“Jo no entenc com la gent es podia casar sense haver conviscut abans. Em sembla una irresponsabilitat”. M’ho deia no fa gaire una amiga, força més jove que jo un dia en què,remenant llibres de vell en una botiga, ens va sortir un “La relaciones prematrimoniales”. La veritat és que la troballa em va fer pensar que les coses havien canviat moltíssim des de la meva adolescència en què un títol així obria camins. I no vaig saber gaire què contestar-li, perquè el seu comentari em va semblar molt sensat.
I ho escric després d’haver pensat una mica més en això de la família. Fa uns dies vaig fer un post, reconec que una mica massa a la lleugera, sobre el tema, que va ser contestat per una persona anònima, que em recordava quina era la visió del matrimoni des de la perspectiva cristiana catòlica i hi afegia que es pot acollir la persona, però que se li ha de dir que “no pequi més”. És cert que jo barrejava massa coses, però és que el vaig fer pensant en la gent que m’envolta: família, feina, amics, veïns… De fet qualsevol catequista pot explicar que la situació familiar de molts dels nens que es preparen per a la primera comunió no entra en el model eclesial. I em deia no fa gaire un capellà amic que són una minoria molt minoria, i de vegades mirada amb estranyesa per la resta del grup quan es preparen per al matrimoni, els qui volen casar-se per l’Església i encara no viuen junts.
De fet aquesta amiga que us deia s’ha casat amb un home separat amb una filla. En tenen una altra de comuna. El compromís familiar d’ella, que és a qui conec, és innegable: de fidelitat al marit, de tenir fills i atendre’ls, de tenir cura de l’altra filla com si fos pròpia… No es pot casar per l’Església, cosa que no la preocupa gaire. Sí que preocupa en canvi a una altra amiga, persona molt activa eclesialment, a qui el marit va abandonar quan la seva filla tenia solament tres mesos. Ara, passats molts anys, i un cop divorciats, s’ha casat amb una altra persona d’estat civil soltera fins aquell moment i tenen també una altra filla. De fet tampoc no pot casar-se per l’Església ni, pel que sembla, combregar. Són les disposicions que marca la institució eclesial, però jo en cap d’aquests dos casos no hi veig símptomes de pecat.
Jo penso que el matrimoni és una institució cultural que va canviant amb el temps i adoptant diferents formes i que no és santa per si mateixa. Els cristians en fem sagrament perquè en l’amor conjugal (en l’amor i no en la institució) hi veiem i hi volem la presència de Jesucrist. I això ens ajuda a viure-ho millor. Però el matrimoni d'ara a casa nostra és diferent del dels anys 50 i encara molt més diferent del de fa 2000 anys a Palestina. El matrimoni de vegades ha obeït a interessos econòmics i ha estat de conveniència, de vegades s’ha fonamentat en un paper clarament subordinat de la dona, de vegades ha promogut una família com a clan insolidari respecte a la resta de la societat, o ha permès que molts homes es desentenguessin de l’atenció personal als seus fills. Avui mateix el matrimoni no garanteix que els avis siguin atesos o que els nens puguin néixer. I de vegades, quan he atès gent d’altres països també catòlics, m’he adonat que en alguns llocs el matrimoni és purament formal, perquè la gent es casa però no vol dir exactament que visqui en parella o que les reponsabilitats siguin compartides o, a la pràctica, fins i tot que només hi hagi una dona o un home.
I precisament perquè aquesta realitat és imperfecta jo veig que per als cristians té molt de sentit posar-hi Déu al mig. El matrimoni, i cadascun de nosaltres, sempre tenim aspectes a convertir. Personalment estic contenta que el meu marit visqui amb mi perquè m’estima i no per obligació. Si mai arribés el cas, penso que seria més adient per part meva permetre que marxés. Sobretot perquè, i a diferència dels meus pares, no el necessito per poder viure amb autonomia. Crec que la possibilitat del divorci allibera i fa més autèntic el qui no vol divorciar-se i, per tant, és un avenç. I també em sembla una bona cosa donar sortida als conflictes familiars. Viure amb una parella que no s'estima tampoc és un plat de gust. Jo valoro el compromís i em sap greu quan veig que hi ha gent a qui li fa por, però valoro també la llibertat. De fet el nostre bisbe deia no fa gaire que la solidaritat no funciona si no és per convicció. Jo crec que l’amor, tampoc.
Qui té el poder de decidir dins l’Església pot dir pecador a qui li sembli i pot vetar-los els sagraments. Al cap i a la fi l’Església no pretén ser una institució democràtica. Però crec que seria millor potenciar la solidesa de les relacions en positiu i ajudar a descobrir en les noves famílies els signes de la presència de Déu, que jo crec que hi són. Perquè Déu sempre desborda les estructures i, per sort, ni l’Església no el pot controlar.
I ho escric després d’haver pensat una mica més en això de la família. Fa uns dies vaig fer un post, reconec que una mica massa a la lleugera, sobre el tema, que va ser contestat per una persona anònima, que em recordava quina era la visió del matrimoni des de la perspectiva cristiana catòlica i hi afegia que es pot acollir la persona, però que se li ha de dir que “no pequi més”. És cert que jo barrejava massa coses, però és que el vaig fer pensant en la gent que m’envolta: família, feina, amics, veïns… De fet qualsevol catequista pot explicar que la situació familiar de molts dels nens que es preparen per a la primera comunió no entra en el model eclesial. I em deia no fa gaire un capellà amic que són una minoria molt minoria, i de vegades mirada amb estranyesa per la resta del grup quan es preparen per al matrimoni, els qui volen casar-se per l’Església i encara no viuen junts.
De fet aquesta amiga que us deia s’ha casat amb un home separat amb una filla. En tenen una altra de comuna. El compromís familiar d’ella, que és a qui conec, és innegable: de fidelitat al marit, de tenir fills i atendre’ls, de tenir cura de l’altra filla com si fos pròpia… No es pot casar per l’Església, cosa que no la preocupa gaire. Sí que preocupa en canvi a una altra amiga, persona molt activa eclesialment, a qui el marit va abandonar quan la seva filla tenia solament tres mesos. Ara, passats molts anys, i un cop divorciats, s’ha casat amb una altra persona d’estat civil soltera fins aquell moment i tenen també una altra filla. De fet tampoc no pot casar-se per l’Església ni, pel que sembla, combregar. Són les disposicions que marca la institució eclesial, però jo en cap d’aquests dos casos no hi veig símptomes de pecat.
Jo penso que el matrimoni és una institució cultural que va canviant amb el temps i adoptant diferents formes i que no és santa per si mateixa. Els cristians en fem sagrament perquè en l’amor conjugal (en l’amor i no en la institució) hi veiem i hi volem la presència de Jesucrist. I això ens ajuda a viure-ho millor. Però el matrimoni d'ara a casa nostra és diferent del dels anys 50 i encara molt més diferent del de fa 2000 anys a Palestina. El matrimoni de vegades ha obeït a interessos econòmics i ha estat de conveniència, de vegades s’ha fonamentat en un paper clarament subordinat de la dona, de vegades ha promogut una família com a clan insolidari respecte a la resta de la societat, o ha permès que molts homes es desentenguessin de l’atenció personal als seus fills. Avui mateix el matrimoni no garanteix que els avis siguin atesos o que els nens puguin néixer. I de vegades, quan he atès gent d’altres països també catòlics, m’he adonat que en alguns llocs el matrimoni és purament formal, perquè la gent es casa però no vol dir exactament que visqui en parella o que les reponsabilitats siguin compartides o, a la pràctica, fins i tot que només hi hagi una dona o un home.
I precisament perquè aquesta realitat és imperfecta jo veig que per als cristians té molt de sentit posar-hi Déu al mig. El matrimoni, i cadascun de nosaltres, sempre tenim aspectes a convertir. Personalment estic contenta que el meu marit visqui amb mi perquè m’estima i no per obligació. Si mai arribés el cas, penso que seria més adient per part meva permetre que marxés. Sobretot perquè, i a diferència dels meus pares, no el necessito per poder viure amb autonomia. Crec que la possibilitat del divorci allibera i fa més autèntic el qui no vol divorciar-se i, per tant, és un avenç. I també em sembla una bona cosa donar sortida als conflictes familiars. Viure amb una parella que no s'estima tampoc és un plat de gust. Jo valoro el compromís i em sap greu quan veig que hi ha gent a qui li fa por, però valoro també la llibertat. De fet el nostre bisbe deia no fa gaire que la solidaritat no funciona si no és per convicció. Jo crec que l’amor, tampoc.
Qui té el poder de decidir dins l’Església pot dir pecador a qui li sembli i pot vetar-los els sagraments. Al cap i a la fi l’Església no pretén ser una institució democràtica. Però crec que seria millor potenciar la solidesa de les relacions en positiu i ajudar a descobrir en les noves famílies els signes de la presència de Déu, que jo crec que hi són. Perquè Déu sempre desborda les estructures i, per sort, ni l’Església no el pot controlar.
Mercè Solé
Comentaris
Gràcies pel vostre testimoni.
M. Teresa - Tarragona