JOBAC, l'aperitiu

Rosa Saragoosa, Jordi Porta, Montse Sintas i Pep Fernández

No sé si es van vendre llibres, però xerrar, vam xerrar pels colzes

Els consiliaris generals del moviment: Pep Soler, Xavier Morlans, Josep M. Fisa i Josep M. Domingo. Al mig, Josep Hortet, l'animador de tots ells. I falta Josep M. Puxan, mort el 2008.

Presentació ahir al vespre del llibre de Montse Sintas La JOBAC (1974-1992). Desencís i utopia de la joventut a Catalunya, publicat per Edicions Saragossa. Com sol passar en aquests casos, la presentació va ser, d’entrada, un bon pretext per al retrobament d’exjobaqueros, amb les canes de rigor… i amb el mateix bon humor i ganes de gresca de costum. La JOBAC va sorgir en un moment en què la JOC havia estat decapitada per la jerarquia eclesiàstica i tractava de recuperar-se. A les dificultats de tirar endavant un moviment no vist precisament per bons ulls pels qui manaven, s’hi afegien els molts canvis socials, l’ebullició del final del franquisme i l’inici de la transició, per la qual cosa, al costat de la JOC que reneixia, va sorgir la JOBAC, amb els mateixos objectius però amb clara consciència de: a) molts treballadors accedien a la Universitat i per tant l’opció de classe canviava de context i per tant s’havia de formular d’una manera que no acabés excloent els mateixos treballadors ; b) les parròquies i els moviments podien ser realitats complementàries i per tant tenia sentit oferir a joves de parròquia la JOBAC, sense perdre l’extensió del moviment a través del lloc de treball i d’estudi; c) el sentit de festa és cohesionador, cosa que no sé si ja anava en el “pack” d’inici o bé si se’n va anar prenent consciència a partir de la marxeta del personal. Tot plegat, per la diversitat de criteris dels consiliaris que en aquell moment s’interessaven per la JOC, va acabar sorgint la JOBAC… amb clara voluntat, és clar, d’acabar sent, al final, una sola cosa. Perquè no tenia cap sentit mantenir dos moviments que es fessin mútuament la competència. I per tant, tot i que va ser un procés difícil –aquestes coses sempre ho són- i que alguna gent potser hi va patir massa, finalment JOC i JOBAC es van unir. Jo crec que per a bé. I jo he arribat a la conclusió que el bon tancament de la JOBAC ha donat fruit dins de l’ACO, on convivim exjocistes i exjobaqueros amb gran harmonia. De fet, la JOC tenia fama de més rigor, la JOBAC de ser una mica més “patxangues”, però a la pràctica servidora va coincidir molts anys al sindicat (CCOO, Assegurances), amb molts membres de la JOC de Collblanc i al cap a la fi tots fèiem la mateixa feina, el mateix tipus de militància. I això és el que compta. Tinc moltes ganes de llegir el llibre. I ja n’aniré parlant, també perquè el 16 d’octubre aprofitem l’avinentesa per retrobar-nos tots seguint l’estil d’aquelles memorables trobades que aplegaven centenars –i un parell de milers en alguna ocasió- de militants. Ahir rememoràvem batalletes, i preparacions de vagues generals junt amb els sindicats, i convocatòries i campanyes massives als barris i ciutats on vivíem , sobre l'atur, la precarietat, el lleure dels joves. L'única pega que hi vaig trobar és que  la paraula "desencís" del títol del llibre no lliga gens amb allò que va ser la JOBAC. Mercè