L'eixida de casa és força gran i hi ha molt d'espai perquè hi creixin plantes. Quan vam venir a viure-hi en Pepito em va acompanyar amb la seva furgo de pagès al seu camp. I tots dos vam omplir els parterres amb la mateixa terra que fa créixer enciams i tomàquets, entre plàstic i plàstic. Una mena de metàfora del parc agrari.
No hi va ajudar gaire que al cap d'un parell d'anys, d'una ventada volés la tela asfàltica del terrat i es va esmicolar sobre les plantes. Vaig anar traient els trossets amb molta cura, però no sé si vaig aconseguir fer net. Des que visc a Viladecans he après a témer el vent i l'aigua, que ja em van fer destrosses només arribar.
La veritat és que a casa la mare mai no havíem tingut plantes. No teníem balcó, i les finestres no s'hi prestaven gaire. Vaja, ja es veu que de voluntat política per fer créixer plantes no en teníem, no. Després quan ens vam casar i vam instal·lar-nos al carrer Llatzeret hi havia un espai molt semblant a aquest. M' hi vaig posar amb afany, empesa per la Merceneta que, entusiasta, no parava de regalar-me plantes i llavors, i encara aviat va fer prou goig, amb plantes senzilletes.
Però a Viladecans sempre ha estat més difícil. Tot i que en teoria hi ha menys contaminació que a Barcelona, tot m'ha costat molt més de fer créixer. De fet, no sé ben bé si planto un roser o un gerani, o més aviat pinso per a tota mena de pugó i de mosquits.
Les plantes d'un costat no acaben de créixer, pobretes. Agafen totes les malures i amb la pèssima cuidadora que tenen deuen patir força. M'he proposat estar més per elles, però ja veurem.
Les plantes de l'altre costat, però, tenen vida pròpia. Són descarades. El ficus creix i creix fins a l'infinit, fins al punt que jo ja no el puc podar. Una mena de planta carnosa (àloe?) que em va regalar en Jaume s'ha fet gran, s'ha reproduït amb gran entusiasme, i envaeix el pas, però m'agrada. En vaig fer una fotografia i el vaig convertir en la coberta d'un llibre.
Al seu aire, i per iniciativa pròpia, han crescut dues palmeres que amenacen amb treure'ns un ull. En vista que no podia treure-les, he intentat lligar-les. Però aquest cap de setmana amb les pluges una d'elles s'ha alliberat. L'hauré de reprimir. M'admira la seva tossuderia. És una planta agressiva, expansiva i veloç.
I finalment hi ha una mena de llorer que també s'ha afegit voluntàriament a la festa.
Tot plegat m'ha fet arribar a una conclusió: les plantes creixen, si volen, on volen i com volen. No sé què en deuen pensar els jardiners...
Comentaris