En record d'en Bartolo Millán

M'hagués agradat ser aquí, ahir, a Maria Auxiliadora, per celebrar els 20 anys de la mort del Bartolo. Però com que no m’és possible, deixeu-me ser-hi almenys una mica present a través d’aquestes ratlles.
Per a mi, el Bartolo és un dels millors símbols d’allò que vam intentar fer en aquelles èpoques. Ara, amb motiu d’aquest aniversari, no he pogut resistir la temptació de repassar papers i m’he adonat que precisament aquest mes passat va fer 25 anys que vam decidir, els Joves Cristians del Maresme, integrar-nos a la JOBAC i constituir la Federació de Mataró, amb la Carme Sellarès i la Kitty Guirao de responsables, i la Mercè Gallifa de secretària. I cito aquests noms i aquell moment en què vam fer aquell pas com a estructura, perquè no es tracta només d’uns noms i una estructura, sinó perquè, realment, tot allò tenia molta veritat, molta consistència. Era la voluntat d’una colla de gent molt diversa, de dir-nos que volíem avançar plegats, des de les nostres riqueses pròpies, de cada grup, de cada parròquia, de cada barri, per treballar, units en la fe de Jesucrist i amb un esperit molt obert a tothom, per construir, amb totes les nostres febleses i inseguretats, una vida més digna per als joves, per a la ciutat i per al món. El Bartolo, ja dic, va ser un esplèndid símbol de tot això. En aquells moments en què hi havia qui dubtava que els joves del centre i dels barris poguéssim entendre’ns amb normalitat i sentir-nos formant una mateixa cosa, ell, des del seu estil tan propi, tan poc convencional, tan de clara extracció obrera, tan apassionat en tot, va demostrar que, efectivament, el projecte conjunt, la voluntat conjunta, la il·lusió conjunta, no era alguna cosa que venia de fora, sinó que venia de dins de tots nosaltres. Quan el dia del seu enterrament cantàvem “Un jove treballador val més que tot l’or del món”, el que dèiem era que tot el que estàvem fent era veritat, i era veritat per a tots.
Però no voldria acabar aquí. Perquè podria semblar que el Bartolo era només un símbol. I no, el Bartolo era, sobretot, un jove, un jove que va morir d’accident als 22 anys. Un jove concret, ple d’il·lusons i contradiccions, amb una història personal complicada, amb una gran voluntat de fer i de ser, amb una gran capacitat per ser proper… Segur que tots en recordem històries, moments, actuacions, detalls. Jo, si em permeteu, diré que recordo molt especialment quan l’estiu de 1989, en tornar de la Jornada Mundial de la Joventut de Santiago de Compostel·la, que no sé amb qui hi havia anat, va venir al despatx parroquial a portar-me una xapa de record i a renyar-me perquè jo no havia anat a Santiago. Era immensament sincer, i les coses se les creia de veritat. Bo serà, avui, que cadascú recordem el nostre Bartolo, que segur que n’aprendrem coses.
I deixeu-me acabar dient que recordar avui el Bartolo, i pregar per ell, i pregar amb ell, segur que serà una bona manera de valorar el camí que hem fet, i de dir que aquell camí, malgrat que ara tot sigui infinitament més complicat, volem continuar fent-lo.
 Josep Lligadas

Comentaris