Bàrbars, segurament


Com que alguns amics que hi havien anat, en van tornar molt contents, m’he entretingut a escoltar la gravació de la taula rodona que l’ACO va organitzar el 2 d’abril, sobre la desafecció política.

He fet una mica de resum (gairebé transcripció) de la intervenció d’Antoni Puigverd, que és una persona que en general m’agrada el que diu i, sobretot, la calma amb què ho diu. Ben al contrari de la meva habitual forma atabalada i visceral d’expressar-me i de pensar.

Entre les causes d’aquest distanciament o irritació dels ciutadans respecte als polítics, Puigverd comenta unes quantes coses.

1. No hem acabat de definir bé què esperem exactament de la política i quin és el paper de la ciutadania.

2. La política és un afer complex. D’una banda es desenvolupa en molts àmbits diferents (municipal, provincial, autonòmic, espanyol, europeu…). I d’altra banda, en l’àmbit legislatiu, per exemple, ha de seguir procediments també complicats, sovint fora de l’abast dels ciutadans “normals”.

En l’àmbit executiu els qui manen sovint han de mediar entre interessos i problemàtiques dificilíssimes i acaben triant el mal menor, que acostuma a decebre tothom. De vegades resoldre un problema significa crear-ne d’altres. I l’elector ni coneix les problemàtiques ni té paciència d’esperar. Des de fora creu –i li han fet creure- que tot és molt fàcil i això fa augmentar la decepció.

3. L’individualisme del nostre temps fa que el ciutadà només s’ocupi dels seus problemes i es desentengui dels problemes que no l’afecten. Hi ha la tendència de dir: “si jo vaig malament és per culpa dels polítics i per tant no voto”. El problema és que tampoc el polític busca la mirada general. Sol afalagar el votant malcriant-lo. I el votant malcriat el tiranitza fent-li xantatge: no t’estimaré si no em regales tal cosa que jo et demano.

4. L’endogàmia i els tripijocs de la política són molt allunyats de la realitat del ciutadans. Avui es diuen el nom del porc, demà dinen junts, demà passat pacten i després trenquen. Un partit guanya les eleccions però dos que han perdut s’uneixen i deixen el guanyador a l’oposició. Aquest joc forma part de les regles del joc polític, és perfectament legítim, però desconcerta el ciutadà. Els professionals de la política s’acostumen als seus jocs, però per als ciutadans resulten molt desagradables. La “pudor” de la política els irrita o els decep, però no s’adonen que és la mateixa pudor que fan totes les relacions humanes, que tenen aspectes bons i altres menys agradables. Voldríem que els polítics fossin millors que nosaltres i ens empenyen en aquest sentit presentant-nos-els com a éssers superiors sovint amb vareta màgica. Quan descobrim que són com nosaltres la decepció és molt gran. Esperem dels polítics que actuïn com a deus ex machina.

5. L’electoral cada cop més més segmentat. Anys enrere, la societat estava clarament dividida en classes socials, que tendien a votar cadascuna d’elles a favor del seu interès. Ara hi ha molts interessos contraposats: els joves, les dones, els vells, els grans industrials, els empresaris turístics, els pagesos amb granges de porcs… Hi ha assalariats, i també autònoms. Hi ha treball precari i treball fix, etc. A vegades un govern per resoldre el problema dels vells, deixa de resoldre el dels joves. O per respondre a la sensibilitat ecologista del votant més jove perjudica interessos obrers de la indústria contaminant. A vegades defensant l’ús públic del català perjudiquem una empresa que edita en castellà. Les nostres societats s’han fet molt complexes, però els instruments de la política continuen sent tan simples com ho eren al segle XIX, quan només hi havia rics, obrers i petita burgesia. Quan les dones no votaven, quan els joves no es diferenciaven dels grans, quan els vells es morien abans que ara. A tots aquests elements cal sumar-hi el cas català. Si la política catalana, com passa ara, tendeix al catalanisme més o menys accentuat, hi ha tot de catalans que, sense estar en contra del catalanisme tampoc no hi estan a favor i s’inhibeixen. Només voten a les eleccions espanyoles, que són les úniques de les quals es parla a les televisions que freqüenten. En aquest sentit és interessant de tenir en compte les “pàtries virtuals”: aquests dos veïns que viuen al mateix replà, però cadascun d’ells habita en una pàtria diferent. Un mira T5, A3 o TVE i l’altre mira TV3. Això fa que tinguin sensibilitats diferents, malgrat que viuen exactament al mateix espai , a la mateixa finca.

6. Els mitjans de comunicació tenen una importància cabdal en la nostra percepció de la política. De fet la responsabilitat dels polítics en la creixent abstenció és menor de la que els periodistes els atribueixen. En general, els polítics fan molt bona feina i amb prou responsabilitat. Però el periodisme tendeix a destacar només els aspectes problemàtics: divisions, baralles, crisis, declaracions intempestives… errors, fallades col·lossals, corrupció… Naturalment això és important de saber però també cal saber què fan de positiu Cal dir també que la informació sobre les coses positives –està estudiat- obtè sempre baixíssimes quotes d’audiència i de lectura.

7. Els mateixos polítics contribueixen a degradar la política quan dediquen grans energies a criticar els rivals per coses (errors, problemes, corrupcions) que ells –gent del seu partit- també han comès. Quan organitzen estafes parlamentàries, quan no accepten dels resultats electorals o posen en risc l’estabilitat del sistema per ocultar errors. Quan estimulen els odis territorials i els extremismes, quan creen crispació per radicalitzar els seus votants. Està demostrat que la crispació i l’extremisme inhibeixen el votant moderat, però en canvi animen els votants més radicals. És una cosa que també té molt estudiada el PP. Ara, per exemple, acusaran Rubalcaba de col·laboració amb ETA quan Rubalcaba és evident que és un dels més ha contribuït a destruir ETA. De la mateixa manera que Palin intentava acusar Obama de terrorista.

Aquesta crispació sol afavorir els partits que en condicions més normals i tranquil·les segurament no guanyarien les eleccions. Això vol dir que hi ha partits objectivament interessats en la baixa participació.

8. Els partits no es posaran d’acord per reformar el sistema democràtic i per fer-lo transparent i participatiu. És un altre dels grans problemes que tenim. Mentre la representació democràtica depengui més de les direccions dels partits que de la ciutadania, la participació tendirà a ser poc madura. Es vota pel partit al marge de les persones que presenti a la llista. Els voto perquè són els meus. Si hagués llistes obertes, diputats del districte, la política seria més pròxima i d’aquesta manera l’electorat podria valorar millor els diputats i acabaria potser triant més les persones que els partits.

Ara bé, caldria preguntar-nos si els ciutadans som corresponsables de la desafecció. Isaiah Berlin deia una idea molt subtil: “mentre avancen, els bàrbars no es pregunten pel camí que estan fent i ni tan sols saben si volen arribar allà on arribaran. Quan s’aturen tampoc no saben per què”. Si agafem aquesta idea literalment encara som tots a la barbàrie. En general avancem perquè ens porten, perquè ens arrosseguen. Ens aturem perquè algú o algun obstacle ens atura. El punt de vista de Berlin és interessant perquè, com a cultíssim liberal que era, donava la màxima importància a la responsabilitat individual. No ets civilitzat quan acumules molts coneixements tècnics, científics o culturals. Tampoc no ho ets quan reflexiones sobre els teus comportaments personals, sinó quan després de pensar en el que fas o en el que vols fer, intentes convertir les conclusions a què has arribat en eix de la teva vida.

Actuar és fàcil, pensar és difícil. Això ho deia Goethe. Actuar segons com es pensa és molt difícil. Ser ciutadà es tracta no només d’actuar, no només de pensar, sinó d’actuar segons com es pensa. I això és ben difícil.Mercè

Comentaris