Percepcions

Ahir em vaig arribar a un dels actes del Correllengua de Viladecans. Va venir la Isabel Clara Simó, que m’agrada molt com escriu, encara que no comparteixo gaire els seus punts de vista polítics.

De fet em vaig sentir fatal en sentir el manifest que va llegir. No m’agrada gens aquesta visió de Catalunya com a país oprimit que té com a única sortida la independència política. I tampoc no em sembla gaire assenyat fer front a les demagògies espanyolistes amb demagògies catalanistes, perquè em sembla que no ajuda gens a objectivar les coses, sinó que fa més profundes les esquerdes. Isabel Clara Simó va prendre com a punt de referència, com a interlocutor en el seu discurs els comentaris erràtics, agressius, injustos i cretins que reben els seus articles a Internet. Comparteixo el dolor i la crítica, però pensar que tothom que no s’identifica amb el que escriu és aquest interlocutor, és un error. És com pensar que tota l’Església que no és l’ACO, és Rouco i els seus acòlits internautes.

Ja fa temps que em sento com atrapada en el tema nacionalista. Quan una de les nostres nebodes –excel·lent militant d’ERC- afirma que “com que amb la Renfe arriba tard a la feina, vol la independència”, jo penso que vull que la Renfe funcioni i no en trec les mateixes conclusions.

Intento formular-ho, perquè és una qüestió que sovint visc d’una manera visceral

• Sembla que posar fronteres i obstacles administratius ens farà més lliures. Sobretot tenint en compte que les fronteres i els obstacles atrapen sobretot a la gent que té vincles molt vius amb la resta d’Espanya, que és gran part de la població immigrada. Potser perquè el somni col·lectiu de la meva generació estava més en la supressió de fronteres que en la seva creació, m’incomoda tot plegat.

• Sembla que quan només depenguem de nosaltres mateixos (¿podem dependre, en un món globalitzat només de nosaltres mateixos políticament, econòmicament, ideològicament, socialment?) tot anirà molt bé. Però la meva experiència no corrobora això, precisament. El Servei Local de Català a Viladecans, si més no fa un parell d’anys, estava dotat de molt pocs recursos i no sembla que hagi millorat gaire. I això no depèn de Madrid. L’aparador que la Generalitat té a Paris, i que no sé si ja han tancat, feia pena el dia que el vaig veure. Quatre fulletons turístics i res més. I això no depèn de Madrid. En els meus tràmits en entitats, sempre m’han atès molt millor a la teòricament desagradable i centralista Hisenda que no pas a les oficines de la Conselleria de Justícia. I això tampoc no depèn de Madrid. Jo defenso el Tripartit, però cal reconèixer que la seva actuació a l’hora de col·locar el propi personal en llocs ben pagats i poc productius no té res a envejar a ls anteriors governants. I això tampoc no depèn de Madrid. Són només petits exemples.

• Òbviament la relació de Catalunya amb la resta de les Espanyes ha de millorar i molt, també en el finançament. Però d’aquí no es desprèn que siguem un país absolutament oprimit. No vivim en el millor dels mons possibles, però crec que no s’ha de jugar amb les paraules. Tampoc no comparteixo el discurs de la solidaritat catalana, perquè penso que qui més ingressos té ha de pagar més, a nivell personal i a nivell col·lectiu. Una altra cosa és com s’utilitzen aquests diners, quins models hi ha de desenvolupament… Aquí segurament ens posaríem molt d’acord en les crítiques.

• La meva identitat passa per Catalunya, però també passa per ser dona, treballadora, baixeta, urbanita i moltes coses més. L’internacionalisme proletari continua fent-me més goig que la independència nacional.

A Viladecans hi ha un barri, el barri de Sales, que va ser un dels primers a Catalunya a rebre població magribina. I això va marcar la percepció que tenim d’aquest barri: és el barri dels moros. Hi ha gent que està convençuda que Sales és un món marginal i que, per això, ha de rebre més ajuts de Càritas i de les administracions públiques i que sobren els magribins que hi viuen… Greu error que prové de la impressió dels primers anys. Avui dia Sales, segons el padró, està lluny dels percentatges de població immigrada d’Hospitalet, de Barcelona… Per sota la mitjana del Baix Llobregat. I a Viladecans mateix altres barris suporten avui el pes de la gent recent arribada. Sales té un oratori musulmà, en molt bones condicions, i té un bon desenvolupament urbanístic i una població magribina que fa vida normal. La prova és que tres tinents d’alcalde s’hi han comprat un pis. I aquests no han fet opció pels pobres, precisament.

Tot plegat per dir que hi ha percepcions que enganyen i que m’agradaria que els debats a favor de la llengua i la cultura catalanes fossin un pèl menys demagògics i oferissin més punts per fer front comú davant els reptes que tenim, que són molts.