El fet religiós i el fet cristià a ICV


Em sembla molt interessant i necessari reobrir el debat sobre el fet religiós i el fet cristià a Iniciativa Verds. Penso que la tradició i patrimoni de pensament i d´acció política d´Alfonso Carlos Comín i de Juan N.García Nieto l´hem de continuar. Molts altres cristians i del PSUC i militants i simpatitzants del partit no cristians, també varen participar d´aquest debat.

Aquest fet va produir una alta sensibilització, informació i coneixement profund del fet religiós en general, del cristianisme i del paper de l´església catòlica i dels cristians al nostre país en moltes persones que encara es deixaven portar purament pels condicionaments ideològics del racionalisme liberal del XVIII, o per les perspectives més dures envers la religió del marxisme i del freudisme. Varen entrar en una anàlisi més rigorosa, objectiva de la complexitat del fons religiós i espiritual de les persones i dels pobles i de les seves variades i ambivalents funcions pràctiques en la personalitat, en els grups humans i en tota la societat, les seves institucions i estructures.

Per altra banda va tenir efectes positius envers molts cristians que encara tenien una visió quasi “demoníaca” o com a mínim reticent del marxisme i del comunisme. Així es varen descobrir altre potencialitats no explorades del mateix anàlisi marxista, més positives envers el fet religiós. Molts marxistes o filomarxistes varen anar molt més enllà, a partir de concebre el fet religiós com a protesta contra la misèria i com un element que pot esdevenir motor de canvi social. Per citar-ne alguns del camp cristià: G. Girardi, R. Díaz Salazar... i tot els teòlegs de l´alliberament que han influït moltíssim en aquest debat. O del camp militant comunista: Berlinguer i molts altres italians, i de fet tota la corrent anomenada eurocomunista. Gramsci és un dels marxistes més citat i seguit en aquesta tendència oberta que intenta donar resposta des de dins, a “l´assignatura pendent” que té tota l´esquerra en aquest sentit.

Es innegable que l´anitclericalisme ancestral, enquistat en molta part de l´esquerra i fonamentat en negatives experiències sobre la relació amb l´església, que aquesta mateixa ha promocionat i provocat no ha ajudat, ni ajuda a fer una reflexió ponderada i serena sobre tals qüestions. Precisament per això torna a ser necessari reobrir el debat seré, davant de la reaparició del clericalisme eclesiàstic i per tant d´un cert neo-anticlericalisme i de l´enfrontament simplista i reduccionista entre dos fronts que utilitzen el fet religiós, i eclesial , manipulant-lo al seu servei polític.

En temps de Comín i García Nieto i de la creació de Cristians pel Socialisme, que va immergir-se en aquest debat que anava més enllà del diàleg cristià-marxista, els efectes polítics de desactivació d´una decantació majoritària dels cristians envers posicions demòcrata-cristianes o de dreta o centre, va ser eficaç. En aquest sentit la pluralitat de posicions polítiques entre els cristians ha ajudat a separar religió i política, a relativitzar, a despolititzar l´església i a fer una bona transició política, cultural i religiosa al país. També s´ha col.laborat a laïcitzar l´esquerra en el sentit de “desreligiositzar-la” de les seves posicions tancadament “atees”, que no deixen de ser una determinada posició “religiosa” per la via negativa. Caldria, però, seguir i desenvolupar més aquest camí.

En un proper article proposaré un elenc de temes a tractar entorn de tota aquesta qüestió. (Quim Cervera)

Comentaris