Turisme de borratxera i turisme de qualitat

M'empipa quan es parla amb menyspreu del turisme que no gasta i quan se'n parla gairebé en els mateixos termes que el turisme "de borratxera".
Els meus pares no fan començar a fer vacances gairebé fins que no vorejaven els cinquanta anys. Òbviament per raons econòmiques (de fet durant molts anys el meu pare treballava durant les vacances), i potser per tradició -o manca de tradició- familiar. Jo mateixa a partir dels dotze anys em buscava feina per treballar a l'estiu i per Nadal, durant les vacances. L'economia familiar ho necessitava i de fet per a mi l'estiu era avorridíssim, perquè la major part de les meves amigues marxava al poble, lluny de Barcelona i em sentia molt sola. De fet, si no tens un poble on anar o una casa fora, i tampoc no tens diners per sortir gaire, l'estiu i la calor es poden fer molt llargs. Amb la meva mare ens muntàvem unes maratons estiuenques de cinema de barri, matí i tarda. Hi anàvem amb un entrepà especial: compràvem panets de viena i els omplíem amb tonyina o sardines de llauna. Anàvem de sala en sala i ens menjàvem l'entrepà en una placeta pública al costat d'una font. 
El meu pare, amb alguna sortideta de diumenge ja en tenia prou. A la meva mare li feia il·lusió conèixer món i quan va poder fer viatges, s'hi va apuntar de seguida. Allò significava molt d'estalvi previ, i poques compres. I moltes, moltíssimes visites culturals. Ma mare no deixava res per verd: cap museu o monument. Explicava d'un viatge a Andalusia en ple agost. Mentre tothom feia la migdiada, a les 3 de la tarda, ella recorria una altra vegada els carrers, els llocs que li havien agradat i els que no entraven en la visita turística. Era una màquina. Ella hi anava en viatges organitzats. Jo, amb els amics, també intentava sortir, però amb la menor despesa possible: portant menjar d'aquí, dormint en llocs barats (jo no ho havia fet mai, però alguns amics van recórrer Itàlia dormint al carrer, cosa que no és necessàriament sinònim d'embrutar res). L'interès per veure les meravelles del món suplia qualsevol incomoditat.
Per això em sap greu que avui es parli igual del turisme que s'allotja en llocs barats que del turisme que es planteja sortir per poder fer les bestieses que a casa seva s'avergonyiria de fer. Quan es parla del turisme "de qualitat" es parla del turisme disposat a deixar diners. No importa que les visites a determinats llocs siguin simples rituals per poder dir "hi he estat", encara que sigui amb un sentit de mortificació. Ni que les compres a Barcelona siguin típics barrets mexicans. Ni que la visita acabi sent una mena de colonització tipus "Calella dels alemanys". 
I si això significa convertir les muntanyes en un parc temàtic per a urbanites (és que les deuen trobar avorrides. així, al natural), tant és. O convertir el que podria ser un lloc pacífic ran de mar en una discoteca continuada "amb classe", tant és també.
Doncs a mi continua agradant-me el turisme de qualitat cultural i natural. Baratet i accessible a tothom. Respectuós. I crec que com més equiparin qualitat amb despesa menys es veurà la necessitat de preservar els espais i la seva identitat, de fruir-ne al natural, d'entendre la cultura i la tradició de l'altre.
I aquest afany pel diner no deixa de ser el mateix que hi ha al darrere del turisme de borratxera. Per cert, m'agradaria saber qui paga de debò el cost d'aquests serveis tan barat que s'ofereixen. M'ho imagino: la gent que hi treballa, la gent que proveeix els productes bàsics.Mercè

Comentaris

Josep Anton ha dit…
Completament d'acord.
Quan sento parlar de turisme "de qualitat", penso que jo mai mel podré permetre.
Per què no pot haver opcions econòmiques que no siguin sinònim de borratxeres i aldarulls?