Interrogants sobre el procés constituent

La veritat és que l'Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades han presentat una proposta interessant, que m'estic pensant si subscriure o no. 
Certament m'agraden molt les qüestions socials que proposen i em semblen un bon programari, que serà apassionant debatre i que contribuirà a consolidar unes opcions que subscric totalment. Jo hi afegiria potser el reconeixement de la pluralitat cultural. Però per a mi és una limitació important que això es faci com un procés constituent d'una Catalunya independent que no desitjo. I no és un tema secundari.
De fet em passa el mateix amb Òmnium. Jo estic per a la defensa de la llengua i la cultura catalanes, però no necessàriament des de la independència. I m'incomoda molt la postura d'Òmnium i encara em molesta més que algunes de les seves activitats, si més no a Viladecans i  per la mena de publicitat que en fan, no vagin adreçades tant al coneixement, posem per cas, de la història de Catalunya, que ja prou ens han manllevat, sinó a la glorificació de l'imaginari nacionalista.
Jo estic pel dret a decidir i m'agradaria que m'ajudessin a pensar-hi, però sembla que la postura general més aviat és donar per fet que ja està tot decidit i que el que convé és tallar a cops de destral els vincles que encara hi ha amb la resta d'Espanya. En això caminen junts i complaguts els ultranacionalistes catalans i espanyols. Em sento com si fos invisible i en canvi estic segura que hi ha altra gent que pensa com jo. Dins i fora de Catalunya.
Penso que potser una entitat com Justícia i Pau, que ha estat treballant tants anys per la resolució de conflictes en un context de pau, podria aportar alguna cosa més que l'opció del seu president per la independència. Davant del conflicte i de l'actitud agressiva del PP i de Ciutadans, poden haver-hi molts mecanismes de mediació que reclamen una actitud dialogant i una voluntat negociadora. Crec de debò que s'haurien d'esgotar tots abans de prendre altres mesures, i que caldria pensar bé i assumir bé les conseqüències d'allò que es va fent. Quan dius això et diuen que ets profeta de calamitats. No és la meva voluntat, però crec que quan es comença una vaga, per exemple, has de saber que et descomptaran un dia de treball (i totes les despeses de Seguretat Social que l'acompanyen). I aleshores pots decidir molt lliurement si la fas o no. I jo estic per fer-les, però té conseqüències per a les quals has d'estar preparat.
I parlant de vagues, no deixa de sorprendre'm que la Teresa Forcades manifestés el seu desconcert en l'entrevista de presentació de la proposta, pel fet que la gent no seguís la seva proposta de vaga general indefinida. I és que una cosa és dir el que a molts ens agradaria, i una altra molt diferent fer de sindicalista. Jo treballo en una empresa que no té el propòsit d'acomiadar ningú, ni està particularment en crisi ni s'adopten represàlies de cap mena. I on la gent té força consciència social. I a les vagues generals, només un 60 % fem vaga convençuts. La resta es mou entre els que tenen por (!) i els que lliurement opten per treballar. Una vaga general comporta picar molta pedra, tenir la majoria de mitjans de comunicació en contra i arriscar-se que si fracassa obtinguis els resultats contraris als buscats. I cal no oblidar que aquesta por que dins la meva empresa no em sembla fonamentada, en altres empreses sí que ho està. I en canvi, amb tots els respectes, no s'esperen represàlies en l'interior d'un monestir per adherir-se a una vaga (en qualsevol cas, però, benvinguts els seus suports que a més els poden portar maldecaps eclesiàstics), perquè la seva situació és ben diferent de la que vivim els treballadors en actiu i, encara més, de la que viuen els treballadors en precari, que van sent majoria.
He de dir que jo estaria encantada que tant l'Arcadi Oliveres com la Teresa Forcades es decidissin a tirar endavant el seu projecte personalment. Tots dos s'estan mullant molt, i tenen una magnífica imatge, però cal reconèixer que no s'exposen al desgast polític que és una càrrega que suporten les persones que fan política, de forma professional o no. Cal lidiar amb crear consens, entomar les pluges tòxiques dels mitjans, les crítiques fundades o no dels adversaris i els propis errors, per no parlar dels trepes interns. 
No m'ha entusiasmat tampoc que no volguessin dir qui més hi havia al darrere de la proposta. No sembla un exercici de transparència.
En fi, benvinguda la iniciativa. Almenys es parlarà d'independència amb contingut i amb ganes de transformació social. I aquesta és una aportació significativa. Si, m'agradi o no, he d'acabar vivint en una Catalunya independent, prefereixo que sigui amb els valors que ells propugnen.

Comentaris

M'agrada força el teu comentari, Mercè.

Et seré sincer, quan la Teresa Forcades (a la que admiro molt per la seva preparació i pel seu coratge) realitza declaracions polítiques crec que peca d'una innocència que pot ser molt pròpia i amb una certa dosi potser recomanable i tot per a un místic però molt perillosa per a algú amb pretensions d'oferir autèntiques alternatives polítiques.

I em sap greu perquè en la meva opinió ja en va acumulant uns quants d'aquests exercicis d'innocència política amb triple salt mortal i sense xarxa: tu parles de la seva visionària proposta d'una vaga general, però jo encara me'n recordo de la seva anada a la Veneçuela chavista convidada per una ministra del govern de l'inefable comandant (aleshores encara no difunt) i de les declaracions que va fer arran d'aquesta visita, i de com van reaccionar tota una colla de veneçolans exiliats a les seves pàgines de Facebook.

I aquesta darrera sobre la "Plataforma constituent" amb declaració sorpresiva en un programa televisiu molt del gust dels progres "que nunca mueren". Em refereixo al darrer programa de "Singulars" del Jaume Barberà.

Potser ara tocarà que sobre tot la gent d'Església fem allò que diuen els anglesos de "wait and see" (al Nou Testament el fariseu Gamaliel també va recomanar no actuar contra Pere i els deixebles, per si darrera de tot plegat hi havia autènticament la mà de Déu), i per tant ens caldrà esperar una mica.

A cop calent jo vaig ser molt crític amb aquesta nova inciativa suposo que més o menys assembleària i així ho vaig recollir a la meva pàgina de Facebook.

Ah, i per cert, en el club dels innocents també hi poso a l'entranyable Arcadi Oliveres. Ell ha fet una feina impagable amb les seves xerrades a les escoles per mentalitzar a les noves generacions d'infants catalans sobre les perversitats de l'actual desordre global que regeix el món, però tots sabem que una cosa és predicar i conscienciar a públics juvenils i una altra de molt diferent és arremangar-se i baixar a la plaça política on regna el món del més rabiós possibilisme, i no pas el món dels ideals immaculats que tenen molts progressistes i/o suposats aprenents de revolucionaris.
Mercè Solé ha dit…
Hola, Jordi,
Moltes gràcies pel teu acurat comentari. He de confessar que no sé si tot plegat em molesta perquè em faig gran i em vaig sentint desplaçada i descol·locada. M'he llegit el teu facebook. Jo tampoc no sóc gens assembleària. La meva experiència en aquest sentit mai no ha estat bona. Sempre m'ha fet sentir manipulada.
Quant a la Teresa Forcades, m'encanta com s'explica sobre determinats temes (no tots), però crec que si es va decantant per fer propostes polítiques, s'hi hauria de dedicar. Altrament, no em sembla gaire honest de cara a la gent que sí que s'hi dedica amb esforç. Crec que si fa política, l'hauria de fer amb totes les conseqüències.
Jo crec que aquest experiment mediàtic de les Benetes de Montserrat és una mica arriscat. No goso jutjar-lo, suposo que a molta gent li fa bé i li és una descoberta, però a mi em costarà tornar a la seva hostatgeria perquè quan vaig a un monestir busco una altra cosa que el zum-zum mediàtic o la consigna política.
I sobre la independència, m'agradaria discernir si la vull o no, al final d'un procés de definició política, després de valorar moltes coses i molts pros i contres, i no d'una forma apriorística. Em sembla que la gent en té tantes ganes que no acaba de tenir en compte les conseqüències, que potser es poden assumir, però que no seran gens fàcils.
En fi, com a mínim la proposta Forcades-Oliveres és suggerent, però, com tu, no estic segura que no ens divideixi més.
Alfons Collado ha dit…
Crec que son unes posicions molt valentes i d'un gran risc personal.

Estic content que unes persones com aquestes liderint aquest procés, millor que no siguin "Grillats" com els italians. Son persones radicals en les seves conviccions però correctes en les seves formes. A Catalunya tenim molta sort de tenir gent com elles, i hi han més.

La meva opció política la tinc clara des de fa mols anys, però els ajudaré econòmicament d'acord amb les meves possibilitats de jubilat.

Alfons Collado.
Mercè Solé ha dit…
Molt bé, Alfons! Ja saps que m'agrada més aquesta opció que l'altra que practiques (:)). Una abraçada,
Mercè