Un acte peculiar



Dimecres passat vam fer la presentació del llibre d’en Josep, La política dels cristians. L’acte es va fer a l’aire lliure, com un acte més de Festa Major i en el marc de la presentació d’una entitat cultural (Viladecans, Punt de Trobada) de què tots dos formem part.
De fet em va semblar una situació ben singular. En primer lloc, per la composició del públic: hi havia gent de la parròquia, uns quants capellans, però vam identificar-hi militants de CiU, PSC, ERC, ICV i EUiA. Majoria d’esquerres, sens dubte i alguns gens simpatitzants de l’Església, si més no de la institució eclesial. Van venir per l’amistat que ens uneix i sospito que també per una certa curiositat, perquè el tema els semblava molt exòtic. Certament valoro molt el gest, perquè a mi em costa molt anar a actes d’altres partits o d’entitats amb què no sintonitzo. Ja sé que queda fatal dir això … però és veritat. Aquest fet, que ja he vist que passava altres vegades, diu molt a favor de la política de carrer, sovint tan desprestigiada. HI ha molta gent oberta a escoltar altres discursos que els propis.
En segon lloc, em va semblar singular pel contingut de les dues principals intervencions. D’una banda, Salvador Milà, polític professional i agnòstic… que va captar molt bé el fons del llibre. Tenia la seva gràcia sentir-lo allà, al mig del carrer, parlar d’un Jesús que actua amb coherència amb allò que diu, parlar dels cristians i de l’aportació positiva del fet religiós i dels cristians en concret, a la lluita per la justícia i per les llibertats democràtiques. Cal sumar esforços, deia, i aprofitar totes les energies per un món més just, vinguin d’on vinguin, i hi ha molts punts de confluència i valors comuns. Va saber distingir bé entre la institució i l’evangeli, i entre la necessitat d’un estat laic en què les institucions religioses estiguin desvinculades del poder polític, i el laïcisme bel•ligerant que considera un mal general l’existència de les confessions religioses. S’ho va preparar a consciència i va filar prim.
La intervenció d’en Josep es va adreçar més aviat al públic cristià i es va remetre sobretot a l’Evangeli, a les actituds de Jesús i a la visió esbiaixada que de vegades n’ha transmès l’Església, que ha centrat molt el seu missatge en el naixement, la mort i la resurrecció de Jesús i en canvi s’ha fixat poc en la seva manera de viure, en allò que el preocupava i en la forma d’atansar-se a la gent. En temps de Jesús, va dir, l’opció política era impensable, perquè la manera de governar no admetia cap tipus de participació. Ara el context és diferent i ´s important que els cristians vegin que la política amb tota la seva complexitat té molt a veure amb el benestar de la gent, sobretot de la gent més pobra. Directament a través dels partits o, senzillament, en el moment de votar, podem incidir en la redistribució de la riquesa, en l’atenció educativa, social i sanitària… Cap pretensió, però, de pressionar al govern institucionalment a fer allò que els responsables eclesials consideren millor . Entre altres coses, perquè poden haver-hi opcions molt diferents i fins i tot contradictòries a l’hora d’interpretar les prioritats de l’Evangeli, i perquè la societat civil ja té els seus propis mecanismes. En fi. La cosa anava per aquí… L’ètica cristiana va molt més enllà de la moral sexual i d’una determinada posició, més aviat opinable, respecte a la regulació de l’avortament o a l’ús dels condons.
Era curiosíssim veure la cara de la gent que passava per la plaça i que sentia parlar de Jesús i els leprosos o de les curacions en dissabte. A estones allò semblava una mena de sermó al mig del carrer.
En fi. No els van tirar res pel cap i algunes converses sobre el tema van continuar una bona estona acompanyades de cava i coca.
Mercè Solé

Comentaris