Viure i morir


Aquests dies de Setmana Santa, a l'ACO, vam estar veient un reportatge, crec que de TV1 sobre el dol, la mort, la vida, la malaltia. No en recordo el nom.

Em sembla que el públic vam acabar una mica "tocats". D'entrada va ser com fer una repassada als propis difunts, cosa que no té per què ser especialment dolorosa, però sí que et deixa les emocions a flor de pell. Es va crear un clima d'una certa intimitat compartida. I van estar bé les intervencions que es van fer. De tot plegat, m'han quedat algunes reflexions, que us traspasso.

Els metges, ens deia una companya metgessa, no estan formats per donar segons quines notícies. No es fa en el marc adequat, ni amb l'esperit i el respecte necessaris. En la nostra cultura meridional, i a diferència dels països anglosaxons, hi afegia, el metge informa més directament la família que no pas el malalt. Sovint això comporta una mena de pacte més o menys implícit, de protecció del malalt. No ha de saber per no patir. La família ja informarà... Però el cert és que sol produir-se un problema d'incomunicació greu entre els familiars, tothom pateix, malalt inclòs, però es rebutja la possibilitat de parlar-ne. Perquè el malalt, ens deia el reportatge, i ho confirmaven presents en el debat que treballen amb malalts terminals, sol anar sabent de vegades per la via de la intuïció, com està realment, i no sempre té l'oportunitat d'acomiadar-se de la gent, d'expressar-li els seus sentiments (de por, d'agraïment, d'estimació) o senzillament de preparar algunes coses pràctiques. De vegades el patiment del malalt es veu agreujat pel patiment que observa en els altres o que pensa que hi serà quan ell mori. La serenitat mútua ajuda a marxar a uns i a quedar-se als altres. La vida continua per als qui es queden, i continua plena d'interès si no ens aïllem, cosa que no vol dir en absolut oblidar el difunt. Acceptar això és alliberador per a tots. Els cristians, a més, creiem que continua d'una altra manera, raó de més per prendre'ns-ho amb esperança.

Un dels protagonistes del reportatge, que havia perdut una filla de 20 anys, deia que potser en lloc de parlar de malalts terminals hauríem de parlar de malalts "culminals", perquè la vida, també en aquesta darrera etapa, pot viure's amb gran intensitat. Es pot gaudir de la bellesa, de la companyia de familiars i amics. En canvi, sovint vivim molts anys insensibles a tot. La vida curta pot ser molt plena. De fet, en el reportatge, la música es desvetllava com una forma relativament fàcil d'expressar coses que amb paraules costen més.

El reportatge insistia també en la necessitat que els infants visquin també la mort de parents i amics amb naturalitat. Que puguin preguntar, assistir a enterraments, plorar... El nostre món viu la mort com una cosa prohibida, com un tabú. Però el dolor i la pèrdua se superen millor com més deixem entrar la mort a la nostra vida.

Mercè Solé

La Marta comenta que el reportatge es diu El último viaje i que es pot baixar d'internet. Això no ho he pogut fer perquè el meu ordinador està en hores baixes... Però si el tema us interessa, us animo a fer-ho... Gràcies, Marta.

Comentaris

Anònim ha dit…
Hola,
el reportatge en qüestió s'anomena "El último viaje" de Documentos TV. Es pot descarregar fàcilment d'internet.
El vaig trobar deliciós i esperançador.
Bona Pasqua.
Marta