Els diners dels partits


Penso que un dels problemes de la política al nostre país és que hi ha poca gent que participa en la vida dels partits. De fet potser una major afiliació i una autèntica participació democràtica (anàlisis i debats seriosos, elaboració de propostes polítiques en positiu més que càrregues de profunditat contra l’adversari, renovació periòdica de càrrecs i responsabilitats, connexió amb entitats i veïns, corresponsabilitat en les mesures de govern quan s’hi està…) evitarien molts vicis i molta demagògia de l’actual funcionament. Sovint, des de la barrera, la crítica és fàcil i potser merescuda, però sense una implicació ciutadana tot plegat difícilment canviarà si no és a pitjor.
Aparentment la mesura que s’ha pres d’afavorir la donació de particulars via quotes i aportacions mitjançant descomptes en el pagament de l’IRPF s’encaminaria a promoure l’afiliació, però a mi em sembla fatal. Abans d’arribar aquí caldria exigir als partits uns comptes molt més clars i, francament, així com penso que els partits pateixen escassedat de treball polític, a molts els sobren diners, diners que, sobretot, surten de l’erari públic, de vegades encoberts com a donacions de particulars. No veig per quin motiu els partits han de comptar amb molts més ingressos que altres entitats ni per què se senten menys obligats a donar-ne comptes. Cadascun ja té la seva fundació, dedicada en teoria a no sé què, però a la pràctica a facilitar descomptes fiscals a la pròpia economia.
La veritat és que com que porto tant de temps acostumada a economies precàries (Càritas, l’ACO… on has de mirar cada cèntim i on tot es reaprofita) sempre em sorprèn que una organització (una, no pas totes, per sort) es pugui gastar tranquil·lament més de 2.000 euros per posar una paradeta un cap de setmana, paradeta no aprofitable per res més. Això sí, de disseny.
De vegades els partits (polítics) i el Barça tenen en comú el malbaratament de recursos, cosa que no porta necessàriament als èxits ni electorals ni esportius. (Mercè Solé)

Comentaris

gallo rojo ha dit…
Cuando empecé ha oír que se pedía el boicot a los Juegos Olímpicos, imaginé que se trataba de los Juegos Olímpicos que se van a celebrar en 2012 en Inglaterra y que era en protesta por su intervención en Irak y Afganistán. Pero me equivoqué. Inglaterra es merecedora de la llama olímpica y pertenece al “mundo libre”. Ahora el problema ya no es la lucha por la paz. La cuestión está en el respeto de los derechos humanos y la vara de medición sobre el grado de cumplimiento de estos derechos se la ha apropiado Occidente.
Mercè Solé ha dit…
Cap simpatia pel govern xinés, però l'autocrítica d'occident brilla per la seva absència.
Mercè