De senyeres, barres i estrelles

Us deixo amb un article de la Roser Tey, una dona fascinant... i la meva tieta (que no en té la culpa, pobra, de tenir semblant neboda!). Va escriure aquest article que acaba de sortir a l'Agulla. I no em puc estar de compartir-lo amb vosaltres, perquè em sembla esplèndid.

Per motius obvis, sobretot el passat mes de juny, vam tenir ocasió d’observar un gran desplegament de senyals que presentem com identificatius dels nostres drets nacionals com a catalans. I això està molt bé, però tanmateix ens ha d’induir a reflexionar sobre el significat dels símbols i la seva correcta utilització, avui força desnaturalitzada per raons històriques i polítiques de tots conegudes.
En primer lloc, per què diem senyera a la bandera catalana? El terme senyera correspon a l’emblema o estendard d’una institució, d’un gremi, o altra agrupació, però mai al d’un país, que només té la seva representació internacional en la bandera. Els símbols propis d’una bandera nacional es poden reproduir en altres objectes distintius d’entitats o corporacions, de cossos de funcionaris públics, etcètera, i és en aquests casos que adopten els noms de senyera, estendard, banderí, o altres segons correspongui.
Atès que la utilització reglamentada de les banderes estatals no es va fer fins a primers del segle XVIII, a Catalunya ens va arribar massa tard i ja no hem pogut hissar-la amb propietat més que en períodes molt curts (República de 1931), que no han arribat a deixar empremta en l’imaginari col·lectiu de les generacions posteriors: en temps ben recents, els nostàlgics l’havíem d’anar a veure onejar sobre el Castellet de Perpinyà… Aquesta mancança de lloc oficial per a la nostra bandera ha fet que, gràcies a la popularització dels versos de Maragall dedicats a la senyera de l’Orfeó Català i al pes emblemàtic d’aquesta institució en la nostra identitat, s’acceptés popularment la part en lloc del tot, una definició de menor rang per substituir la veritable de bandera que ens correspon com a nació. És cert que si els catalans diem «la bandera», fàcilment s’entén que es tracta de l’altra, però hem de ser conscients que acceptant per a la nostra una denominació subordinada contribuïm a aquells vells objectius d’obtenir els efectes sin que se note el cuidado. Sí que és veritat que cal menys esforç per dir «senyera» que «bandera catalana», però crec que aquesta petita especificació addicional val la pena per no minvar la categoria que li correspon de dret.
En segon lloc, toca parlar de les barres: aquest és un assumpte més complicat perquè antigament no sempre es diferenciaven les franges dibuixades sobre els escuts amb noms diferents segons la seva posició; en descripcions dels heraldistes antics és tant o més freqüent trobar l’escut dels comtes-reis catalans descrit com a barras o bastones si és en castellà, o barres i pals en català, cosa que exigia precisar-ne a més la posició. Com que a Catalunya, en haver-se perdut la sobirania, també va minvar la preocupació per mantenir actualitzat el llenguatge heràldic propi, la confusió en la terminologia i la dependència d’altres llengües quan s’havia de recórrer modernament a descriure banderes i escuts es va accentuar: només a partir de la creació de la Mancomunitat i en paral·lel amb l’interès per fixar les normes ortogràfiques del català i recobrar la toponínima pròpia, es va iniciar també un moviment de recuperació dels símbols representatius i ara, amb l’obra dels estudiosos que han estat pioners en aquest camp, disposem d’un lèxic autòcton, precís i normalitzat gramaticalment per descriure amb la deguda correcció el nostre patrimoni heràldic (escuts) i vexil·lològic (banderes). Així que ja no tenim excusa i cal dir les coses pel seu nom: les franges verticals dels escuts són anomenades pals, les horitzontals són faixes i les inclinades reben els noms de bandes si les veiem començant des de dalt a l’esquerra (\), i barres només si comencen a dalt al costat dret i acaben a baix l’esquerra (/).
En el nostre cas, com que la nostra bandera té l’origen en un escut heràldic on apareixen verticals, caldrà que a les franges les anomenem pals; també les podríem anomenar faixes, perquè a la bandera apareixen horitzontals; però mai barres. Jo crec que el millor és mantenir la denominació de pals perquè denota clarament que és una bandera d’herència heràldica i no la bandera improvisada d’un estat de nova creació.
Finalment, anem a les estrelles. L’estrella, o estel, és la figura més representada en els escuts catalans, majoritàriament de sis puntes i en menor proporció, de vuit: el mateix passa en la tradició heràldica mundial, amb escasses excepcions. De forma que l’estrella de cinc puntes va ser una absoluta innovació (alguns diuen que per error de disseny) quan va néixer la bandera nord-americana en declarar-se aquell país independent. Actualment les estrelles en una bandera, si no procedeixen d’una tradició heràldica, acostumen a representar un estat quan va sola, o estats federats si són més d’una. De forma que l’«estelada» simbolitza efectivament l’anhel de Catalunya de transformar-se en estat. Ara bé, cal tenir present que la bandera amb el triangle blau i l’estrella blanca és la del partit polític Estat Català creat els anys vint, i que els seus fundadors tenien molt clar que era de caràcter reivindicatiu i transitori: quan el propòsit estatalista s’hagués aconseguit, la bandera nacional de Catalunya seria indiscutiblement la històrica dels quatre pals. Lògicament, el seu model va ser l’americà, per l’analogia del simbolisme, però ignorant que l’estrella catalana és de sis o vuit puntes, mai de cinc. Basant-se també en aquesta –mala– interpretació, altres grups més afins a la ideologia marxista van crear la seva bandera de combat, però aquests van copiar l’estrella roja que la revolució bolxevic havia imitat al seu torn de la nord-americana.
Per tant, no ens equivoquem: els catalans tenim una bandera nacional, no una senyera, de les més antigues que es coneixen, que s’ha expandit fins als territoris que abans van estar units a la corona catalano-aragonesa i que serà l’estatal el dia més o menys llunyà que aquest fet s’esdevingui. Mentrestant podem flamejar les estelades reivindicatives, però recordant sempre que són simples banderes de combat, imitades d’altres països i amb ignorància de la tradició catalana quant a l’estrella representada. Roser Tey

Comentaris