Assetjament sexual, reaccions sense sentit

Divendres vaig rebre una trucada de no sé quin organisme de la Generalitat. Em van fer una enquesta sobre la violència de gènere, preguntant-me si mai havia estat o m'havia sentit agredida i com havia reaccionat. Mai no m'ha passat res greu, però jo mateixa em vaig sorprendre de veure que sí que havien passat coses, que ja tenia oblidades o coses a què en el seu moment no havia donat importància i que ara miro amb altres ulls.

Vaig recordar-me de l'ambient de quan era petita. Nosaltres vivíem al Poblenou, a la Diagonal "dels pobres", dos números abandonats en mig d'un munt de fàbriques. Un entorn que es prestava a l'exhibicionisme en el camí a l'escola (Clot) i a l'institut (Verneda). La veritat és que a força de veure-ho, no hi donàvem cap importància, sobretot perquè els exhibicionistes no tocaven ni s'apropaven, senzillament s'exhibien a una certa distància. Un altre tema era el cinema. Hi anava amb la mare cada setmana, en algun cine o altre del barri. Calia vigilar on seies (a poder ser a costat del passadís), perquè no era infreqüent sentir una mà a la teva cuixa. Deien que hi havia homes que pagaven als acomodadors perquè els busquessin llocs fàcils on posar mà. Si això passava, nosaltres ens limitàvem a canviar de seient. Això sí que ho recordo amb angoixa, perquè em feia vergonya fins i tot dir-ho a la meva mare, que seia al costat.

Un altre episodi va ser un diumenge al migdia. Deuria tenir uns vint-i-pocs anys. Tornava cap a casa (els pares no hi eren) i no passava ni una ànima. Un home se'm va tirar a sobre, vaig córrer fins arribar al portal de casa i em va perseguir. Amb l'home a sobre vaig anar trucant als timbres fins que algú va contestar. Per sort, ell va sortir corrent. No vaig presentar denúncia ni em va passar pel cap. De fet no m'havia passat res ni sabia com identificar-lo.

I l'episodi més sorprenent va ser fa uns vint anys. Anava a peu des de Girona fins a Cadins, que és a sis quilòmetres. I un exhibicionista em va estar perseguint tot el recorregut amb el seu cotxe. Es parava davant meu, despullat, es tocava, jo passava com si res. Ell tornava a pujar al cotxe, i al cap d'una estona me'l tornava a trobar al davant. Vaig caminar a tota velocitat, però vaig reaccionar molt estúpidament: no vaig demanar ajut als pocs cotxes que passaven (tenia la sensació que em prendrien per ximple), no vaig prendre nota de la matrícula (em sembla que ni tan sols aconseguia veure-la amb claredat), no vaig fer denúncia quan vaig arribar a lloc.

No me'n sento gens orgullosa, és possible que aquest exhibicionista hagués molestat moltes altres dones i si totes van reaccionar com jo, encara hi deu ser.

Tot plegat m'ha fet pensar que el valor o la percepció de tot plegat ha canviat molt amb els anys. I que les reaccions de les víctimes (si és que em puc incloure en aquest grup, perquè res no ha anat més enllà d'un ensurt) de vegades són imprevisibles. Mercè