Tot negre

Aquesta Setmana Santa ha quedat marcada per la mort d'en Pepito. Descansi en pau. Tot plegat és com una sacsejada que, encara que sembli contradictori, no m'ajuda gaire a viure aquests dies des d'un punt de vista litúrgic. Hi ha massa emocions pel mig.
Em costa recuperar la normalitat, fer el munt de feina que, amb tot això, m'ha quedat endarrerida. I em costa sobretot viure la Pasqua com a esperança. Em sento cansada i ho veig tot negre i em sento una mica hipòcrita quan vaig predicant pel món que el gra de blat que mor acaba donant fruit. Costa d'assumir això del "és quan sóc feble que sóc fort" i que la felicitat no consisteix en l'èxit, ni personal ni social. En lloc d'èxit cal pensar en solidaritat, sempre menys brillant, però més real. Potser ha arribat el moment de buidar-se del tot, cosa de tot menys gratificant, i confiar que tot plegat servirà per alguna cosa que se'ns escapa. La cosa deu anar per aquí.
Penso en la gent que pateix. L'A., una amiga, acaba d'estrenar-se en la reforma laboral. Trenta-set anys treballant en una empresa i han aprofitat per fer-la fora només canviar la llei, amb una indemnització reduïda. Són els mateixos que van trigar anys a assegurar-la i que li han promès que quan s'acabi l'atur tindran feina per a ella com a autònoma. 
I penso en els beneficiaris de la Llei de la Dependència que a la pràctica resulta que estan finançant la Generalitat per la via que qualsevol canvi de situació comporta la interrupció de la prestació. Els més febles paguen.
I em sap greu que la Fundació Jordi Pujol posi d'exemple un monjo de Montserrat (crec sincerament que Montserrat faria bé de distanciar-se de semblant apropiació) pels valors que representa, i simultàniament CiU estigui disposada a vendre's el país a un personatge com el promotor d'Eurovegas. Ja es veu que això de la sobirania simbòlica té poc a veure amb la sobirania real. Ja podem ser independents políticament de totes les espanyes, si el model de país el marca Sheldon Adelson. I ja podem parlar d'espiritualitat, si el que compta de debò són els beneficis del joc i la prostitució, l'explotació laboral i el diner pur i dur.
Bé, Jesús va viure en la duresa del domini romà, en una religió encarcarada i nacionalista, en un context on els pobres eren multitud sense esperança. Ell va creure que Déu volia un altre món i hi va confiar prou com per ser conseqüent fins al final, per negres que fossin les conseqüències per a ell mateix. Pensant que tot allò bé deuria servir per alguna cosa. Des de la foscor potser ho entenc més. Tant de bo sàpiga seguir, modestament i en allò que pugui, el mateix camí. 

Comentaris