La darrera de les intervencions de la taula rodona va ser la de Josep Bonastre, treballador d’una entitat d’estalvi, que ha pogut contemplar des de primera fila el funcionament de les nostres “micro” economies casolanes, que han portat molta gent a endeutar-se molt més del que seria raonable, a considerar estable una feina potser més precària que no semblava a primera vista, a prescindir d’estalvis, a llançar-se a un consum molt per damunt de les seves possibilitats.
Aquesta situació s’ha produït per la participació de tothom. Segurament per la instigació d’alguns, per la inhibició d’altres, per la connivència de molts altres, però en definitiva tots en som corresponsables. Per l’afany de riquesa dels qui tenien molt i també dels que no tenien tant o gens que pretenien fer-se rics d’un dia per l’altre.
A mi les seves paraules em van fer pensar en la famosa austeritat que anem predicant, però que ens costa de complir. Fora dels cristians quan parles d’austeritat et miren amb estranyesa, com si fossis una cosa exòtica. I més quan sembla que la nostra forma de vida es fonamenti en el consum. Tant pels nostres desitjos de coses –que no tenen gran cosa a veure amb les necessitats reals- com per a la marxa de l’economia general. Si no compres, sembla que enviïs tothom a l’atur. I si no et poses al dia amb el darrer enginy electrònic, sembla que perds el tren del futur i que et vas tornant analfabet tecnològicament, cosa més aviat arriscada des d’un punt de vista laboral i gairebé comunicatiu.
Dins de l’ACO, per exemple, quan en parlem sempre ens sembla una cosa molt difícil, una mena de missió impossible. Els pares i mares viuen amb dificultat posar límits de consum a les seves criatures, en un context on tots els capricis s’han de satisfer. Potser apretar per aquí, per l’austeritat i per la solidaritat econòmica, deu ser realment un gest profètic i, a més, realment alliberador.
Josep Bonastre tampoc no tenia solucions (qui les té?). Es qüestionava també el tema de la Seat: demanar sacrificis i congelacions per la possibilitat (atenció, no pas la seguretat) de fer un cotxe tot terreny que no serà a l’abast de tothom, que suposa un fort consum de combustible... té gaire lògica? Cal una voluntat de consens, un model clar de desenvolupament, una solidaritat intergeneracional i global, i cal fugir de demagògies. Si tots hem estat d’alguna forma corresponsables de la crisi, tots som corresponsables de les possibles sortides. Potser n’aprenguem alguna cosa i siguem capaços de canviar coses.
Aquesta situació s’ha produït per la participació de tothom. Segurament per la instigació d’alguns, per la inhibició d’altres, per la connivència de molts altres, però en definitiva tots en som corresponsables. Per l’afany de riquesa dels qui tenien molt i també dels que no tenien tant o gens que pretenien fer-se rics d’un dia per l’altre.
A mi les seves paraules em van fer pensar en la famosa austeritat que anem predicant, però que ens costa de complir. Fora dels cristians quan parles d’austeritat et miren amb estranyesa, com si fossis una cosa exòtica. I més quan sembla que la nostra forma de vida es fonamenti en el consum. Tant pels nostres desitjos de coses –que no tenen gran cosa a veure amb les necessitats reals- com per a la marxa de l’economia general. Si no compres, sembla que enviïs tothom a l’atur. I si no et poses al dia amb el darrer enginy electrònic, sembla que perds el tren del futur i que et vas tornant analfabet tecnològicament, cosa més aviat arriscada des d’un punt de vista laboral i gairebé comunicatiu.
Dins de l’ACO, per exemple, quan en parlem sempre ens sembla una cosa molt difícil, una mena de missió impossible. Els pares i mares viuen amb dificultat posar límits de consum a les seves criatures, en un context on tots els capricis s’han de satisfer. Potser apretar per aquí, per l’austeritat i per la solidaritat econòmica, deu ser realment un gest profètic i, a més, realment alliberador.
Josep Bonastre tampoc no tenia solucions (qui les té?). Es qüestionava també el tema de la Seat: demanar sacrificis i congelacions per la possibilitat (atenció, no pas la seguretat) de fer un cotxe tot terreny que no serà a l’abast de tothom, que suposa un fort consum de combustible... té gaire lògica? Cal una voluntat de consens, un model clar de desenvolupament, una solidaritat intergeneracional i global, i cal fugir de demagògies. Si tots hem estat d’alguna forma corresponsables de la crisi, tots som corresponsables de les possibles sortides. Potser n’aprenguem alguna cosa i siguem capaços de canviar coses.
Mercè Solé
Comentaris