Moral laica, moral cristiana

Divendres va aparèixer a “El País” un llarg article de Francisco Laporta, catedràtic de l’Autònoma de Madrid, reivindicant la moral laica enfront del que ell anomena la “moral religiosa”. L’article es titula “Moral de laico”, i, realment, he de dir que estic d’acord amb moltes de les coses que diu. Però n’hi ha una, la bàsica, amb la qual no puc estar-hi d’acord de cap manera.

Laporta critica que la jerarquia catòlica es passi l’estona dient que si no se segueixen els seus dictats en temes de moral anem a la perdició, i que els que opten per una visió agnòstica o atea de la vida no poden tenir una moral autèntica i seriosa. I diu també Laporta que, malgrat tants escarafalls d’autenticitat moral, de fet, les religions en general i la religió catòlica en particular, no han demostrat al llarg de la història gaire dignitat moral en les seves aliances amb tota mena de poders, ni han estat capdavanteres en la defensa dels drets humans sinó tot el contrari, ni han acceptat la llibertat religiosa fàcilment, ni són encara ara gaire exemplars en la manera com continuen tractant la dona. I té raó.

Després, però, fa un últim pas en el qual ja no puc seguir-lo. I és quan diu que la moral laica, és a dir, la moral que busca els camins d’actuació humana a partir de la realitat humana mateixa i no a partir de les normes donades per Déu o pels seus representants, és més madura i seriosa que qualsevol moral religiosa. I és més madura per això: perquè parteix de la realitat humana i no de criteris aliens a aquesta realitat. I recorda aquella ironia que Plató posa en boca de Sòcrates, quan pregunta si determinades actuacions són bones perquè els déus ho han volgut així, o bé és al revés, que una cosa és volguda pels déus perquè de per si mateixa és bona. En el primer cas, la moral religiosa seria simplement una arbitrarietat, sense arrelament humà; en el segon, seria una inutilitat, perquè fa que siguem nosaltres els que hàgim de veure si una cosa és bona, i els déus només certificaran aquesta bondat. Per tant, conclou Laporta, la cosa sensata per als que no volen una moral arbitrària és, simplement, pensar per si mateixos, ja que la certificació posterior dels déus no aporta res a l’hora de decidir. De manera que l’única moral seriosa i vàlida és la moral laica.

No està malament, la reflexió. Però jo no estic d’acord en el plantejament de fons. Jo crec que la moral cristiana s’assembla molt a això que l’autor anomena moral laica, i que no s’hi contraposa. Per aquí anava Jesús, em sembla. Encara que després tot plegat ha quedat molt desfigurat. Però com que l’article està resultant ja molt llarg, en continuaré parlant demà. (Josep Lligadas)

Comentaris

Silveri Garrell ha dit…
Compte, he vist que has escrit que "l'Església no ha estat capdevantera en le defensa dels drets humans", i no recordo si fas referència a un altre escrit o ho escrius per tu mateix. En realitat és l'Església la que més ha defensat els drets humans, cal cercar les dades que son molt extenses i al final sempre ens trobarém que qui vulgui ser cec també tindrà llibertat de tapar-se els ulls i no voler "creure" en les dades històriques. Al final tot és redueix a "creure" encara que les dades siguin matemàtiques, com ho veiem en la Ciencia que diu dels milions d'anys i la Biblia només en diu de 6000.