Paseíllos

Doncs sí. Tampoc no em sembla oportú acarnsissar-se amb l'exposició pública dels poderosos amb manilles. Sobretot perquè encara estan pendents de judici. M'avergonyeix haver mirat amb tanta satisfacció algunes imatges. Això respon al morbo i no té res a veure amb la justícia.
Ara bé, també n'hi ha d'altres, de "paseíllos", que ens podríem estalviar tots plegats:

• els "paseíllos" dels poderosos fent ostentació de poder i de riquesa (siguin polítics o futbolistes o el que calgui); cal recordar que algunes d'aquestes persones avui assenyalades han fet mans i mànigues per entrar a casa nostra via tele quan hi ha hagut eleccions, ocupant molts espais públics;
• els "paseíllos" post-presó d'alguns exdelinqüents de la mateixa mena que ara tenen la barra de publicar les seves memòries de la garjola i continuen aconseguint tota l'atenció dels mitjans de comunicació;
  
• els "paseíllos" dels qui són detinguts i no tenen cap poder. Segurament no són reclam de càmeres, però no solen ser tractats amb gaire miraments;
• els "paseíllos" (més aviat aturades esporàdiques en mig del carrer, amb l'avergonyiment que això suposa) de les persones que tenen un color diferent de pell i que són vistes massa sovint com a presumptes "sense papers", amb raó o sense; sense tenir present que trobar-se sense papers és una cosa, haver comès suborn, prevaricació, etc., una altra molt diferent.
  
• els "paseíllos" denigrants de les llarguíssimes cues dels sense papers al voltant de la delegació del Govern, quan s'anuncia algun tràmit per a persones estrangeres.
  
• els "paseíllos", de vegades voluntaris, de persones amb evidents dificultats de salut mental pels programes escombraria explotats per la televisió;
• els "paseíllos" dels morts i ferits d'atemptats i linxaments diversos; recordo imatges d'un home a Sud-Àfrica, apallissat i cremat viu davant la càmara, que no semblava immutar-se.
  
• ... i tants d'altres.

Mercè Solé