Sóc lletja. I què?

La primera vegada que m'ho van dir amb totes les lletres, vaig quedar impressionada. Va ser un nen de tres anys, d'aquells que sempre diuen la veritat. Em va deixar anar un espontani :"¡Qué fea!", davant del qual la seva mare s'hagués volgut fondre, pobra. Sort que érem amigues. Després ja t'hi acostumes i t'ho prens amb bon humor. Quan et diuen gaire que tens els ulls macos o que vals molt per no sé què, sovint ja t'adones que et volen fer un compliment però que no saben gaire per on agafar-ho i fan el que poden. S'agraeix la bona intenció. A sobre de lletja, no tinc bona figura ni dedico gaire esforços a arreglar-me, tot i la militància d'amigues i companyes de treball que durant anys han fet el possible per regalar-me estris de maquillatge i bons consells, que segueixo a mitges.
Fastigueja més que t'ho diguin per ferir a la parella. Va ser el cas d'una certa web catòlica, apostòlica i romana editada per capellans que deuen ser molt guapos però no ho aprofiten gaire, on explicaven amb ironia que en Josep s'havia casat "con una bella mujer" i hi posaven la nostra foto.
I fa una estona, el comentari que podeu veure a l'entrada "Santiago Galtes", escrit, com l'article aquest que us deia, des de l'anonimat.
Doncs bé. Què voleu que hi faci? Un dels camps de batalla en què recentment m'he posat arran d'en Jordi és el tema de les discapacitats, especialment de les discapacitats psíquiques. Sovint actuem conscientment o inconscientment com si aquestes persones no poguessin aportar-nos res en cap camp, els incapacitem nosaltres amb la mirada. I actuem igual en tot tipus de limitació. Ahir mateix vaig tenir el privilegi d'assistir a una xerrada d'una de les persones que va arribar recentment al Pol Sud... tot i el seu 5 % de visió. Perquè una limitació, un defecte, una discapacitat ens inhabiliten segurament per algunes coses però ens permeten desenvolupar-ne moltes d'altres, de molt positives. I és aquí on cal centrar-se.
Jo ja sé que no em guanyaré la vida a cap passarel·la de moda per molt que m'hi esforci. Encara estic prou bé de la vista com per veure que no sóc la Claudia Schiffer. Però gaudeixo moltíssim de la feina, dels amics, de la parella -els lletjos també en trobem- i de moltíssimes coses. I el fet de ser lletja no em treu drets de ciutadania i puc fer política i participar a les associacions sense que la gent arrenqui a córrer. En resum, sóc molt feliç. I no penso fer-me l'estètica.
Aquesta vegada us estalvio la foto per motius obvis.

Comentaris

Silveri Garrell ha dit…
Es por cautivar al públic també amb la veu com la Boyle cantora. El vídeo que he trobat millor és aquest.

http://www.youtube.com/watch?v=RxPZh4AnWyk&feature=related
Xiruquero-kumbaià ha dit…
Ai, Mercè, recordem aquella dita nostrada: "sempre has de ser emmascarat per una paella bruta"!
Salutacions.
montserratqp ha dit…
El títol del post m´he encantat i m´ha fet riure i el post és genial.Quantes persones lletges, primes, antipàtiques, poca-soltes, grasses, ridícules...seríem capaces de dir..."i què?"...ben poques. Un post genial, "lletja"!
Sergi d'Assís ha dit…
La veritat és que ni se m'havia passat pel cap que fossis "lletja". Per la foto no m'ho sembles pas, la veritat. El que sí intuïa és que devies ser baixa d'estatura, però... i què? Quines tonteries.
Una abraçada.
Mercè Solé ha dit…
Moltes gràcies a tots quatre. Silveri, realment canta molt bé!
Xiruquero: el món està ple de paelles brutes, però també d'aigua i sabó. Aquesta vegada el blog m'ha resultat un bon instrument per treure'm la brutícia!
Montse, estic segura que "Lletj@s sense fronteres" seria una entitat amb gran èxit d'afiliació.El problema és que si convidéssim a algú a apuntar-s'hi, igual s'ho prenia malament!
Sergi, de fet jo tampoc no estic gaire pendent d'aquestes coses, perquè en la gent que m'envolta sempre hi veig rostres afectuosos que no semblen condicionats pel meu aspecte físic. He d'admetre que el comentari anònim de l'altre dia em va tocar la moral. Bàsicament per les ganes de fer mal que hi ha al darrere!
Article genial. Si haguéssim de fer cas de tot el que ens diuen, no sortiríem de casa.
Marta ha dit…
Ai Mercè.... com m'ha agradat llegir-te..! M'encanta aquest sentit de l'humor que tens...
Un petó bonic per una noia ben bonica,
marta
Doncs jo no et trobo lletja, i t'ho dic en serio. Potser perquè m'agrades. A Mallorca solem dir "és guapo lo que agrada"
Idò això.