El Nadal més trist

He seguit amb atenció això de Masia Espinós, a Gavà, per la proximitat geogràfica (és relativament a prop de casa) i també perquè recordo quan, ja fa molts anys, Càritas va iniciar allà la seva intervenció, en un context molt desestructurat i marginal, un barri certament allunyat de la vida ciutadana de Gavà. Veig que amb el temps s'hi han construït habitatges, de poca qualitat, per cert, segons el que s'ha vist a les fotografies, i que la major part de gent que hi viu és gitana.
Fa mal això que els ha passat. En sento parlar al bus, quan vaig a treballar, perquè alguns dels qui l'agafen són veïns de Gavà i hi tenen coneguts, famílies amb tres, quatre dels seus membres amb gravíssimes cremades. Gent que ho ha perdut tot. Penso en aquest dolor que sembla gratuït i que costa d'entendre. I penso en el Nadal, en el que significa en relació a tot això.
Avui he llegit un resum d'una pel·lícula d'aquestes nadalenques que fan per la tele sobre algú malcarat, que no "vivia l'esperit del Nadal". I em pregunto quin és l'esperit del Nadal: fer-nos molts regals? viure en un pot d'almíbar quinze dies l'any? estar content encara que tot et vagi a la contra? convidar un pobre un dia l'any? El dolor i el mal sembla que facin nosa per celebrar el Nadal, quan potser hauria de ser tot al contrari.
Costa de dir, sobretot des de fora, però jo en el Nadal, hi veig el signe d'algú que no amaga ni evita el dolor, sinó que el comparteix, i que tot compartint-lo el supera. Algú que sap mirar el patiment i sap acompanyar les persones. Tant de bo que nosaltres també en sapiguéssim... Potser no podem entendre el Nadal sense haver fet experiència, ni que sigui a través dels altres, del dolor. Masia Espinós és signe, per a mi, d'aquest altre Nadal més autèntic.
Mercè Solé

Comentaris