Espais porosos

Resulta força curiosa la manera de plantejar les relacions entre entitats als diferents barris i ciutats. Quan vivíem al Poblenou, la coordinadora d'entitats en comprenia de tot tipus, si no recordo malament amb parròquies incloses o si més no amb entitats confessionals, però els partits polítics no tenien cabuda a les fires d'entitats i, si hi volíem participar com a ICV, ens havíem de situar discretament un parell de carrers més amunt. Al Clot, en canvi, els partits hi tenien el seu racó garantit.

A Viladecans, els partits, a les Fires, tenen un graaaaaan espai, i en canvi les entitats que depenen de l'Església Catòlica -Càritas inclosa- no en poden formar part, mentre que l'Església Evangèlica sí i l'oratori musulmà, també, segurament perquè no consten com a entitats religioses, sinó culturals. I també perquè a l'Ajuntament s'han pres a la valenta això que la religió ha de formar part dels espais privats i, a més, no tenen cap simpatia (jo tampoc) als privilegis de l'Església catòlica.

Però jo crec que és un greu error eliminar dels espais relacionals públics uns equipaments religiosos que convindria que fossin “porosos”, és a dir, que tinguessin contacte i intercanvi amb la resta de la societat civil i entre ells mateixos. Això afavoriria que fossin espais oberts a les inquietuds ciutadanes, introduiria i enfortiria hàbits de participació i reduiria el risc de sectarismes. De fet, molts establiments religiosos (oratoris, moviments, parròquies…) ja fan activitats socials, culturals, de lleure i educatives que és bo que formin part de la xarxa ciutadana.

Em penso que no vaig aconseguir convèncer un company de feina, a l'Ajuntament, un bon tècnic en matèria de convivència, per cert, que una parròquia sensible a les dificultats de la immigració fa una gran feina en matèria de cohesió social i de convivència. Ni que sigui només pel fet que resar cada diumenge pels treballadors immigrats i per les seves famílies no sé si "calarà" molt en la nostra manera de fer, però calarà més en qualsevol cas que no sentir mai cap missatge d'aquesta mena.
De la mateixa manera que a molts centres de culte de qualsevol confessió es promou la pregària pels problemes i inquietuds de la gent, és igualment recomanable que se’ls convidi a participar de la vida ciutadana a les plataformes ciutadanes que hi hagi a cada lloc: coordinadores, consells ciutadans, mostres… La pràctica religiosa incideix en els valors: evitar compartiments estancs afavoreix que aquesta pràctica tingui presents també els valors de la participació ciutadana, del sentit col·lectiu, del compromís social. Sentir-se rebutjats, ignorats o bandejats no ajuda gens. Això també és mestissatge.

Mercè Solé

Al·lucinacions o ingenuïtats polítiques

Algunes propostes urgents per millorar la política:

1. Repensar el finançament dels partits i abandonar les males pràctiques (finançaments indirectes a través d'assessors i d'estudis fantasmes que proclamen obvietats, pagaments en negre, i, naturalment, formes corruptes: cursets inexistents, favors particulars, auditors amb parentiu...). Crec sincerament que hi ha diversos nivells de corrupció, però que el més suau que es pot dir del finançament dels partits és que no és gens transparent.

2. Recordar que en una democràcia, el govern té un paper i l'oposició en té un altre, però que no està escrit que hagin de ser enemics irreconciliables. Seria fer un favor al bé comú reconèixer que hi ha mesures governamentals (de qualsevol govern) encertades i que de vegades l'oposició té raó. És fatal aquesta forma d'atac mutu permanent i la manca de sentit de poble, de país, d'estat. La política es converteix aleshores en una simple lluita pel poder i no en un instrument per viure en millors condicions.
3. Fer pedagogia de les coses. Abandonar el pèssim costum de "marcar perfil" i sortir als diaris sigui com sigui. Ni que sigui a base de tonteries.
4. Respectar els acords, també els que tenen a veure amb el transfuguisme, i encara que "els altres" se'ls saltin a la torera.
5. Abandonar la rigidesa dels argumentaris. Deixar un espai a l'autocrítica. Repartir protagonisme. Evitar identificar el líder amb el partit. Just el que no deuen recomanar els assessors de campanya. Evitar actuar com a robots que repeteixen consignes.
4. Reconèixer els límits. Reconèixer la complexitat de les coses. Respectar les formes. No perdre el sentit de l'humor.
"Accedir al govern és sotmetre's a un bany d'humilitat", em deia en Pere un dia, parlant del seu poble. Doncs això. Deixar d'exigir als polítics no sé quina perfecció, immediatesa i eficàcia. Valorar esforços i temptatives, ser conscients de les dificultats d'algunes coses. I ser-ne conscients a base també de la nostra participació real. Avui sembla que es complementin la manca de motivació per participar de la gent amb la manca de ganes d'escoltar d'alguns polítics.
En fi. No sé què m'ha agafat. Potser arran de l'interessantíssim llibre de Javier Cercas sobre el 23F que estic llegint. O potser perquè els debats parlamentaris d'aquests dies em posen de mal humor.
Tant de bo el cactus polític arribi a florir com aquest del terrat de casa!

Mercè Solé

Quatre anys de Consell de la Convivència

El Consell de la Convivència de Viladecans s'està renovant. És a dir, fa quatre anys que va néixer, i segons el reglament, toca renovar els seus membres, la majoria dels quals són representants de les entitats viladecanenques.

Suposo que no puc valorar gaire objectivament la seva tasca, perquè hi he estat molt lligada des dels inicis, ja que mentre vaig treballar a l'Ajuntament de Viladecans el gruix de la meva feina girava al seu voltant. Però penso que en conjunt ha estat força positiva.

En primer lloc, perquè ha estat realment participativa. És a dir, la feina s'ha anat fent i avaluant a partir de les propostes dels participants, que també han estat realitzadors d'algunes activitats. Amb la relativitat que suposa que en formin part només una vintena de les més de cent cinquanta entitats de la ciutat. Però almenys els qui n'han format part hi han treballat i no s'han limitat a ser informats de la feina que anava fent l'Ajuntament, que és el que sol passar en aquest tipus de Consell.

Algunes de les tasques que s'han dut a terme per iniciativa del Consell han estat:

• la creació de la xarxa Parlar per Conviure, una xarxa que inclou tant les entitats que acullen persones nouvingudes i que, amb voluntariat, promouen el coneixement del català o del castellà (Associacions de Veïns, Càritas, Creu Roja, Casals de gent gran...) com l'Escola d'Adults o el Servei Local de Català. S'ha treballat en conjunt, s'han fet campanyes de captació i formació de voluntaris, s'han compartir recursos pedagògics, s'han fet sortides i fins i tot s'ha publicat un llibre conjunt de cuina. Ha estat sens dubte una bona experiència.
• la formació en temes multiculturals (85 hores), que ha arribat a unes 85 persones, entre tècnics i membres de les entitats de la ciutat; ha estat la primera experiència d'aquest tipus a Viladecans;
• l'organització de tres edicions d'una festa multicultural (Entrellaça) pensada per anar creant lligams entre les entitats i no de cara a la galeria. Això ha significat relativament poc lluïment, però una tasca sòlida de cara al futur.
• La creació d'un GIM (Grup d'Acció Multicultural), en fase encara molt embrionària. Permetrà sens dubte traspassar la inquietud i la iniciativa per la igualtat dels ciutadans, de l'Ajuntament a les entitats, cosa desitjable i que fa la tasca menys depenent dels vaivens polítics. Penso que és bo que l'Ajuntament posi en marxa dinàmiques, que després han de créixer per si soles. I és el cas.
• S'han fet aportacions i propostes sobre Civisme, sobre Salut, etc.

El Consell s'ha anat celebrant en entitats diverses, rotativament, cosa que ha permès el mutu coneixement i certament s'ha evitat aplicar un reglament (que va fer ICV, per cert) que em sembla molt encarcarat i aplicable només en cas de conflicte greu. S'han defugit aspectes protocolaris i formals, a la recerca d'una certa calidesa i cohesió.

I els resultats han estat bons. També perquè les regidores que hi han passat, sobretot la Idoia Baixench, d'EUiA, s'ho han pres amb interès. De vegades participació vol dir anar al ritme de la gent, fer coses menys lluïdes però més interioritzades, sembrar llavors per al futur.

Mercè Solé

Teresa Forcades: una reflexió i una proposta en relació a la grip nova

NOTA: Avui, dilluns 28, la Teresa Forcades ha publicat aquest mateix article al seu blog (www.catalunyareligio.cat), amb alguna precisió. Si voleu consultar l'original, ja sabeu on trobar-lo.

La Marta Digón ens ha fet arribar aquest interessantíssim i oportuníssim article de la Teresa Forcades sobre la grip nova. No us el perdeu!

Teresa Forcades i Vila, metgessa, doctora en salut pública

1. DADES CIENTÍFIQUES

• els dos primers casos coneguts de grip nova (virus A/H1N1 soca S-OIV) es van diagnosticar a Califòrnia (als EEUU) el dia 17 d’abril de 2009 [1]
• la grip nova no és nova perquè sigui del tipus A ni tampoc perquè sigui del subtipus H1N1: l’epidèmia de grip de 1918 va ser del tipus A/H1N1 i des de 1977 els virus A/H1N1 formen part de la temporada de grip de cada any [2]; l’únic que és nou és la soca S-OIV [3] [4]
• un 33% de les persones més grans de 60 anys semblen tenir immunitat pel virus de la grip nova [5]
• des que va començar fins al 15 de setembre ‘09, han mort d’aquesta grip 137 persones a Europa i 3.559 persones a tot el món [6]; cal tenir en compte que cada any moren a Europa entre 40.000 i 220.000 persones a causa de la grip [7]
• tal com han manifestat públicament reconeguts professionals de la salut – entre ells el Dr. Bernard Debré (membre del comitè nacional d’ètica de França) i el Dr. Juan José Rodríguez Sendín (president de l’associació de col·legis de metges de l’Estat Espanyol) – , les dades obtingudes de la temporada de grip que ja han passat els països de l’hemisferi sud demostren que la taxa de mortalitat i de complicacions de la grip nova és inferior a la de la grip de cada any [8]

2. IRREGULARITATS QUE CAL EXPLICAR
A finals de gener de 2009, la filial austríaca de la farmacèutica nordamericana Baxter va distribuir a 16 laboratoris d’Àustria, Alemanya, la República Txeca i Eslovènia, 72 Kg de material per preparar milers de vacunes contra el virus de la grip estacional; les vacunes s’havien d’administrar a la població d’aquests països durant els mesos de febrer-març; abans que cap d’aquestes vacunes fossin administrades, un tècnic de laboratori de l’empresa BioTest de la República Txeca va decidir per compte propi provar les vacunes en fures, que són els animals que des de 1918 es fan servir per estudiar les vacunes de la grip; totes les fures vacunades van morir; es va investigar aleshores en què consistia exactament el material enviat per la casa Baxter i es va descobrir que contenia virus vius de la grip aviar (virus A/H5N1) combinats amb virus vius de la grip de cada any (virus A/H3N2); si aquesta contaminació no s’hagués descobert a temps, la pandèmia que sense base real estan anunciant les autoritats sanitàries globals (OMS) i nacionals ara seria una espantosa realitat; aquesta combinació de virus vius pot ser especialment letal perquè combina un virus que té un 60% de mortalitat però és poc contagiós (el virus de la grip aviar) amb un altre que té una mortalitat molt baixa però una gran capacitat de contagi (un virus dels de la grip de cada any) [9]

El 29 d’abril de 2009, quan feia només 12 dies que s’havien detectat els dos primers casos de la grip nova, la Dra. Margaret Chan, directora general de l’OMS, va declarar que el nivell d’alerta per perill de pandèmia es trobava a la fase 5 i va ordenar a tots els governs dels estats membres de l’OMS que activessin plans d’emergència i d’alerta sanitària màxima; un mes i mig més tard, l’11 de juny de 2009, la Dra. Chan va declarar que en el món ja teniem una pandèmia (fase 6) causada pel virus A/H1N1 S-OIV [10]; ¿com ho va poder declarar si d’acord amb les dades científiques exposades més amunt la grip nova és en realitat més benigna que la grip de cada any i a més no és un virus nou i ja hi ha una part de la població que té immunitat?; ho va poder declarar perquè al mes de maig, l’OMS havia canviat la definició de què és una pandèmia: abans de maig del 2009 per declarar una pandèmia calia que morís a causa d’un agent infecciós una proporció significativa de la població; aquest requeriment – que és l’únic que dóna sentit a la noció clínica de pandèmia i a les mesures polítiques que se li associen – va ser eliminat de la definició al maig de 2009 [11]; això és el que va permetre que el 26 d’abril els EEUU es declararessin en ‘estat d’emergència sanitària nacional’ quan en tot el país només hi havia hagut 20 persones infectades de la grip nova i cap d’elles no havia mort [12].

3. CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES DE LA DECLARACIÓ DE ‘PANDÈMIA’

• en el context d’una pandèmia és possible declarar la vacuna obligatòria per a determinats grups de persones o fins i tot per al conjunt dels ciutadans [13]
• què li pot passar a una persona que decideix que no es vol vacunar? mentre no s’hagi decretat que la vacuna és obligatòria, no li pot passar res; ara bé, si s’arribés a decretar l’obligatorietat, aleshores l’estat té l’obligació de fer complir la llei imposant multa o presó (a l’estat de Massachussetts la multa proposada per a aquest cas podria arribar als 1.000 dòlars per cada dia que passa sense que et vacunis [14])
• davant d’això, hi ha qui pot pensar: si fan la vacuna obligatòria, doncs em vacuno i ja està, total, la vacuna és més o menys com la de cada any, tampoc no n’hi ha per tant
• cal saber que hi ha tres novetats que fan que la vacuna de la grip nova sigui diferent de la de cada any: la primera novetat és que la majoria dels laboratoris estan dissenyant la vacuna de manera que amb una sola injecció no sigui suficient i en calguin dues; l’OMS recomana també que no es deixi d’administrar la vacuna per la grip estacional; qui segueixi aquestes recomanacions de l’OMS s’exposa a ser injectat tres vegades; això és una novetat que teòricament multiplica per tres els possibles efectes secundaris, però que en realitat ningú no sap quins efectes pot tenir perquè no s’ha fet mai; la segona novetat és que alguns dels laboratoris responsables han decidit afegir a la vacuna coadjuvants més potents que els utilitzats fins ara en la vacuna anual; els coadjuvants són substàncies que s’afegeixen a la vacuna per tal d’estimular el sistema immunitari; la vacuna de la grip nova que està fabricant el laboratori Glaxo-Smith-Kline, per exemple, conté un coadjuvant anomenat AS03 (una combinació d’esqualè i polisorbat) que multiplica per deu la resposta immunitària; el problema amb això és que ningú no pot assegurar que aquest estímul artificial del sistema immunitari no provoqui malalties autoimmunitàries greus al cap d’un temps (com ara la paràlisi ascendent de Guillain-Barré) [15]; i la tercera novetat que distingeix la vacuna de la grip nova de la vacuna de cada any és que les companyies farmacèutiques que la fabriquen estan exigint als estats que signin acords que els confereixin impunitat en cas que les vacunes tinguin més efectes secundaris dels previstos (ex. està previst que la paràlisi de Guillain-Barré afecti unes 10 persones de cada milió que es vacunin); els EEUU ja ha signat un acord que allibera tant els polítics com les farmacèutiques de tota responsabilitat pels possibles efectes secundaris de la vacuna [16].

4. UNA REFLEXIÓ

Si l’enviament de material contaminat que va fer la casa Baxter al gener no hagués estat casualment descobert, s’hauria produït efectivament la pandèmia gravíssima amb el potencial de causar la mort de milions de persones que alguns estan anunciant. És inexplicable la manca de ressò polític i mediàtic del que va passar al febrer al laboratori txec. Encara és més inexplicable el grau d’irresponsabilitat demostrat per l’OMS, pels governs i per les agències de control i prevenció de malalties en declarar una pandèmia i promoure un nivell d’alerta sanitària màxima sense base real. És irresponsable i inexplicable fins a extrems inconcebibles la bilionària inversió d’euros obtinguts de l’erari públic destinats a fabricar milions i milions de dosis de vacuna contra una pandèmia inexistent, mentre no hi ha prou diners per ajudar els milions de persones (més de 5 milions solament als EEUU) que a causa de la crisi han perdut la feina i la casa.
Mentre no s’aclareixin aquests fets, el risc que es puguin distribuir vacunes contaminades aquest hivern i el risc que es puguin arribar a adoptar mesures legals coercitives per forçar la vacunació, són riscos reals que en cap cas no s’han d’infravalorar. En cas que la grip segueixi tan benigna com fins ara, no té cap sentit exposar-se al risc d’una vacuna contaminada ni córrer el risc de patir una paràlisi de Guillain-Barré. En cas que la grip s’agreugi de forma inesperada com ja fa mesos que anuncien sense tenir cap base científica un nombre sorprenent de persones amb alts càrrecs – entre ells la directora general de l’OMS –, i de cop comencin a morir a causa de la grip moltes més persones del que és habitual, encara tindrà menys sentit deixar-se pressionar per vacunar-se perquè una sorpresa així només podrà significar dues coses: 1. que el virus de la grip A que ara circula ha patit una mutació; 2. que està circulant un altre (o uns altres) virus. En ambdós casos la vacuna que s’està preparant ara no serviria de res i, tenint en compte el que va passar al febrer amb la casa Baxter, pot ser que fins i tot fos la via de transmissió de la malaltia.

5. UNA PROPOSTA

La meva proposta és clara:

• a més de mantenir la calma, prendre precaucions de sentit comú per evitar el contagi i no deixar-se vacunar, cosa que ja proposen moltes persones de seny al nostre país
• faig una crida a activar amb caràcter urgent els mecanismes legals i de participació ciutadana necessaris per assegurar de forma rotunda que no es podrà forçar ningú en el nostre país a ser vacunat en contra de la seva voluntat, i que els qui decideixin lliurement vacunar-se no seran privats del dret a demanar responsabilitats ni del dret a ser compensats econòmicament (ells o els seus familiars) en cas que la vacuna els causi una malaltia greu o la mort.

[1] Zimmer SM, Burke, DS. Historical Perspective: Emergence of Influenza A (H1N1) viruses. NEJM, juliol 16, 2009. p. 279 [2] ‘The reemergence was probably an accidental release from a laboratory source in the setting of waning population immunity to H1 and N1 antigens’, Zimmer, Burke, op. cit., p. 282 [3] Zimmer, Bunker, op. cit., p. 279 [4] Doshi, Peter. Calibrated response to emerging infections. BMJ 2009;339:b3471 [5] US Centers for Disease Control and Prevention. Serum cross-reactive antibody response to a novel influenza A (H1N1) virus after vaccination with seasonal influenza vaccine. MMWR 2009; 58: 521-4. [6] Dades oficials del centre europeu pel control i prevenció de les malalties (www.ecdc.europa.eu) [7] Dades oficials del centre europeu pel control i prevenció de les malalties (www.ecdc.europa.eu) [8] Cf. Le Journal du Dimanche (25 juliol ’09): Debré: ‘Cette grippe n’est pas dangereuse’; cf. La Razón (4 setembre ’09): Rodríguez Sendín: Cordura frente el alarmismo en la prevención de la gripe A [9] Cf. Virus mix-up by lab could have resulted in pandemic. The Times of India, secció de ciencia, 6 març 2009. Cf. tb. http://domenys.net/content/view/520/1/ http://www.horizons-et-debats.ch/index.php?id=1739 [10] http://www.who.int/mediacentre/news/statements/2009 [11] Cohen E. When a pandemic isn’t a pandemic. CNN, 4 de maig ’09. http://edition.cnn.com/2009/HEALTH/05/04/swine.flu.pandemic/index.html [12] Doshi, Peter. Calibrated response to emerging infections. BMJ 2009;339:b3471 [13] Falkiner, Keith. Get the rushed flu jab or be jailed. Irish Star Sunday, 13 setembre ’09. [14] Senate Bill n. 2028: An act relative to pandemic and disaster preparation and response in the commonwealth. 4 agost ’09. Cf. Moore, RT. Critics rage as state prepares for flu pandemic. 11 setembre ’09. WBUR Boston. [15] Cf. Vaccination H1N1: méfiance des infirmières. www.syndicat-infirmier.com/Vaccination-H1N1-mefiance-des.htlm [16] Stobbe, Mark. Legal immunity set for swine flu vaccine makers. Associated Press, 17 juliol ’09.

Oda a la cebolla

Cebolla
luminosa redoma,
pétalo a pétalo
se formó tu hermosura,
escamas de cristal te acrecentaron
y en el secreto de la tierra oscura
se redondeó tu vientre de rocío.

Bajo la tierra
fue el milagro
y cuando apareció
tu torpe tallo verde,
y nacieron
tus hojas como espadas en el huerto,
la tierra acumuló su poderío
mostrando tu desnuda transparencia,
y como en Afrodita el mar remoto
duplicó la magnolia
levantando sus senos,
la tierra
así te hizo,
cebolla,
clara como un planeta,
y destinada
a relucir,
constelación constante,
redonda rosa de agua,
sobre
la mesa
de las pobres gentes.

Generosa
deshaces
tu globo de frescura
en la consumación
ferviente de la olla,
y el jirón de cristal
al calor encendido del aceite
se transforma en rizada pluma de oro.

También recordaré cómo fecunda
tu influencia el amor de la ensalada
y parece que el cielo contribuye
dándote fina forma de granizo
a celebrar tu claridad picada
sobre los hemisferios de un tomate.

Pero al alcance
de las manos del pueblo,
regada con aceite,
espolvoreada
con un poco de sal,
matas el hambre
del jornalero en el duro camino.
Estrella de los pobres,
hada madrina
envuelta en delicado
papel, sales del suelo,
eterna, intacta, pura
como semilla de astro,
y al cortarte
el cuchillo en la cocina
sube la única lágrima
sin pena.
Nos hiciste llorar sin afligirnos.

Yo cuanto existe celebré, cebolla,
pero para mí eres
más hermosa que un ave
de plumas cegadoras,
eres para mis ojos
globo celeste, copa de platino,
baile inmóvil
de anémona nevada
y vive la fragancia de la tierra
en tu naturaleza cristalina.

Pablo Neruda

Avui fa catorze anys...

... a Barcelona plovia i a la Cerdanya feia sol. Els convidats a la festa menjaven pa amb tomàquet i xocolata, faves a la menta i llom a la taronja. Els nens, absents la majoria, van rebre un regalet en forma de baldufa. Els dos protagonistes es barallaven sense gaire èxit amb un vals del Gattopardo (Verdi, en realitat) i no els feia res no assemblar-se gota a en Burt Lancaster i la Claudia Cardinale.
Era el segon episodi d'una festa que es va iniciar el dia abans i que encara es va repetir un catorze d'abril, dia de la República i aquell any, diumenge segon de Pasqua.

Mercè

Barra

Tornem a estar desbordats a la Càritas parroquial. Avui era el primer dia d'atenció al públic després de vacances i de Festa Major, i ens hem trobat una gentada impressionant. Molta gent en situació d'atur de llarga durada. Alguns, força deprimits. Baralles a la cua, agressivitat... Ufff.
No sé pas a quina hora deu haver plegat la companya que s'ocupa de fer els vals per a la distribució d'aliments. De fet sempre he estat una mica escèptica sobre els beneficis de repartir menjar. Sovint em sembla més aviat un recurs que ens tranquil·litza més a nosaltres que no pas ajuda realment la gent. Una mena d'efecte "placebo" per a voluntaris, professionals i per als interessats. Però sospito que aquesta vegada ni nosaltres no ens quedarem tranquils. Potser ens anirà bé per buscar altres sortides més dignes.
Penso en el president de la Confederació de Caixes d'Estalvi, que amb tota la barra, reclama, a part d'eleccions generals, apujar els impostos a qui ja en paga el gruix: els assalariats. I ho reclamen aquells que, a part de tenir i conservar un bon sou, s'han permès jugar a cromos amb els diners i han fet dubtoses i irresponsables operacions especulatives que ens han portat on som. Quan veig les petites economies familiars embolicades amb semblants hipoteques penso que ens hem grillat tots plegats. Però sobretot penso que les entitats financeres no deuen saber comptar. Si més no, comptar altres coses que no siguin els propis beneficis. Resulta que ara els saben greu els ajuts socials, però no han dubtat a reclamar a l'Administració que els tragués del sot on ells mateixos s'havien posat.
Al costat d'això, les despeses futboleres (i no només les del Madrid, per cert) i les estafes "Milleteres". I mesures del govern que contribueixen encara més al desconcert i a la precarietat. De tant en tant em pregunto: si no s'apugen els impostos per als qui més tenen, d'on pensa la gent que sortiran els diners? Qui pagarà la factura?
Aquesta tarda els he tingut al davant, molts dels qui acaben pagant: amb la seva vivenda, el seu benestar, la seva família, el seu temps, el seu esforç...

Mercè Solé

Xocolata

Avui hem estat mirant els locals on es farà la trobada de Caviga, el dia quatre, de què us parlava l'altre dia: el centre Esplai del Prat, que compta amb unes molt bones instal·lacions. Està ben equipat, és gran, té bons serveis i és a prop de Viladecans.
Però té un gran inconvenient i és que s'ha de regir per les normatives diverses (de la Generalitat, crec, en aquest cas) que teòricament són per protegir el personal, però que a la pràctica més aviat l'enfarfeguen.
Als organitzadors d'aquest acte ens agradaria muntar una xocolatada de benvinguda. Pensem que una mica de dolçor predisposa al bon rotllo. La nostra gent està acostumada a fer sortides lúdiques amb esmorzar inclòs i prou que els col·loquem una trobada reflexiva. Almenys ,que l'esmorzar, el trobin. De fet, si ens coneguessim més, encara demanaríem a mestresses i mestressos que aportessin una coca senzilla feta a casa. És una cosa que sol anar bé: la cuina sempre motiva, és una forma fàcil de col·laborar i de sentir-se útil, fa aflorar la diversitat i predisposa a la conversa
Al taller, però, tenim l'oportunitat d'obtenir la xocolatada amb cost zero si l'encarreguem al càtering que habitualment fa el menjar dels nois i noies, amb tot els ets i uts de la Generalitat. I hem provat de demanar de portar aquest esmorzar -i només l'esmorzar- al Prat. Però la normativa no ho permet. Per homologat que estigui el nostre servei de càtering. Només queda l'alternativa que el personal del centre el prepari al mòdic preu de 3 € més IVA per persona (comptem ser entre cent cinquanta i dues-centes persones!).
Ja estem pensant altres plans. Però jo em pregunto per quin motiu les administracions són tan complicades. No pensem experimentar amb el menjar. I gosaria dir que la nostra salut ens preocupa tant o més que a les administracions públiques. Els 500-600 euros més IVA probablement també els hauria de pagar la pròpia Generalitat, que podria estalviar-los... Disposem d'una empresa a qui la Generalitat confia el dinar diari d'un centenar de persones disposada a fer-nos la feina de franc... i no la podem aprofitar.
Contrastem també aquesta rigidesa amb la flexibilitat d'una casa de colònies, a Torrelles, que vam estar mirant. L'equipament era molt més senzill, però certament, l'organització es feia molt més fàcil.
De vegades la societat rica i institucionalitzada, i sovint sobreprotectora, acaba ofegant la creativitat. Entenc la necessitat de posar normes en aquest tipus d'establiments, però francament crec que en fan un gra massa.

Mercè Solé

Placeta de Joan Soler i Soler

Festa grossa aquest matí a Molins de Rei. Mossèn Joan Soler celebra avui els seus primers cinquanta anys de capellà i ho ha fet envoltat de moltíssima gent de les parròquies on ha anat passant, gent que l'estima de debò i que hem crescut, alguns ni que sigui indirectament, influïts pel seu tarannà. Un tarannà que implica bonhomia (en Joan Enric Vives deia d'ell avui que sempre se l'ha vist com un home feliç), que implica compromís (al final del franquisme va estar detingut i empresonat, gairebé al mateix temps que el seu amic Huertas Clavería), que implica estimació per Catalunya i, sobretot, que implica proximitat i complicitat amb la gent més senzilla.
Només calia mirar el personal reunit avui: gent de l'Ordal (el seu poble), Poblenou (Barcelona), Terrassa, el Papiol i Molins. Gent que hi venia amb ganes, creient i no creient.
Em sembla que feia temps que no anava a una celebració d'Església tan reeixida. Un bon indicador del to que han tingut els comentaris dels diversos escrits d'aquest blog de la parròquia de la Sagrada Familia de Terrassa. Val la pena llegir-los amb atenció.
A part de l'alegria del moment, hi ha una altra cosa que m'ha encantat i és que han vingut l'Iván (alcalde, ICV) i el consistori, en una celebració no protocolària. Senzillament perquè aprecien el personatge. I encara més, la sorpresa ha estat que la petita placeta que queda gairebé dins dels locals parroquials... portarà a partir d'avui el seu nom. Ha estat un regal, també del poble, que s'ha ajuntat a la col·lecta que es dedicarà a Càritas i a uns projectes de capellans del bisbat al Camerun.
En fi. La celebració ha tingut el mateix to d'en Joan: bon humor, esperança, optimisme vital... i un record pel Barça i, fins i tot, per la victòria d'ahir de l'Espanyol.
Gràcies, Joan, per tot el que continues aportant-nos.

Mercè Solé

NOTA: En Xavier, nou rector -a partir de diumenge vinent- m'aclareix que la placa és obsequi de la parròquia i que, efectivament, la placeta queda dins del recinte parroquial...

Un dels nostres

Em poso de molt mala lluna quan veig tot el tema Fèlix Millet. Per molts motius. El principal perquè em sembla que és significatiu per dues qüestions:

• les administracions no només s'han mostrat negligents en el control d'uns comptes finançats amb diners públic, sinó que deuen trobar normal que algú s'atribueixi un sou anual d'un milió d'euros, a part de les martingales de sota mà. Les martingales se suposa que comportaven intent de camuflatge, però el sou, no!
  
• molta gent ara diu que s'ho veia venir, però no sembla pas que ningú hagués mogut un dit. I és que les famílies amb denominació d'origen catalanista sempre sembla que estiguin fora de sospita.

Durant uns quants anys la meva feina va consistir a gestionar les subvencions que Càritas rebia de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona. I recordo el rigor i el nivell d'explicació que havíem de donar a cadascuna d'aquestes institucions, les hores de treball i la documentació que tot plegat causava. Crec que ens va anar bé fer-ho, perquè en el fons ens va obligar a canviar tota l'organització administrativa per assolir la total transparència. Però veig que aquest rigor s'aplica quan es tracta dels pobres, però no quan es tracta dels rics. No fos cas.
Durant un parell d'anys he estat testimoni de com les subvencions que Generalitat i Diputació concedeixen als Ajuntaments es controlen amb molt menys rigor. De vegades perquè la mateixa subvenció està tan mal plantejada que no ho permet, de vegades perquè es fan els ulls grossos quan la destinació d'una subvenció no es correspon a la que estableix la llei.
Però aquesta mena de simpàtica complicitat l'he observada en d'altres llocs i en tots els colors polítics: quan algú proposa (i per sort no se li fa cas, tot s'ha de dir!) fer un curs "fantasma" al més pur estil d'UDC, o sigui falsificant firmes. O quan una organització tolera fer les despeses en negre per estalviar i quan, després de moltes discussions, comences a pagar IVA t'adones que les coses sospitosament, amb IVA i tot, són molt més barates que abans, i tothom mira cap a una altra banda..., perquè a "un dels nostres", anterior gestor econòmic, no se'l pot posar en evidència. O com quan una entitat com la Pere Tarrés et demana que signis fulls d'assistència a sessions a què no has assistit per poder cobrar una subvenció, i un llarg etcètera...
I el tema de les famílies continua funcionant. Recordo que algú em va comentar amb indignació que l'actual president de la Generalitat no provenia de cap família culta, catalana, de tota la vida. Ben segur que en Fèlix Millet els hagués semblat molt millor. Jo no he votat el Montilla i no tinc cap intenció de fer-ho, però francament m'alegro que una persona sense "pedigrí" pugui ser president de la Generalitat. Per sort aquesta vegada ens hem estalviat el sainet de confondre les crítiques al Sr. (Sr.?) Millet amb un atac a Catalunya.
En fi. Em sembla que hauríem de posar de moda que l'honestedat és una bona cosa. Però no ven.

Mercè Solé

Catarsi

Avui poso música. Una magnífica versió de les Vespres de Monteverdi, a Sant Marc de Venècia amb J.E. Gardiner.

Perquè avui he parlat massa.

Mercè

Polímnia

Llegeixo en el blog d'en Jaume Radigales que acaba de morir Pau de Nadal, un crític musical -i també de toros, si no recordo malament- que era un veritable erudit, sobretot en relació a l'òpera i al Liceu i a qui trobaves, sempre, en tot concert i representació de vàlua.
De fet dec a ell i a uns quants com ell la meva afició a l'òpera. A casa escoltàvem les retransmissions del Liceu que es feien a través del programa de ràdio "Gran Gala" (que acaben de tancar, per cert), però no gosàvem anar-hi perquè encara teníem el clixé que era una cosa molt elitista.
Greu error. Ens en vam adonar quan vam començar a moure'ns per "Polímnia", una mena de club d'aficionats a la música clàssica i, sobretot, a l'òpera. Ens trobàvem els dissabtes a la tarda: escoltàvem música en directe, o conferències, venien cantants del Liceu, en un plan molt casolà A la fotografia de dalt podeu veure Virginia Zeani, Plácido Domingo i Pau de Nadal. l'any 71 o 72, quan va debutar en Plácido amb Manon Lescaut, de Puccini.
En un món culturalment raquític, a Polímnia vaig aprendre molt i vaig veure que el món del galliner del Liceu era molt assequible i, a més, molt divertit. Fèiem hores i hores de cua per accedir a les escasíssimes butaques amb visibilitat del Liceu, però eren estones de tertúlia i debat, amb graffittis a les escales del teatre inclosos. Jo era una adolescent d'allò més freaki, encara que aleshores no se'n deia així. I m'ho empassava tot amb gran passió.
Els pals de paller de Polímnia eren Joan Lluch, locutor i retransmissor de les òperes, Marcel Cervelló, Pau de Nadal, el Dr. Colomer Pujol...
Quan vaig créixer una mica més vaig trobar altres interessos, altres inquietuds i també vaig necessitar "matar el pare", que diuen, o sigui que em vaig allunyar una mica d'aquest món. Però sempre els he recordat amb molt d'afecte.

Mercè Solé

Ens arrisquem a canviar els costums

Cada any, la Fundació Caviga (el taller on va en Jordi), junt amb l'associació de pares (mares i cunyades) muntem junts una sortideta conjunta: nois i noies, familiars i professionals. El format que sempre havíem fet servir era el de sortida amb agència de viatges: autocar, esmorzar, desembarcament en un lloc interessant (o menys interessant, perquè podia ser un monument o un "mercadillo"!), dinar, ball i tornada.
Enguany la junta de l'associació i la fundació ens animem a canviar el format. I la veritat és que passem de l'eufòria a la depressió i a l'inrevés, perquè ho fem amb ganes i amb il·lusió, però no sabem gaire si la resta de pares ho viuran igual.
En lloc d'anar lluny, optem per anar a prop (El Prat); en lloc d'un restaurant, un alberg de joves; en lloc d'una visita cultural, una xerrada; en lloc d'un ball, una taula rodona. La idea és motivar-nos mútuament per iniciar una experiència d'escola de pares. I per fer-ho hem de poder conèixer-nos una mica més (en les sortides anteriors convivíem molt poc, de fet) i pensar una miqueta tots plegats. El "cartell" serà de luxe. Fem venir en Tomás Castillo, un home de Cantàbria, que coneix bé l'àmbit dels disminuïts i que és un excel·lent comunicador, un home acollidor. I fem venir també el trio del Pol Sud, o sigui els expedicionaris que van fer un treball científic de relleu a l'Antàrtida, tot i les seves discapacitats físiques. Hi haurà xocolatada, les seves intervencions, treball de grups i, confiem, ganes de continuar. Procurem cuidar tots els detalls. En aquest sentit a mi em va bé l'experiència adquirida a l'ACO, on fem moltes trobades d'un estil semblant.
De fet, dins la junta mateixa, ja hem viscut l'evidència que un canvi d'enfocament de les coses ajuda a comunicar-se. I penso que en realitat el millor estímul no és el de les "patums" que ens vinguin, sinó el de la qualitat de les relacions que siguem capaços d'establir des del respecte i la senzillesa.
Conviure amb la discapacitat en absolut no té per què ser un drama, però pot ser-ho si es fa des de la solitud o la manca de recursos.
En fi. Desitgeu-nos sort. Si no ens arrisquem, mai no ens en sortirem. O sigui que, de cap a la piscina (virtual, perquè la de debò encara està malmesa després de la ventada del gener!).

Mercè Solé

Dones amb criatures

Aquest matí he anat a la inauguració d'un pis d'acollida per a mares i fills a Sant Climent. El segon pis d'una rectoria en desús s'ha habilitat per convertir-se en habitatge temporal de quatre famílies formades per dones i criatures que, per motius diversos, no tenen accés a cap habitatge.
La idea és que l'estada al pis els permeti preparar-se laboralment, econòmicament i personalment per poder viure amb autonomia. Comptaran amb suport de personal de l'àmbit social i amb un entorn certament agradable com és el d'un poble com Sant Climent. Un recurs encertat, tenint en compte la creixent feminització de la pobresa, la crisi econòmica, els efectes de la llei d'estrangeria sobre les persones que no poden regularitzar la seva situació i, sobretot, com està el pati de l'habitatge.
Està molt bé que l'Església cedeixi locals obsolets o desaprofitats per aquest tipus de projectes. Càritas ha assumit els més de 130.000 € que ha costat posar a punt la casa. Però certament, mirat en conjunt, tenir un equipament per aquest preu està molt bé.
M'ha agradat la senzillesa de l'equipament, del mobiliari, de les instal·lacions. Senzill però digne. La feina grossa és la feina a fer amb les persones: l'acollida, la recerca de feina, la tasca educativa... Però, vista la qualitat del personal que treballa a Càritas i que s'ocuparà d'aquest nou projecte, no dubto que se'n sortiran.

Mercè Solé

El Punt de Trobada

Pd T 25

View more documents from puntviladecans.

Potser ja n'hem parlat d'altres vegades, però no sé si mai us l'havia presentat tan explícitament. Aquesta és una revisteta que fem a Viladecans, una entitat que es diu Viladecans, Punt de Trobada. Com que a la ciutat, llevat del Delta, diari de distribució gratuïta, no hi ha cap mitjà de comunicació local, ens vam engrescar fa un parell d'anys a fer sortir aquesta modesta publicació. La fem només en format digital i la distribuïm per correu electrònic (a un miler d'adreces).
De fet no aspirem al Pulitzer. Com l'Agulla, en l'àmbit cristià, el Punt de Trobada, en un àmbit ciutadà, pretén que la gent senzilla pugui expressar-se, compartir experiències, informar amb esperit crític. Surt cada mes i també té un blog.
De fet representa un esforç considerable, però resulta gratificant comprovar com a poc a poc, la publicació va ser realment punt de trobada de persones inquietes per la vida a la seva ciutat, de partits diferents, d'edats diferents, de creences diferents. Ens agradaria ser contrapunt d'aquest estil de comunicació tan barroer i simplista que va guanyant adeptes en els grans mitjans, públics i privats. Voldríem fer visible la realitat que sovint queda amagada (la de la gent que pateix, però també la de tants esforços en l'àmbit associatiu, educatiu, ciutadà...) que no troben el ressò que convindria en els mitjans i que, per tant, per a molta gent és com si no existissin. I la veritat és que com que no ens costa ni un duro, ens estalviem tot el muntatge publicitari. Estaria bé poder fer-la en paper, però aquí sí que ja la màquina no dóna per més.
Treballem, a la nostra manera, per a la cohesió social viladecanenca.

Mercè

La complexitat dels símbols

Diuen els entesos que els dos pobles que han estat i continuen essent més maltractats per actituds racistes al nostre país són els gitanos i els jueus. Per tant me'n vaig alegrar molt, quan vaig veure que en els actes oficials de la Diada intervindrien tant en Peret com la Noa.
Ara m'he quedat perplexa amb l'actitud d'ICV. No sé si realment Noa mereix o no el paper que se li ha confiat, però m'estimo més creure que tota persona, amb símbol o sense, té encerts i desencerts. I em sembla que ella manté una voluntat de lluita per la pau.
Tot plegat em fa pensar en dues coses que he viscut no fa gaire. Vaig fer un curs de gestió multicultural, organitzat per la Confederació d'Associacions de Veïns de Catalunya. Va venir una professora jueva, per explicar-nos elements laics i religiosos de la seva cultura. Però tot i que portàvem mesos treballant això dels estereotips i havíem intentat distingir entre la cultura jueva, l'estat d'Israel, i els "israelites" de les nocions que ens van quedar del catecisme (els qui vam fer-ne in illo tempore) cada cop que algú intervenia a classe era per fer referència al conflicte palestí, barrejant-t'ho tot i donant per fet que la profe, pel fet de ser jueva, era corresponsable de les accions del govern de l'estat d'Israel. Ella va intentar que deixéssim el tema per a una sessió específica que estava prevista més endavant, amb d'altres professors, però va arribar un moment que es va bloquejar. Ens va explicar que la qüestió li feia mal, entre d'altres coses, perquè el seu fill, un nen, va resultar ferit en un atemptat a Jerusalem, en una visita ocasional que hi van fer. Però no va servir de res. En sessions posteriors aquesta mena d'assetjament va continuar...
I l'altra qüestió que m'ha fet pensar és que no fa gaire vaig visitar la ciutat de Lleida, amb una guia, que ens ho va explicar esplèndidament. El problema és que quan va explicar l'enderrocament de les cases que envoltaven la Seu durant la guerra de Successió, no va concretar qui havia tingut la brillant idea ni per quin motiu. I tothom va donar per fet que havia estat una salvatjada més de les tropes de Felip V. Però això sembla que no va anar així. Van ser les tropes de l'Arxiduc. Les estratègies defensives també comporten enderrocaments i és el cas.
De vegades ens entossudim a trobar respostes massa fàcils a realitats complexes.
Bona diada, per cert!

Mercè Solé

8 de setembre, la Mare de Déu de Sales

Avui, 8 de setembre, és la festa de la Mare de Déu de Sales, patrona de Viladecans. També és la festa de moltes altres marededéus, però la meva és aquesta. L’ermita de la Mare de Déu de Sales consta ja al segle X, si bé no se sap com era la imatge que s’hi venerava. La que aquí reproduïm és la que va ser cremada l’any 1936.
Em permetreu, per celebrar la diada, transcriure-us els goigs que s’hi canten, i que a mi m’agraden molt, tant literàriament com musicalment. La primera versió que hi ha d’aquests goigs és més o menys del 1700 i, tot i explicar els mateixos set goigs que en la versió actual, el text és força diferent. L’únic que es manté igual és la invocació que es va cantant com a tornada, però en el català de l’època: “Ajudau el suplicant, de Sales nostra advocada”. Tampoc no se sap amb quina música es cantaven. El text actual apareix publicat per primer cop l’any 1928, amb una música que va ser encarregada al capellà i músic mossèn Francesc Baldelló. (Josep Lligadas)

Vostres sants goigs remembrant, cantarem, Verge sagrada.
Ajudeu el suplicant, de Sales nostra advocada.

Fou el vostre goig primer quan l’àngel us anunciava
que Jesús, Déu verdader, en vostre si s’encarnava.
En nom de l’Esperit Sant ell us duia l’ambaixada.
Ajudeu el suplicant, de Sales nostra advocada.

El goig sentíreu segon quan la nit se us tornà dia
infantant el Rei del món de Betlem en l’establia;
per voler del cel restant de virginitat dotada.
Ajudeu el suplicant, de Sales nostra advocada.

El tercer és quan els Reis vingueren de llargues vies
cercant consols i remeis conforme les profecies.
Tenint Déu en vostres mans, a Betlem feren entrada.
Ajudeu el suplicant, de Sales nostra advocada.

El quart fou aquell sant dia que Jesús ressuscità,
i que a vós, Senyora mia, promptament us avisà.
I alegria gran mostrant, restàreu molt consolada.
Ajudeu el suplicant, de Sales nostra advocada.

El quint fou en l’Ascensió quan vegéreu, Verge pia,
vostre Fill triomfador de la mort, al cel fent via.
Per aquell consol tan gran, al món resteu alegrada.
Ajudeu el suplicant, de Sales nostra advocada.

El sisè goig l’heu sentit quan dels apòstols voltada
veient el Sant Esperit davallar en forma alada.
Fou aquella festa gran Pentecosta anomenada.
Ajudeu el suplicant, de Sales nostra advocada.

El setè fou l’Assumpció quan, deixant el món, volàveu
cap als braços del Senyor amb els àngels que us voltaven,
proclamant-vos triomfant i del cel Regina amada.
Ajudeu el suplicant, de Sales nostra advocada.

ZP, a mar

Fa un any aproximadament us parlava de l'aleshores recent inaugurat camí que enllaça el nucli urbà de Viladecans amb el mar. Un camí sense cap ni peus, deia, perquè per accedir-hi des de la ciutat t'hi havies de jugar la vida, i quan arribaves et trobaves amb una desagradable entrada a la platja. El camí, en si mateix, estava força bé.
Enguany he repetit la caminada, aquesta vegada prenent el nou tram, anunciat amb grans pancartes com una de les obres magnes de ZP per crear ocupació. Sentia curiositat, també, perquè aquest hivern vaig poder constatar l'abandó en què es trobaven les instal·lacions inaugurades l'any passat, com podeu veure a la foto. A l'hivern passejar, a peu o en bici, també ve de gust, i segur que hi ha gent que ho fa, però a l'ajuntament ho deuen trobar exòtic.
Doncs bé, el nou tram transcorre per la llera de la riera, canalitzada i s'inicia al nou Parc de la Marina. La veritat és que no sembla que hi hagin dedicat gaire esforços: la senyalització és un pèl cutre, no hi ha cap indicació que expliqui res sobre els llocs per on es passa, el camí asfaltat està clivellat i passa per la riera. Deu ser antic. Ni un banc, ni una ombra. Els cartells que avisen del risc de rierades no es corresponen amb sortides ràpides de l'indret. I si et passa alguna cosa allà al mig, no és precisament un lloc de pas. La sortida a Cal Simó on es troba amb el Camí de les Filipines està mal indicada i força a passar per un munt de terra, senzillament, que venç el desnivell. O acabes empolsegada o enfangada. I al final, quan arribes a la platja, l'aparcament de bicicletes està ple de motos.
Confio que la sortida de la crisi estigui millor programada que aquest arranjament per crear llocs de treball.

Mercè Solé

El comiat de l'Oriol

Santa Maria del Taulat ahir va ser plena de gom a gom. L'Oriol s'acomiadava de la comunitat. Com no podia ser d'altra manera, va ser una celebració emotiva. L'Oriol realment s'ha fet estimar per gent molt diversa, de totes les edats i de sensibilitats diferents. I no només la gent "de missa", també la gent del barri. I això que cinc dels seus catorze anys a Santa Maria els va compartir amb la dedicació a l'ACO, cosa que significava que no sempre podia ser a la parròquia en moments clau, com la Vetlla Pasqual. I això que greus problemes de salut, per sort superats, l'han limitat seriosament durant una bona temporada. En Romà Fortuny ha estat un bon suport per a tots plegats. Un suport amb un peu a Chiapas i amb una manera intensa de viure l'Església dels Pobres i la Teologia de l'Alliberament, amb punts de vista qüestionadors i profunds.
Ahir em mirava la gent del que havia estat la meva pròpia parròquia abans de venir a Viladecans. Vaig pensar en molts que ja no hi eren (en Josep Figueras, molt especialment, però també altres Joseps, i l'Emili, i l'Anna...) i que han deixat emprenta profundíssima. I em va emocionar contemplar els de la tota la vida, encara forts i lluitadors, com la Pilar, la Mercè, l'Elena, l'Andreu o la Rosa.... entre moltíssims d'altres. O el mateix Joan Bada, que també presidia.
Quan jo m'hi vaig atansar, a finals dels 70, la comunitat era potent en joves i en activitat, i ara s'ha anat envellint. Però crec que la gràcia de tot plegat és que els moments aparentment més forts han deixat pas a una obertura real a les noves situacions del barri: l'arribada de famílies immigrants, la lluita veïnal, la creació de nous espais d'acollida per a les famílies... S'ha anat avançant en realitats, vives i potser imperfectes justament perquè són això, reals. i perquè no parteixen de la gent més "guapa" del barri, la més intel·ligent, la que té més capacitat o més formació, sinó de la gent senzilla. El que per a mi fa forta la comunitat és que és comunitat d'estimació i de lluita, no "de disseny" o de bones intencions. No té solucions màgiques per arribar als joves, ni segurament són els "más mejor" de res. Però en canvi hi ha una autenticitat en la fe i en la manera de viure-la que em sembla que és molt evangèlica.
Per això no m'agrada gens que aquesta manera de fer església rebi un cop de roc jeràrquic en forma de trasllat forçós, mal presentat i explicat, del seu rector. Em sembla que és introduir un element distorsionador. La gent ho pateix, en part per preocupació pel seu rector, en part també perquè s'ha sentit molt menystinguda (això d'adreçar-se al bisbe i ni tan sol rebre contesta no és gaire educat, que diguem). Santa Maria del Taulat sempre ha tingut esperit crític, però el gruix d'energies s'han dedicat a tractar de transmetre l'Evangeli i de construir el Regne de Déu tan bé com s'ha pogut.
Va ser un moment emotiu, però dolorós perquè no s'entén per quin motiu l'han traslladat. És probable que en el joc d'escacs diocesà hagi convingut plantejar-ho. Però confio que tant l'Oriol com la comunitat de Santa Maria i Sant Bernat no deixaran que l'agror que els han abocat per damunt pugui més que aquest anar vivint i transmetent amb esperança i a través de la vida quotidiana, la fe en Jesucrist.

Mercè Solé

Finalment, ja tenim Mamut

Ni el plugim que va començar a mitja tarda va aconseguir baixar-nos la moral. La colla (o colles) del Mamut estàvem segurs que ens en sortiríem. I ho vam aconseguir. En trobareu una crònica aquí i ja podeu veure'n unes quantes fotografies.
Molta gent (a diferència del pregó d'anys anterior), molt d'ambient (com podeu veure per les fotografies), una certa diversitat (sevillanes i Patatuf), un excel·lent enllaç amb el correfoc infantil i algunes coses a millorar, però la primera impressió és molt bona. De fet no és fàcil muntar correctament un petit espectacle enmig del carrer i per tant vam cometre algunes errades. Però l'esforç ha valgut la pena!

Mercè Solé

Tot a punt per al Mamut

Ahir, assaig general del xou de l'arribada del Mamut a Viladecans. Va anar molt bé. Magnífica feina la de tothom. No sé com serà demà, però de moment val la pena fer unes quantes constatacions:

• Hem deixat de remugar per la grisor de la Festa Major i ens hem posat en marxa, amb més o menys encert, això ja es veurà, però crec que és una bona aportació passar de la queixa a la proposta creativa.
• Ha estat, i confiem que serà durant molt de temps, una molt bona experiència de treball en xarxa de setze entitats, algunes de les quals no ens coneixíem gens. No hem fet teoria del treball comunitari, ens hi hem posat. Dos caus escoltes, una associació de veïns, dues corals, una associació de pares, una colla d'entitats culturals d'àmbits molt diferents ...
• Una feina basada en la confiança mútua i en la convicció que l'aportació de tothom és valuosa; esforç de consens i poc afany de protagonisme. Ritmes diferents que han acabat fent bategar el mamut. Col·laboracions gratuïtes de molta gent a qui hem anat a perseguir per les seves habilitats en determinats camps.
• Un ajuntament que, de moment, hi ha donat suport, ha defugit el protagonisme i ha intentat resoldre amb agilitat -relativa, però agilitat- les dificultats tècniques i econòmiques amb què ens hem anat trobant. No ens ho acabem de creure...
• Revitalització del patrimoni històric i immaterial (ara en diuen així, es veu) de Viladecans, amb acolliment de les persones i cultures que s'han anat incorporant al teixit social. Cal treballar-ho més, però de moment ha començat...

Em sembla que hem aconseguit crear una certa expectativa entre els veïns i veïnes de la ciutat que es pregunten què és això del Mamut. Confiem que no els defraudarem.

Mercè Solé

Termes anacrònics

Fa uns anys, per la feina vaig haver de muntar una documentació a partir de la qual calia extreure dades socials de les famílies ateses en la institució on treballava. Un dels camps de batalla va ser el mot "cap de família", que vem acabar substituint per "persona de referència". Aquest mot tan estrany volia dir "de referència" per establir el parentiu respecte a la resta de membres de la unitat familiar i sense voluntat de valorar més o menys el seu rol dins de la família. No sé si el terme era gaire adequat, però detesto l'ús de "caps de família". De vegades quan al carrer m'han aturat per fer-me una enquesta i m'han preguntat si sóc el cap de família, els he preguntat què volien dir. La resposta ha estat "el qui cobra més de la unitat familiar". O sigui que en certs moments de la vida he estat "cap de família", vés per on! És ben bé un reflex del nostre món, a falta de res més, qui paga mana!
En d'altres llocs he observat que sistemàticament s'hi posa l'home i només si no n'hi ha, la dona. Alguns sociòlegs veig que han optat per posar "persona més important", en un intent de renovar el vocabulari. Cosa que pressuposa que dins d'una unitat familiar hi ha membres més importants que d'altres...
La cosa em venia al cap quan preparava la meva participació en una taula rodona aquest estiu a la Universitat Catalana d'Estiu. Hi pensava en relació a les "càrregues familiars", un terme d'ús habitual en l'àmbit laboral, jurídic i econòmic. La família, doncs, com a "càrrega". És una curiosa manera de parlar dels nostres parents més propers i sobretot d'aquells que sols ho tindrien més difícil per funcionar: perquè no poden treballar, perquè necessiten més suport, perquè són depenents d'altres...
Per contra, al costat d'aquesta denominació negativa de la família, hi ha una certa idealització del món laboral. Penso que la feina és allò que ens proporciona la tan desitjable autonomia econòmica, que promou la nostra autoestima, que permet realitzar-nos, etc. Però hi ha molta gent per a qui la feina és una penosa obligació. No tothom fa la feina que vol, en les condicions que caldria.
Em sembla que si no s'equilibren totes dues concepcions: la "càrrega" per a l'atenció a la família i la idealització del mercat laboral, serà difícil que tots plegats aconseguim, per exemple, que els homes assumeixin com a pròpia l'atenció a les persones de casa. Les dones hem entrat al mercat laboral per necessitat i també perquè n'hem subratllat molt els aspectes positius, que sens dubte hi són. Ara convindria fer el mateix amb les "càrregues": dotar-les de sentit positiu. Si no, no ens en sortirem.
I és que el llenguatge, bé que sovint inconscientment, reflecteix bé quins són els nostres valors reals.

Mercè Solé