Aquests dies m’he llegit el “Poema de Nadal” de Josep Maria de Sagarra. És un dels meus ritus personals d’aquest temps nadalenc, que m’ajuda molt a entrar en la festa.
Sagarra el va escriure el 1931, amb 37 anys, i els experts diuen que és un “escrit de circumstàncies”, és a dir, mig d’encàrrec, i que el va fer molt de pressa, d’una tirada. No sé si ben bé és així, i si hi ha algun lector que ho sàpiga, li agrairé que ho expliqui.
Doncs bé, tant si és de circumstàncies i fet de pressa com si no, el que és cert és que és un text desgavellat, molt desigual de ritme i de rima, però d’una intensitat magnífica, ple de versos que se t’enganxen i se’t fiquen dins. A mi m’agradaria que un patrimoni tan valuós com aquest fos més valorat, però no sembla que les coses vagin per aquí...
Bé, sigui com sigui, aquí us en transcric un tros, que pel meu gust és dels millors del Poema. El podeu llegir en clau cristiana, que és com està escrit d’entrada, però també, si voleu, en clau referida a tots els passotismes, mandres i covardies de tots els temps i llocs (Josep Lligadas)
Doncs bé, tant si és de circumstàncies i fet de pressa com si no, el que és cert és que és un text desgavellat, molt desigual de ritme i de rima, però d’una intensitat magnífica, ple de versos que se t’enganxen i se’t fiquen dins. A mi m’agradaria que un patrimoni tan valuós com aquest fos més valorat, però no sembla que les coses vagin per aquí...
Bé, sigui com sigui, aquí us en transcric un tros, que pel meu gust és dels millors del Poema. El podeu llegir en clau cristiana, que és com està escrit d’entrada, però també, si voleu, en clau referida a tots els passotismes, mandres i covardies de tots els temps i llocs (Josep Lligadas)
─A Betlem me’n vull anar,
vols venir, tu, rabadà?
─Vull esmorzar!
─El Messies elegit
ha nascut aquesta nit.
─Qui t’ho ha dit?
─Un arcàngel flamejant
pel cel ho va pregonant.
─No serà tant!
Ningú sentí la conversa
del rabadà i els pastors
i aquesta conversa estranya
s’ha fet més vella que el món.
Des del temps de criatures
la portem penjada al coll.
S’hi dibuixen les paraules
de la gran desolació.
Hi ha respostes desmaiades
com les orelles d’un gos
i somriures que enuncien
la covardia de tots.
Escolteu bé la conversa
a dins les parets del cor!
─Un arcàngel flamejant
pel cel ho va pregonant!
─No serà tant!…
En el Nadal d’avui, com es fa viva
la resposta brutal dels rabadans!
Com ens cou dintre l’ànima, el que ens priva
de donar el pit i aixecar les mans!
Avui precisament? No és cosa nova!
És mil·lenari el mal que arrosseguem!
Sobre la carn, hi ha la mateixa roba
de la nit de l’estable de Betlem.
L’estrella viu en el cimal abrupte,
a mig camí la voluntat es torç,
i abans de començar, ja salta el dubte
i la peresa que aigualeix l’esforç.
Volem el pàmpol de la fresca parra,
volem la glòria de l’eixida estant,
ens pica el cos el pèl de la samarra
del rabadà que diu: “No serà tant!”,
del rabadà que ha vist la llum salvatge,
que ha vist la veritat nua i rebel,
i estira el braç per abastar el formatge
i el broc lluent del seu porró blau cel.
No és que li manquin ulls per sentir el dia,
no és que li manqui llengua per cridar,
no és res d’això, la seva covardia,
és només que va néixer rabadà!
Ell no deixà la grisa cantarella
ni les tres coses del seu baix profit,
i mentre els altres van seguir l’estrella,
ell continuava rondinant al llit.
Ni un moment sol el va ferir el desvari,
ni el perquè de l’Estable i de l’Infant,
i quan l’Infant es va morir al Calvari,
ell encara seguia rondinant.
Comentaris