Enguany he gaudit d'unes bones vacances de Pasqua. Els primers dies vaig ser a Roma i des de dijous a diumenge, a Prades, junt amb els amics de l'ACO. Ens trobem unes 280-300 persones (un centenar són criatures) en una casa de colònies: reflexionem, celebrem aquests dies, resem, xerrem, fem tallers diversos (sindicalisme, noves famílies, reptes del món obrer i de la crisi, educació dels fills en la fe, pregària, vida espiritual sana i equilibrada, multiculturalitat...). El fil de la trobada s'estructurava al voltant del lema: Crisi, Pasqua, Esperança. I en Pep Escós, consiliari del bisbat de Vic va ocupar-se de centrar la qüestió.
Aquest any hi he anat per donar un cop de mà a l'acollida. M'agraden les feines d'organització, i m'agrada ser al punt d'arribada de la gent i m'agrada -ho confesso- escaquejar-me d'alguns treballs de grup o colar-me al menjador amb el pretext de fer la tasca que m'han encomanat. He comptat a més amb l'inestimable suport d'un veritable crack a l'hora de comptar diners i sobretot d'acollir amablement, com és l'Andreu. Ha estat també una bona oportunitat de retrobar amics, entre ells uns quants blocaires de l'ACO.
El contingut de la trobada ha estat moltbé i les celebracions, també. Però a mi, que feia temps que no hi anava, m'ha cridat l'atenció tota la feinada immensa que hi ha al darrere i l'esperit amb què la gent l'ha anat fent. Des dels monitors del MIJAC de Lleida que ens acompanyaven i que es feien càrrec des dels nadons de pocs mesos fins als joves de 15-16 anys fins a la feina de la secretaria de l'ACO, que no hi era present, però que havia treballat molt intensament perquè tot rutllés en els seus més petits detalls. Passant pels assistents a la trobada, que van entomar estoïcament pluja, fred, calamarsades i neu com si res.
La veritat és que segur que hi ha aspectes millorables, però em va commoure l'actitud dels presidents (a l'ACO tenim president i presidenta), atents a tot, incansables. Els primers a llevar-se, els últims d'anar a dormir; els qui entomen les queixes -poques, tot s'ha de dir-, els qui negocien amb la casa (àrdua tasca!), els qui fan front als imprevistos. Quan ja s'havia acabat tot, ells encara aplegaven coses i les anaven a portar al local. Segur que diumenge deurien arribar a casa tard i esgotats. Són feines que no es veuen, que com millor es fan més invisibles es tornen i que no sempre valorem com cal. Estar a l'acollida em va permetre observar la discreta solidaritat d'alguna gent, que pagava part de l'estada d'altres sense que aquests ho sabessin. També la bona fe d'alguns participants de l'ACO de Madrid i de Bilbao, que van fer front a una trobada en català de principi a fi. I la bona fe de la gent que els anava fent d'intèrprets o bé (novament la secretaria de l'ACO) que ja els havia traduït tots els materials al castellà perquè s'hi trobessin bé.
Les celebracions de l'ACO potser abusen una mica de la paraula (no de la Paraula, sinó de llargs testimonis i reflexions), però són vives i viscudes. I estan plenes de sorolls de fons en forma de criatures que ploren, que corren, algunes de les quals participen intensament de la moguda. Això crida l'atenció en un context en què en general dins l'Església els que rondem els 50 continuem essent els joves! És un soroll que deu posar nerviosos els liturgistes però que a mi m'encanta.
Una Església acollidora, celebrativa, compromesa, no es fa amb discursos ni amb grans infrastructures. Es fa calladament, posant-hi hores i ganes, de forma esperançada i amable. Posant-hi en el centre Jesús Ressuscitat. Posant-hi en el centre els més petits, els més pobres, els més febles.
El contingut de la trobada ha estat moltbé i les celebracions, també. Però a mi, que feia temps que no hi anava, m'ha cridat l'atenció tota la feinada immensa que hi ha al darrere i l'esperit amb què la gent l'ha anat fent. Des dels monitors del MIJAC de Lleida que ens acompanyaven i que es feien càrrec des dels nadons de pocs mesos fins als joves de 15-16 anys fins a la feina de la secretaria de l'ACO, que no hi era present, però que havia treballat molt intensament perquè tot rutllés en els seus més petits detalls. Passant pels assistents a la trobada, que van entomar estoïcament pluja, fred, calamarsades i neu com si res.
La veritat és que segur que hi ha aspectes millorables, però em va commoure l'actitud dels presidents (a l'ACO tenim president i presidenta), atents a tot, incansables. Els primers a llevar-se, els últims d'anar a dormir; els qui entomen les queixes -poques, tot s'ha de dir-, els qui negocien amb la casa (àrdua tasca!), els qui fan front als imprevistos. Quan ja s'havia acabat tot, ells encara aplegaven coses i les anaven a portar al local. Segur que diumenge deurien arribar a casa tard i esgotats. Són feines que no es veuen, que com millor es fan més invisibles es tornen i que no sempre valorem com cal. Estar a l'acollida em va permetre observar la discreta solidaritat d'alguna gent, que pagava part de l'estada d'altres sense que aquests ho sabessin. També la bona fe d'alguns participants de l'ACO de Madrid i de Bilbao, que van fer front a una trobada en català de principi a fi. I la bona fe de la gent que els anava fent d'intèrprets o bé (novament la secretaria de l'ACO) que ja els havia traduït tots els materials al castellà perquè s'hi trobessin bé.
Les celebracions de l'ACO potser abusen una mica de la paraula (no de la Paraula, sinó de llargs testimonis i reflexions), però són vives i viscudes. I estan plenes de sorolls de fons en forma de criatures que ploren, que corren, algunes de les quals participen intensament de la moguda. Això crida l'atenció en un context en què en general dins l'Església els que rondem els 50 continuem essent els joves! És un soroll que deu posar nerviosos els liturgistes però que a mi m'encanta.
Una Església acollidora, celebrativa, compromesa, no es fa amb discursos ni amb grans infrastructures. Es fa calladament, posant-hi hores i ganes, de forma esperançada i amable. Posant-hi en el centre Jesús Ressuscitat. Posant-hi en el centre els més petits, els més pobres, els més febles.
Mercè Solé
Comentaris
S'ha de viure-ho per entendre-ho.
Ah! i si que ens donem compte, de la feina immensa que hi ha al darrera. I tant!