Mentre escric això, sento uns acords persistents: en Jordi practica. I és capaç de fer-ho ininterrompudament, una hora rere l'altre, un dia rere l'altra, una setmana rere l'altra. El seu repertori és únic: Puff era un drac màgic. Es prepara per al concert que a l'escola de música on va, faran al juliol.
La discapacitat psíquica d'en Jordi no és obstacle en absolut perquè tingui molt d'interès per escriure, pel teatre (veure'l i fer-lo), pel ball i per la música. Fa un parell d'anys escrivia amb la mateixa intensitat amb què avui toca la guitarra i volia aprendre'n més. Volia fer una novel·la (com veieu, no s'hi posa per poc), perquè al cap i a la fi, si els seus germans publiquen llibres, ell també ho podria fer, oi? És la seva lògica i en el fons no va desencaminat. Perquè segur que escriu molt més que altres persones que en teoria tindrien més capacitat per fer-ho. De fet la seva malaltia i el seu retard no es van fer evidents fins que no tenia 8 o 9 anys i això li va permetre fer una escolarització normal, encara que a entrebancs, que després li ha servit moltíssim.
Del seu desig d'aprendre a escriure, ell en deia "aprendre català". Jo més aviat ho veig com "que algú l'acompanyi en el seu escriure", perquè aprengui a expressar-se millor. Vaig estar buscant algú que el pogués ajudar, que li fes classes, però no me'n vaig sortir. I és el que perfil no és fàcil i no sé si en Jordi se'n sortiria en un taller d'escriptura qualsevol. Em sembla que a ell no li fa falta aprendre gramàtica, i segurament s'hi encallaria molt. Però en canvi té molta imaginació, és treballador i està motivat. Algú amb prou paciència i ganes podria fer una feina interessant amb ell, i sospito que agraïda.
En canvi, quan va dir que volia tocar la guitarra, vam tenir més sort. Una educadora del seu taller ens va recomanar una escola de música de Viladecans i es va oferir per assessorar el professor pel que fes falta (hi ha professionals que mereixen un monument, encara que fins al moment no hem hagut d'utilitzar el seu oferiment). De fet el professor, quan li vaig plantejar la possibilitat de matricular-hi en Jordi i li vaig explicar les seves dificultats, ja em va dir que adaptar-se a l'alumne és feina del professor. I que per això li paguen, per ser bon pedagog. Me'l vaig escoltar amb un cert escepticisme. Però la veritat és que funciona, i de quina manera!
No sé gaire què aprèn en Jordi a classe. Intueixo que des d'un cert punt de vista, poca cosa. En canvi, han sabut fer el més important: motivar-lo i incentivar-lo a partir d'allò que a ell li feia il·lusió. Ara en Jordi sempre toca el mateix, però cada cop ho toca millor, i es nota a simple vista, millor dit, oïda. I ell s'ho passa la mar de bé. De fet es lleva content i amb en Puff als llavis.
M'agrada que això el faci feliç. Evidentment li puja l'autoestima, i de vegades va una mica de sobrat (el segon dia de classe ja s'oferia per fer classe als qui sabien menys que ell!). I m'encanta que pugui anar més enllà de la tele i el futbol unes hores. En fi. Ja us avisaré del dia del concert. Mercè
Comentaris
Trobar un bon mestre és un gran cop de sort.