Doncs, sí, ja som tres. En aquestes alçades de la vida, no és que en Josep i jo hàgim decidit, per exemple, ser pares. No. Però en canvi hem augmentat la família, perquè en Jordi ja viu amb nosaltres. Des d'ahir. Nova etapa empresa amb il·lusió per part de tots, que comportarà una vida una mica més reposada, potser. Perquè el desgavell d'ara entro-ara surto-ara sóc en una reunió-ara em dedico a fer no sé quina cosa s'haurà de corregir una miqueta. Al cap i a la fi, conviure deu voler dir coincidir en algun moment del dia, oi? De fet fins ara ha estat una sort que en Josep i jo siguem companys de feina, perquè almenys estem asseguts unes hores l'un davant de l'altra per motius laborals. Però d'ara endavant farem bé de canviar d'hàbits.
És un dels motius pels quals no sé si em podré dedicar gaire a aquest blog, però de fet m'agradaria. He fet vacances una llarga temporada: moltíssima (massa) feina, els canvis que ja coneixeu, i he de confessar que un cert desencís polític general (per la crisi, per la corrupció, per les mesures anti-crisi (¿?) que s'han pres, per la poca "talla" dels partits en general, per la reforma laboral ...) que diguem que no afavoria gaire el pensament positiu. Em costava escriure sense dir penjaments de tot.
Em consola la lectura de "Guerra i Pau". Veig que la realitat que Tolstoi descriu tan bé s'assembla molt a allò que anem vivint. Em consolen els múltiples amics, la música, i els tastets d'esperança que vaig veient al meu voltant, que no sortiran mai al diari i que no tenen cap interès per als poderosos. Continuar treballant pensant que val la pena, encara que els resultats no es vegin gaire o no siguin immediats. Procurar mantenir un esperit crític. A mi m'ajuda el sentit cristià de tot plegat, la fe entesa com a confiança, en Déu i en els altres.
Enguany perdré un punt de referència tan important com és Càritas. Calia deixar coses i aquesta realment m'agafava moltes hores. Després de -més o menys- uns vint anys de Càritas em costa i em sento una mica òrfena. Però tot no es pot fer. En fi, ens anirem escrivint i llegint. Mercè
És un dels motius pels quals no sé si em podré dedicar gaire a aquest blog, però de fet m'agradaria. He fet vacances una llarga temporada: moltíssima (massa) feina, els canvis que ja coneixeu, i he de confessar que un cert desencís polític general (per la crisi, per la corrupció, per les mesures anti-crisi (¿?) que s'han pres, per la poca "talla" dels partits en general, per la reforma laboral ...) que diguem que no afavoria gaire el pensament positiu. Em costava escriure sense dir penjaments de tot.
Em consola la lectura de "Guerra i Pau". Veig que la realitat que Tolstoi descriu tan bé s'assembla molt a allò que anem vivint. Em consolen els múltiples amics, la música, i els tastets d'esperança que vaig veient al meu voltant, que no sortiran mai al diari i que no tenen cap interès per als poderosos. Continuar treballant pensant que val la pena, encara que els resultats no es vegin gaire o no siguin immediats. Procurar mantenir un esperit crític. A mi m'ajuda el sentit cristià de tot plegat, la fe entesa com a confiança, en Déu i en els altres.
Enguany perdré un punt de referència tan important com és Càritas. Calia deixar coses i aquesta realment m'agafava moltes hores. Després de -més o menys- uns vint anys de Càritas em costa i em sento una mica òrfena. Però tot no es pot fer. En fi, ens anirem escrivint i llegint. Mercè
Comentaris