Acabo de llegir el llibre de l'Hilari Raguer Mecanoscrit sobre els monjos de Montserrat. M'ho he passat la mar de bé: anava rient sola pel bus, pel metro i pel tren. El llibre és fàcil de llegir i fa una bona repassada a molts aspectes de la "Santa Muntanya" i de la comunitat de monjos que hi habita, i amb bon humor.
He de reconèixer que a mi això de Montserrat m'ha costat anys d'aproximació. En algun altre lloc del blog ja he comentat que a casa no érem creients i que a més a més això de "la ceba" no ens feia cap gràcia. Érem més sensibles als temes socials que als nacionals tot i que vam fer molts esforços per llegir i aprendre a escriure el català. Anàvem tres dies a la setmana, de 9 a 10 del vespre, als locals de la parròquia del Clot, per aprendre català. Els adults estudiaven amb el Signe i els petits, amb el Faristol.
Montserrat, doncs, ens quedava molt lluny, tot i que vist en perspectiva nosaltres no érem precisament un model de congruència. Únicament ens atreia l'escolania, a través dels seus discos, perquè la música ens agradava molt i la religiosa, també.
De més gran vaig anar aproximant-m'hi. Primer per la muntanya. A força d'excursions en què forçosament havia de passar prop del monestir, ja vaig veure que no mossegaven. Després, perquè es pot ser més o menys nacionalista, però el cert és que el paper de la comunitat en la recuperació de les llibertats democràtiques és un deute reconegut per tothom. I l'aportació intel·lectual i compromesa de molts monjos és innegable.
La fe sí que m'hi fa sentir-m'hi a prop. I la manera de celebrar la litúrgia. Tot i que sempre penso que deu ser una mica irreal viure en un lloc on tothom hi va amb gran entusiasme, tan diferent dels nostres barris, on sovint el moviment és en direcció contrària: com si la gent fugís de les parròquies, sobretot la gent jove. Únicament hi trobo a faltar una mica més de silenci. Aquella hostatgeria, sobretot per a les dones, que no tenim accés enlloc més del monestir, és Hollywood. Per fer un recés m'estimo més anar a les benetes o a d'altres monestirs més o menys propers.
Mirant Montserrat amb més estimació que jo no feia, i amb més proximitat, hi he vist també una sensibilitat social que jo li desconeixia. I em sembla que ja m'ho he fet meu. També m'ajuda a sentir-m'hi més a prop el blog Oikia
Potser m'ha passat com una visita que hi vam fer una vegada amb diversos representants del Moviment Mundial de Treballadors Cristians. Una dona de Goa es va passar tota la missa plorant emocionada per tot el que hi havia viscut... i en canvi un home d'Sri Lanka es va negar a saludar l'abat perquè tot plegat li va semblar d'una ostentació enorme.
De fet, però, sempre que m'he apropat a Montserrat, per caminar, per escoltar música, per veure museus, per resar, m'hi he sentit ben acollida, independentment dels meus prejudicis i opinions. I això és molt.
Ara penso que la renovació de l'Església és probable que passi per molts monjos i monges de vida contemplativa, que estan ben arrelats a l'evangeli, que són propers a la gent i que se senten molt lliures respecte a Roma.
He de reconèixer que a mi això de Montserrat m'ha costat anys d'aproximació. En algun altre lloc del blog ja he comentat que a casa no érem creients i que a més a més això de "la ceba" no ens feia cap gràcia. Érem més sensibles als temes socials que als nacionals tot i que vam fer molts esforços per llegir i aprendre a escriure el català. Anàvem tres dies a la setmana, de 9 a 10 del vespre, als locals de la parròquia del Clot, per aprendre català. Els adults estudiaven amb el Signe i els petits, amb el Faristol.
Montserrat, doncs, ens quedava molt lluny, tot i que vist en perspectiva nosaltres no érem precisament un model de congruència. Únicament ens atreia l'escolania, a través dels seus discos, perquè la música ens agradava molt i la religiosa, també.
De més gran vaig anar aproximant-m'hi. Primer per la muntanya. A força d'excursions en què forçosament havia de passar prop del monestir, ja vaig veure que no mossegaven. Després, perquè es pot ser més o menys nacionalista, però el cert és que el paper de la comunitat en la recuperació de les llibertats democràtiques és un deute reconegut per tothom. I l'aportació intel·lectual i compromesa de molts monjos és innegable.
La fe sí que m'hi fa sentir-m'hi a prop. I la manera de celebrar la litúrgia. Tot i que sempre penso que deu ser una mica irreal viure en un lloc on tothom hi va amb gran entusiasme, tan diferent dels nostres barris, on sovint el moviment és en direcció contrària: com si la gent fugís de les parròquies, sobretot la gent jove. Únicament hi trobo a faltar una mica més de silenci. Aquella hostatgeria, sobretot per a les dones, que no tenim accés enlloc més del monestir, és Hollywood. Per fer un recés m'estimo més anar a les benetes o a d'altres monestirs més o menys propers.
Mirant Montserrat amb més estimació que jo no feia, i amb més proximitat, hi he vist també una sensibilitat social que jo li desconeixia. I em sembla que ja m'ho he fet meu. També m'ajuda a sentir-m'hi més a prop el blog Oikia
Potser m'ha passat com una visita que hi vam fer una vegada amb diversos representants del Moviment Mundial de Treballadors Cristians. Una dona de Goa es va passar tota la missa plorant emocionada per tot el que hi havia viscut... i en canvi un home d'Sri Lanka es va negar a saludar l'abat perquè tot plegat li va semblar d'una ostentació enorme.
De fet, però, sempre que m'he apropat a Montserrat, per caminar, per escoltar música, per veure museus, per resar, m'hi he sentit ben acollida, independentment dels meus prejudicis i opinions. I això és molt.
Ara penso que la renovació de l'Església és probable que passi per molts monjos i monges de vida contemplativa, que estan ben arrelats a l'evangeli, que són propers a la gent i que se senten molt lliures respecte a Roma.
Mercè Solé
Comentaris