Ja fa un any que no faig de voluntària a la borsa de treball de Càritas. Però hi penso sovint. Va ser una experiència ben interessant, tot i que perillosament intensa que vaig acabar deixant perquè ja no podia donar resposta a tanta trucada a tot hora.
Vaig veure moltes dones soles. Unes, les cuidadores de pares i oncles, sovint estressades i angoixades, havent de tocar moltes tecles: la feina, la família... i la gent gran, i no sabent gaire com posar-s'hi. Algunes venien, s'asseien i començaven a plorar. Em va fer pensar que tampoc no costaria gaire, per part dels ambulatoris o dels serveis socials, muntar algun grup de suport mutu i una mica de formació per ajudar a abordar aquests moments que per a mi són els més difícils: la incertesa de si ja has d'intervenir o no, si has de pressionar el teu pare o la teva mare per fer una cosa que no li agrada però que tu penses que li convé, o senzillament de saber gestionar un ajut d'una tercera persona. O de saber resoldre amb facilitat l'atenció a les persones enllitades sense acabar amb un pinçament. Una mica de formació geriàtrica generalitzada no ens faria cap mal.
I les altres, les dones que estaven aquí soles, que potser mai no havien treballat amb gent gran i que ara s'havien d'enfrontar amb una feina que no és fàcil. L'estereotip presenta dones que fàcilment "sedueixen" els avis, potser per aprofitar-se'n. Però jo més aviat vaig veure molta solitud, i dificultats per entomar senilitats, alzheimers i abandons de les famílies de les persones que atenien. I un lligam afectiu que les portava a visitar-los ben gratuïtament quan ingressaven en una residència o a portar-los flors al cementiri quan morien. No deu ser pas gens fàcil fer una feina que fàcilment enganxa a nivell emocional i que vas perdent un cop i un altre cop. En els equips professionals, això es treballa amb assessorament psicològic i aprenent a mantenir algunes distàncies. Però elles estan soles. Per no parlar dels abusos laborals a què s'enfronten: llarguíssimes jornades, sous baixos, dos alzheimers a preu d'un... Jo em sembla que no podria pas fer-ho.
Tota una economia deixada en mans de la precarietat laboral. Una pena, perquè sí que és un jaciment d'ocupació amb futur, i del que depèn la qualitat de vida de moltes persones grans. Mercè
Vaig veure moltes dones soles. Unes, les cuidadores de pares i oncles, sovint estressades i angoixades, havent de tocar moltes tecles: la feina, la família... i la gent gran, i no sabent gaire com posar-s'hi. Algunes venien, s'asseien i començaven a plorar. Em va fer pensar que tampoc no costaria gaire, per part dels ambulatoris o dels serveis socials, muntar algun grup de suport mutu i una mica de formació per ajudar a abordar aquests moments que per a mi són els més difícils: la incertesa de si ja has d'intervenir o no, si has de pressionar el teu pare o la teva mare per fer una cosa que no li agrada però que tu penses que li convé, o senzillament de saber gestionar un ajut d'una tercera persona. O de saber resoldre amb facilitat l'atenció a les persones enllitades sense acabar amb un pinçament. Una mica de formació geriàtrica generalitzada no ens faria cap mal.
I les altres, les dones que estaven aquí soles, que potser mai no havien treballat amb gent gran i que ara s'havien d'enfrontar amb una feina que no és fàcil. L'estereotip presenta dones que fàcilment "sedueixen" els avis, potser per aprofitar-se'n. Però jo més aviat vaig veure molta solitud, i dificultats per entomar senilitats, alzheimers i abandons de les famílies de les persones que atenien. I un lligam afectiu que les portava a visitar-los ben gratuïtament quan ingressaven en una residència o a portar-los flors al cementiri quan morien. No deu ser pas gens fàcil fer una feina que fàcilment enganxa a nivell emocional i que vas perdent un cop i un altre cop. En els equips professionals, això es treballa amb assessorament psicològic i aprenent a mantenir algunes distàncies. Però elles estan soles. Per no parlar dels abusos laborals a què s'enfronten: llarguíssimes jornades, sous baixos, dos alzheimers a preu d'un... Jo em sembla que no podria pas fer-ho.
Tota una economia deixada en mans de la precarietat laboral. Una pena, perquè sí que és un jaciment d'ocupació amb futur, i del que depèn la qualitat de vida de moltes persones grans. Mercè
Comentaris