia perquè hi tinguin cabuda les "perifèries"? Sospito que el moderador s'ho va prendre com un cop baix: es va encendre com una teia, i no va permetre que la mesa respongués. Va fer-me un sermonet i no em va pegar un clatellot perquè era lluny (he, he). Però la sang no va arribar al riu, perquè no era pas una cosa personal i així ho hem aclarit avui afectuosament. Vaig constatar, però, allò que ja s'intuïa: l'actual papa causa urticària a un bon nombre de liturgistes que s'estimen més fer com si no existís i no tocar el tema. 
L'incident va servir perquè algunes persones em vinguessin a trobar. Des d'una de les ponents, a dos capellans que venien de l'Amèrica Llatina i que pensaven que el congrés era massa local (no tenia en compte, per exemple, la vitalitat llatinoamericana) i que no estava gaire en la línia de l'Església dels pobres. 
La comunicació potser més singular -i molt contestada- va ser la de Jaume Fontbona, que, com a president del CPL, va presentar deu reptes de la pastoral litúrgica. Val a dir que alguns dels reptes eren recollits de les aportacions del Consell del CPL. En Jaume va aplicar amb honestedat la sinodalitat (el fer camí conjuntament, el parlar i consensuar les coses) que predica i que demana als bisbes, que no sé pas si s'ho deurien prendre gaire bé. Aquest discurs, en un marc com aquest, no gosa fer-lo gaire gent. Jo crec que, tot i ser uns reptes encara poc treballats i una mica desiguals d'abast, són un bon punt de partida per anar endavant, encara que s'hagin de modificar. Com a membre del CPl, n'estic contenta: més val fer camí i equivocar-se que no pas amagar el cap sota l'ala. Els temes pastorals s'han considerat secundaris en el congrés, però a mi em semblen prioritaris.
El ponent més divertit ha estat Andrea Grillo, laic, que ha qüestionat alguns temes litúrgics, entre ells el recent document del bisbe Cañizares sobre donar la pau. Ha explicat alguna anècdota sucosa, com un catecisme de fa un parell de segles, en què una de les preguntes deia "¿es pot resar dintre l'Ofici Diví?" i la resposta era "Sí, aprofitant els silencis entre salm i salm". Val a dir que hem avançat!
La conferència final ha estat avui a Montserrat i a càrrec de Piero Marini, el qual segons les males llengües ja estava pràcticament nomenat com a prefecte de la congregació del culte quan maniobres d'un sector de la cúria van aconseguir fer canviar d'idea el papa. Ha estat també ben interessant, encara que no ha tingut temps d'acabar la seva ponència. Ha recordat com en altres èpoques la pràctica eclesial no permetia combregar gaire sovint i com Blaise Pascal, al llit de mort, com que no el jansenisme no li va facilitar la comunió, va demanar veure un malalt per veure el rostre de Crist.
I ha acabat amb una expressió de titular: "la pregària eucarística és vista com una fàbrica d'hòsties", com si fos un miracle. És el moment d'acció de gràcies en què es recorda la institució de l'Eucaristia i hi ha qui la viu com si fos un truc de màgia. 
El Congrés ha acabat amb una missa i un petit concert fantàstic de l'Escolania. Ah, i un bon dinar. Que això sempre ajuda.
El meu balanç personal és positiu: vull treballar per conèixer millor la litúrgia. Però trobo que el congrés ha tingut un perfil baix, no per la qualitat de les seves ponències, sinó pels objectius que ell mateix s'ha marcat, molt menys ambiciosos que el del Congrés d'ara fa cent anys.