Davant la crisi: no tingueu por


Això ens deia el nostre bisbe Agustí a la taula rodona de divendres. Certament la seva intervenció em semblar esplèndida. En primer lloc, pel to senzill que va adoptar (en la manera d'expressar-se i també en la manera d'estar present, com un més, a la taula); després pel contingut mateix.

Jo crec que va aconseguir transmetre d'una banda la seva autèntica voluntat d'estar al costat de la gent que pateix la crisi. Voluntat que s'ha anat expressant de moltes maneres al llarg d'aquests cinc anys en què tenim diòcesi, situant-se al costat dels treballadors afectats per deslocalitzacions, promovent aquest equip de pastoral obrera i social, escoltant la gent. El nostre bisbe té credibilitat quan parla d'aquestes qüestions.

L'impacte de la crisi, ens va dir, és un impacte de sofriment humà ben concret, de famílies amb noms i cognoms. Un impacte que l'Església ha de compartir: des de la solidaritat però també des del qüestionament d'un sistema econòmic i social que té moltes llacunes, que causa una gran injustícia, i que cal reformar a fons.

La crisi, va remarcar, té un component moral fonamental, manifestat en un compromís moral actiu que en els darrers anys hem anat deixant de banda. Les realitats humanes tenen en Jesucrist el seu punt de referència. I són realitats humanes el sou, el contracte laboral, la nostra forma de consumir, el règim internacional econòmic, l'ecologia, la desigualtat de la riquesa i la injustícia.

Quan qualsevol de nosaltres fem un acte econòmic, actuem segons les nostres idees fonamentals, la nostra concepció del món, el nostre projecte polític... Fem un judici pràctic. Les persones som subjectes pacients i alhora agents de l'economia. Ens movem en "estructures econòmiques de pecat" segons una expressió de Joan Pau II, però alhora som capaços d'anar més enllà d'aquestes estructures. La nostra llibertat, la nostra creativitat i la nostra capacitat transformadora poden incidir en el món social, en el món econòmic, en el món polític, va venir a dir, encara que no amb aquestes paraules. I la doctrina social de l'Església ens hi pot ajudar.

Des de l'Església, cal acompanyar les persones en crisi: ser-hi a prop, escoltar-les i ajudar a construir un horitzó cada cop més obert. Suposa no espantar-se, veure com la crisi és un moment de creixement. Els cristians vivim a fons aquesta experiència que el sofriment per ell mateix és un motiu de canvi i de pasqua cap a la resurrecció.
L’Església –les parròquies, els moviments- hauria de recolzar tots els canvis que es consideren, després d’un discerniment acurat, realment humanitzadors i evangèlics. En definitiva, com deien alguns economistes, la virtut és realment rendible. La justícia és rendible, tot el contrari de la motivació que està alimentant les actituds d’usura, d’injustícia i d’abús. Si som justos, serem més econòmicament rendibles.

En fi, el bisbe fa un discurs en termes molt filosòfics, a què jo almenys no estic gaire avesada. Però les seves paraules -i les dels altres ponents, que us aniré posant al blog- em van consolar i animar a continuar treballant.

Mercè Solé

Comentaris