dimarts, 12 de setembre de 2017

El nom de Déu... en va?

M'ha arribat la convocatòria d'una vetlla de pregària organitzada per Cristians per la independència. A mi ja em sembla bé que s'agrupin, tot i que reconec que em feia més peça allò de Cristians pel Socialisme. 
Em sembla més aviat xocant, però, que organitzin una vetlla de pregària pel referèndum. Bé, em corregeixo. Jo m'apuntaria a una vetlla de pregària unitària pel respecte mutu, per una democràcia de millor qualitat, perquè no hi hagi violència, perquè la convivència no es vegi afectada per aquesta maror que ens va envaint...
Però sembla que aquesta pregària és clarament perquè Déu tingui ben present l'opció del sí.
Deu ser perquè només és cristiana aquesta opció i els no independentistes, a més a més de totes les coses que ens arriben a penjar sobre el nostre escàs sentit democràtic, el nostre lamentable paper durant la transició, i la nostra adhesió a l'estat de dret, tampoc no podem ser cristians. 
Em fa pensar en els culés que esperen que la Mare de Déu de Montserrat els salvi la lliga, mentre que els "merengues" s'adrecen a la de l'Almudena. No sé com porten això del xoc de trens a la vida celestial.
A mi em sap greu. Crec que és molt legítim voler la independència de Catalunya. Com també ho és no voler-la. Crec que es pot opinar que aquest referèndum s'ha de fer com sigui o que cal respectar les formes parlamentàries (que és el que penso jo). Però em sembla que tal com ho plantegen és clarament prendre el nom de Déu en va.

dissabte, 2 de setembre de 2017

Redescobrir el llatí

Estic atabalada amb la quantitat de contrasenyes que em demanen totes les aplicacions i estris informàtics. Cada vegada més llargues i més complexes, que m'exigeixen o bé una memòria que no tinc o un fitxer de contrasenyes que m'he fet, a dues columnes i (de moment) cinc planes. Si mai me'l troben, em buidaran tots els comptes, els meus i el de les entitats on tinc responsabilitats, i coneixeran totes les meves intimitats. Res de nou.
Per consolar-me he decidit que a partir d'ara faré servir com a contrasenyes textos llatins. Remenant llibres per casa vaig trobar el Diccionari de locucions i frases llatines de l'Enciclopèdia Catalana. Una petita joia, molt útil per citar correctament i per mantenir un petit contacte, ni que sigui superficial, amb els clàssics. Almenys m'ho passaré bé triant-la i aprendré alguna cosa.
Ja hi he trobat algunes frases ben encertades i ben actuals. La primera: tantum religio potuit suadere malorum. (tan grans iniquitats pogué aconsellar la religió).És de Lucreci, sobre el sacrifici d'Ifigènia, filla d'Agamèmnon, immolada per tal d'obtenir dels déus vents favorables a l'estol que havia de salpar cap a la guerra de Troia. Frase que continua sent vigent, per desgràcia.
La segona: Sit humus cineri non onerosa (Que la terra no sigui feixuga a les teves cendres, d'Ovidi) o, en versió més popular i actual: sit tibi terra levis (que la terra et sigui lleu), molt utilitzada per estalviar-se el cristià "Al cel sigui" o el més neutre "Descansi en pau". No sabia que l'expressió tenia unes arrels tan profundes.
En fi, contenta de tenir un pretext per retornar al llatí.

dijous, 27 de juliol de 2017

No puc. No podem.

Aquesta tarda hem tingut assemblea d'Asdivi, l'entitat viladecanenca que treballa per a la integració de les persones amb discapacitat de Viladecans. Us n'he parlat diverses vegades en aquest blog. Sempre amb admiració. Per la tasca dels pares i familiars que en formem part i també per la dels nois i la dels monitors.
Avui, per primera vegada, he tornat desanimada. Costa trobar persones que treballin per a la junta (per diversos motius, actualment una sola persona fa el paper de presidenta, secretària i tresorera). Costa de gestionar l'entitat (no és fàcil:moltes activitats, personal contractat, personal voluntari...) i costa de respondre a tots els requisits administratius que demanen les administracions públiques. Per acabar-ho d'adobar, l'esplai que depèn de l'entitat i que funcionava amb personal voluntari corre el risc de desaparèixer, perquè els monitors (fantàstics!!!) que fins ara hi feien molta feina, ho deixaran després d'uns quants anys, com és natural.
Tot plegat m'ha fet pensar unes quantes coses:
  • La cultura associativa i participativa costa de transmetre. Semblaria natural reunir-se i treballar en equip, però això no és gaire fàcil si no se n'ha fet experiència. La gestió en soledat porta a cremar-se i dificulta avançar-se a les dificultats que es podrien preveure i abordar més col·lectivament. No és una crítica a la persona que en aquests darrers mesos ha estat fent tots els papers de l'auca. Ben al contrari: fa tot el que pot i més, i l'entitat va tirant endavant. També costa molt trobar persones preparades tècnicament per dur a terme feines complexes: des de la comunicació interna, fins a l'elaboració de projectes i pressupostos, que s'han de justificar oportunament, per no parlar de l'acompanyament i estímul de les persones col·laboradores.
  • La major part de pares, mares i cunyades tendim a utilitzar l'associació com si fos una empresa de serveis. Com costa, quan tens l'agenda plena, fer-te present a algunes activitats de l'esplai o dedicar-hi hores! Deixar-hi el teu familiar és saber que estarà ben atès i que s'ho passarà d'allò més bé... ell... i nosaltres, que ja anem sobrecarregats i ens pesa dedicar-hi més temps, cosa que potser és egoista per part nostra, però que almenys a en Jordi, permet que tingui el seu propi espai, activitats i amics diferenciats.
  • Quan veig l'estat de la qüestió em sortiria l'oferiment de donar un cop de mà, però en aquests moments no puc agafar ni una responsabilitat més, perquè em sento molt i molt desbordada. I aquesta mena de responsabilitats requereixen molta dedicació i entendre't molt bé amb el teu equip. Però si tots fem el mateix, clarament ens encallem. I ho visc malament, perquè em sento en contradicció.
  • Una de les sortides que es proposaven davant la manca de voluntaris per tirar endavant l'esplai, era contractar monitors. És una solució pràctica, que no sé si serà viable econòmicament. El que sí que és, també, és una renúncia al valor de la gratuïtat.
  • No sé com funciona en d'altres poblacions, però de vegades tinc la sensació que els ajuntaments deleguen excessivament en els familiars. L'atenció a una persona amb segons quines discapacitats ja és prou dura, i la gent treballem, i fem altres coses. Gestionar un casal d'estiu, per exemple, a final de curs, és una exigència considerable. L'ajuntament paga, però és l'associació qui ha de buscar el personal, fer-se'n responsable i dur a terme tota la paperassa, a banda d'estar disponibles per si cal resoldre alguna incidència. A mi això em sobrepassa.
  • La gestió i la recerca de recursos econòmics es mengen altres tasques no menys interessants i necessàries, com la presència pública de les persones amb discapacitat, o la reivindicació d'alguns drets i equipaments.
Francament, crec que el problema aquesta vegada va una mica més enllà del rotllet: "participa-hi més i comprometre-t'hi". Em sembla que tots plegats hauríem de pensar una mica més en quin és el nostre rol, quin el de l'Ajuntament i com implicar-hi altres agents socials col·laboradors.

dimecres, 19 de juliol de 2017

Així no votaré

Model casolà i familiar d'urna. Només falta fer-hi la ranura per introduir la papereta. És una idea
Evito tractar el tema del procés amb la gent que estimo i que sé que pensa d'una manera diferent., no pas perquè els altres siguin així o aixà, sinó perquè jo ho visc malament i sóc capaç de treure tot el meu mal geni en bateria. No vull fer trencadissa i agraeixo la delicadesa de tants amics que no insisteixen, llevat d'alguna militant excepció que sospito que té el mateix problema que jo: acceptar la diferència.
Certament em moc en un ambient clarament independentista i més aviat tant en Josep com jo mateixa som una cosa rara en el nostre entorn: estimem la cultura catalana i simultàniament ens sembla irrellevant la independència, que no desitgem. Per descomptat que avorrim el PP i sincerament crec que tots dos hem intentat de sempre viure  la democràcia des de la participació activa. Admeto que el referèndum ja és inevitable, tot i que tocar les essències em sembla que pot obrir ferides difícils de tancar. O sigui que el desitjo amb la boca petita, resignada al fet que els nacionalismes marcaran la nostra vida fins que ens morim, perquè tot això no es resoldrà en dos dies.
En els darrers anys, he anat desenvolupant una mena d'anticossos respecte a TV3 i mitjans afins pro independència i de fet m'adono que creix en mi no només la desafecció cap a Espanya sinó sobretot la desafecció cap a la Catalunya nacional. Hi ha uns quants periodistes, escriptors, polítics que expressen bé allò que sento, amb matisacions diverses: des de l'Antoni Puigverd a l'Ada Colau, passant per la Isabel Coixet el Xavier Sardà o el Javier Cercas. Començo a entendre molts mecanismes de la guerra civil.
Em sento més aviat invisible, en part per això d'evitar entrar en polèmiques quan l'ambient no porta al diàleg sinó a la presa de posició, però també crec que és bo de formular algunes coses en veu alta perquè tampoc em sembla que m'hagi d'amagar darrere de veus que òbviament s'expressen millor que la meva. Es queixava l'altre dia en Xavier Sardà que molta gent pensa com ell, però no ho diu. Per això ho vull dir.
  • Crec que la democràcia és millor com més s'apropa els ciutadans a la presa de decisions, per tant en principi com més autogovern, millor.... Amb dues matisacions importants: evitar el sentiment de supremacia nacional (no som ni millors ni pitjors, ni sospito que gaire diferents dels nostres veïns, ens agradi o no) i, importantíssim, tenir en compte que la major part de reptes seriosos amb què ens trobem no es poden abordar en solitari: des del canvi climàtic, al capitalisme salvatge, a la venda d'armament, al terrorisme, a la corrupció, a les migracions forçades per la fam i la guerra, a les relacions laborals o al turisme... Jo crec que el procés independentista més aviat posa pals a les rodes a l'entesa amb els nostres veïns sobre qüestions capitals. En canvi, no objecta res sobre vendre's el país als Sheldon Adelson de torn. L'última operació del Hard Rock a Tarragona n'és un exponent. Val a dir que el sobiranisme espanyol tampoc no es queixa en aquestes qüestions.
  • El desenvolupament de la cultura catalana no em sembla una excepció a això. Crec que no ajuda al català trinxar-lo encara més políticament. La unitat i potenciació de la llengua i a poder ser de la cultura catalana en sentit ampli no s'aconsegueix, crec jo, creant fronteres, sinó més aviat fent minvar les existents.
  • El menyspreu a Espanya em sembla indigne. Espanya no és el PP, per més que el mensypreu mutu banda i banda de l'Ebre reforci mútuament la posició independentista i la pepera, fent més difícil encara el diàleg. Alguns dels arguments que circulen per internet, com el de la Seguretat Social  (ens hem de desprendre d'Espanya perquè ens posa en números vermells, mentre que nosaltres solets ens en sortirem) m'avergonyeixen i posen el nacionalisme català a la mateixa alçada que tots els nords més o menys rics que busquen desprendre's dels suds "pobres, vagos i dependents".
  • Crec que ja no m'ofen que per pensar el que penso, em diguin franquista o feixista. Em sembla senzillament poca-solta. Però francament jo crec que el desitjat referèndum ho ha de ser amb garanties. La democràcia són les regles, deia algú, i jo crec que és veritat. Els mecanismes de control del procés d'una votació han de ser acceptats pels partidaris del sí, del no, i del pare carabasser, si no, mai no seran legitimats. El consens sobre el cens, els percentatges necessaris per fer el canvi, les urnes, els interventors, el paper de la policia, la campanya electoral... no són qüestions menors ni anecdòtiques. I el procés ha de ser transparent. Cal distingir entre una performance a favor d'un referèndum i un referèndum de debò. Algú es refiaria d'un referèndum sobre la migració, per exemple, promogut pel PP, amb tot l'aparell de l'estat, portat a terme i controlat pels seus voluntaris? 
  • Sobre el cost de tot plegat, val a dir que hem d'estar disposats a pagar la factura... i tots, no només els que amb la seva signatura s'exposin públicament. Suposant que es fes un referèndum com cal, que sortís una clara majoria pel sí i que s'iniciés el nostre brexit, cal tenir present que tot pot costar molt: hisenda, Seguretat Social, vida administrativa amb els nostres veïns. Si es vol tirar endavant caldrà assumir que costarà i que tots haurem de pagar la factura, els que volem la independència i els que no. I tot plegat encara més si la famosa desconnexió és unilateral. Em repeteixo, però voldria dir que han fet falta deu anys per arribar a un acord sobre com distribuir els bens de l'arquebisbat de Barcelona amb els bisbats sufraganis, això que, suposadament, tot era de bon rotllo. En aquest referèndum, com en el del brexit, passa que s'oposa la mesquina realitat -Espanya governada pel PP i una crisi brutal- a la ideal Arcàdia (una Catalunya independent rica, acceptada per tothom i resplendent), però els termes no haurien de ser ben bé aquests.
Resumint: vull un referèndum  on els termes a votar siguin una mica més concrets (no realitat versus ideal, sinó realitat a) versus realitat b) i legítim políticament, amb tots els controls que facin falta. I si pogués ser amb la clàusula que surti el que surti, no se'n torna a parlar fins al cap de vint anys...
En fi, m'adono que em repeteixo molt sobre el que ja he dit altres vegades.Que passeu un bon estiu!
(Per cert, ahir a la reunió de L'Agulla, on hi ha diversitat de posicions respecte al procés, algú va suggerir que es podrien fer servir com a urnes les caixetes per als donatius que hi ha a totes les esglésies: més barat i gens polèmic, a excepció de la CUP, és clar :))

dimarts, 23 de maig de 2017

Fent perifèria

Foto: Cathopic
“Tan cerca de nosotros no había estado el Señor acaso nunca, ya que nunca habíamos estado tan inseguros”. Ho va escriure Pedro Arrupe, la biografia del qual (Arrupe, Pedro Miguel Lamet) acabo de llegir, esperonada per tot el que envolta la pel·lícula Silence de Martin Scorsese, que m’ha fet interessar per la presència dels jesuïtes al Japó.
La frase em va connectar amb una conversa mantinguda no fa gaire amb una militant de la JOC, que m’explicava com alguns dels joves del moviment vivien en una precarietat absoluta. I no només per la manca d’una feina digna d’aquest nom, sinó per la seva situació familiar i econòmica. Em deia aquesta noia que se sentia sovint sense resposta, en una situació on l’únic que es podia fer era ser-hi, bo i sabent de la pròpia impotència per canviar res. Una cosa que fa grinyolar també el missatge que de vegades transmetem els moviments d’acció catòlica: que amb la nostra acció (sovint necessària, però) es resol tot, cosa que l’experiència ja s’ocupa de relativitzar oportunament. Em va fer pensar que si no tenim resposta, és que som on hem de ser: a la perifèria, perquè és el lloc on la realitat no està domesticada, on patim la incomoditat, els dubtes, el desconcert i la humilitat de no saber què fer. És el lloc també on es produeix l’autèntic diàleg,  on ens sentim qüestionats, on vivim la soledat, on ens obrim a la creativitat, a la imaginació, a iniciar nous camins. És un lloc de despullament, fins que només queda la confiança en l’Altre i en els altres. O sigui la fe.
La perifèria no és lloc per als purs, perquè vol dir que probablement quan hi som ens contaminem i canviem la nostra percepció de la realitat: de les idees, de les formes, de les necessitats..., si és que es prenen seriosament la realitat de l’altre. Em va fer somriure un capellà que es queixava que, amb afanys perifèrics, al CPL, on treballo, muntéssim un acte no pas al lloc de sempre, al centre de Barcelona, sinó en una parròquia de barri. “És que no és cèntric”, em deia aquest capellà. Doncs no. A la perifèria, fem prou si hi podem arribar en metro. És el lloc que queda lluny de la calidesa del nostre centre, físicament i sobretot existencialment.
Potser tot plegat és una forma de pobresa. De fet ens passem la vida demanant a Déu que ens faci pobres. Però quan ens arriba, en comptes de viure-la com un regal, la vivim com un problema, ens angoixem i suspirem per la seguretat econòmica, ideològica, social
Això que ens passa tantes vegades en el més personal, ens passa també amb l’Església. Segur, per exemple, que havíem imaginat una Església pobra de béns i de poder, i resplendent en la seva coherència i lluminositat. Però quan hi som, veiem que no és com l’havíem imaginada: vivim amb neguit no pas la pèrdua d’influència de l’Església, sinó el desprestigi de tot el que és religiós; veiem la invisibilitat de coses que considerem importants; constatem com costa transmetre la fe a les generacions que ens segueixen; constatem que la nostra  pròpia coherència és fràgil i incompleta.

Si anem al fons de la qüestió ens adonem que la resposta a aquesta pobresa no consisteix en absolut a recuperar allò que hem perdut. Més aviat el que hem perdut és sobrer: hem perdut el poder (i què!), hem perdut una imatge idealitzada i hem guanyat en realisme , i aquest és el poder transformador de l’empobriment: no arreglarem l’Església retornant-li el poder ni la multitud, sinó intentant viure l’Evangeli de forma tan autèntica com siguem capaços, encara que ens sentim vells i mediocres. Tampoc el que perdem intentant viure en la perifèria és rellevant: el prestigi, el poder i la seguretat, tres temptacions que ja van assetjar Jesús.
(Publicat a Foc Nou un dia d'aquests)

diumenge, 14 de maig de 2017

Et trobarem a faltar, Gus

El Gus amb el Moyano. Hi faltava el "Toron", que viu a Madrid
Vaig conèixer en Gustavo Abad, en Gus, ja fa molts anys. Tots dos formàvem part d’un moviment de joves cristians que es deia Jobac, ell al barri del Bon Pastor i servidora al Poblenou de Barcelona.
Eren anys de transició cap a la democràcia, que volia dir no només l’adopció d’un nou sistema polític, sinó sobretot l’empoderament de la gent més senzilla, el descobriment de la potència de la participació ciutadana (de la reivindicació, però també i sobretot de la creativitat, de la imaginació), i la construcció i remodelació de nous espais socials: associacions de veïns, entitats culturals, esplais, parròquies...
A diferència del Poblenou, que comptava amb una llarga tradició associativa que va sobreviure al desert franquista, el barri del Bon Pastor era un barri nou, amb una població procedent majoritàriament de la immigració. En Gus i els seus companys (sobretot el Moyano i el Torondel: formaven un trio invencible que traspassava fronteres, també perquè eren de por!) van dedicar-hi molt d’esforç, sobretot a l’esplai “La Pinya”, on van treballar incansablement per als infants del barri.
El Gustavo mai no va perdre aquest interès per fer un món millor a partir de la festa, la música i l’alegria. Deu ser marca del barri, perquè d’allà va sortir també en Juanjo, que va deixar la presidència de la Jobac per dedicar-se a La Cubana, i, passat per les Teresines, ara és un reconegut promotor teatrero.
L’esplai La Pinya comptava amb una rectoria semiabandonada a Pedra, a la Cerdanya, on feien colònies i sortides, i que compartíem a la Jobac. Allà, per cert, és on em vaig casar amb en Josep. Un espai privilegiat del qual parlàvem sovint amb en Gus, perquè evidentment formava part de la nostra comuna educació sentimental.
El joc de la corda, amb el Mamut de Viladecans, després d'haver deixat la gent ben xopa
Van passar molts anys sense veure’ns, fins que els antics jobaqueros vam decidir retrobar-nos. I allà era ell amb la guitarra. Casat i amb tres fills continuava amb el seu bon humor i disponibilitat. Em va explicar que vivia a Viladecans i que sovint veia passar el Mamut sota la seva finestra. Ocasió d’or: el vaig convidar a venir i a participar de la colla, cosa que va fer amb gran entusiasme. 
Preparant-se per a la cavalcada de Reis
De fet, vaig trigar a assabentar-me’n, però aleshores en Gustavo ja convivia des de feia temps amb el seu tumor, un tumor que li havia comportat la baixa laboral i unes quantes operacions davant les quals jo tremolaria, però que ell suportava amb la lucidesa de qui sap que qualsevol dia pot ser el final i alhora com si no anessin amb ell. 
Els del Mamut assistíem atònits a un Gus que venia a la cavalcada de Reis sortint de la químio, i que, bo i marejat, aguantava estoïcament el maquillatge i el llarg recorregut. Sempre a punt per a la festa, disposat a fer les feines més pesades, “peleón”, bromista, incansable per a l’esport i les feines dures, ha estat vorejant la mort un munt de vegades en els passats mesos. Vaig visitar-lo a l’hospital en una d’aquestes ocasions. Pràcticament no es podia moure ni obrir els ulls, però crec que em va reconèixer. Sobtava la seva fragilitat en un cos fort i musculat. Va morir el passat 28 d’abril, als cinquanta-i-pocs anys.
Gràcies, Gus, per ser tan “brutote”, amic dels amics, pel teu sentit de festa, per tot el que ens has aportat al Mamut, pel teu coratge, per la teva bona feina! Formes part de nosaltres.
(Publicat al Punt de Trobada 110, maig 2017)

divendres, 21 d’abril de 2017

Carles de Foucauld, la perifèria del desert

Hi ha actes que no surten en absolut com estava previst. El d'ahir, a Sant Pau del Camp, organitzat pels Amics del Desert en col·laboració amb l'editorial Fragmenta, n'és un. A mi em semblava una mica exagerada la Rosa, quan em deia que 70 cadires serien poques per als assistents. Doncs tenia raó: vam haver de traslladar-nos de la sala prevista a l'església, perquè vam ser prop de 200 persones. L'acte havia sortit recollint un suggeriment de Fragmenta, arran de la publicació del llibre de Dídac P. Lagarriga Del teu germà musulmà. Cartes d'avui a Charles de Foucauld. Quan ho preparàvem ens vam fer conscients que els Amics del Desert tenim com a patró Charles de Foucauld i molts de nosaltres hem llegit l'esplèndida biografia novel·lada de Pablo d'Ors El olvido de sí, però formalment, en la nostra curta història, no havíem fet cap aproximació seriosa al personatge, tot i que a cadascuna de les nostres meditacions resem sempre la seva pregària de l'abandó.
Vam optar per demanar a Josep M. Fisa, consiliari de Justícia i Pau, l'impulsor de Solidança, i autor del llibret publicat pel CPL Carles de Foucauld, el germà Carles, que ens fes una introducció al personatge. I vam optar també per comprar un centenar d'exemplars d'aquest llibret de la col·lecció Sants i Santes per regalar als assistents. Vam fer curt, de totes totes. 
L'altre punt fort de l'acte era la intervenció d'en Dídac. Molt contents de tenir un musulmà entre nosaltres i de contribuir una miqueta al diàleg interreligiós, un diàleg que com ell mateix va dir sovint no necessita tant de paraules com de silencis compartits. La veritat és que els que hem llegit el seu llibre ens reconeixem en bona part de la seva experiència, i n'envegem la naturalitat i l'entrega de la pregària i el dejuni musulmans. A banda que està magníficament escrit. Em va fer gràcia que va fer servir la mateixa imatge que sol utilitzar Pablo d'Ors: l'important és el vi (diu Pablo, ell va fer servir l'aigua), el de menys és la copa. Veure a galet directament de la font (sense copa o ampolla) es pot fer, però costa més. Genial també la referència històrica de l'"Al·la" quan ens admirem d'alguna cosa i oblidem que l'Islam forma part també de la nostra història.
En aquesta petita crònica hauria de ser objectiva, però no ho puc ser gens. En Fisa va fer la seva intervenció en gènere epistolar, per no desmerèixer ni en Dídac ni el mateix Foucauld. La seva interlocutora, però, vaig ser jo. Les quatre cartes que em va adreçar eren un bon resum de la nostra amistat, del nostre itinerari personal en l'acció i en l'espiritualitat. Hi van sortir des de l'Alfonso Comín, a la Jobac, el Miracle i fins i tot les tòrtores del CPL (que han fet niu just davant de la nostra finestra i que hem convertit en tendra icona a la nostra publicitat). Reflexió profunda en prosa poètica i tocant de peus a terra. Espero que me l'envïi. No sé com va ressonar als altres. A mi em va emocionar.

L'acte va començar amb una estoneta de silenci, una meditació guiada per la Rosa. És una bona cosa això de fer silenci abans d'escoltar: predisposa d'una altra manera, asserena, prepara. Després la Cristina ens va cantar la cançó de l'abandó, dedicant-la al jesuïta Raimon Algueró i vam acabar amb una dansa marroquina, molt senzilla, i vam necessitar per fer-la el perímetre de la nau de l'església. Vam comptar també amb la presència d'unes quantes persones vinculades a la "família" de Foucauld, entre elles la Rosaura, filla de Corbera, que es reincorpora ben aviat a una comunitat de germanetes que hi ha al sud d'Algèria, i que ens va portar retrats de Foucauld i pregàries de l'abandó per a tota la concurrència.
Tot això va ser possible gràcies a l'amabilitat tant de la Delegació d'Apostolat Seglar com de la gent de la parròquia de Sant Pau del Camp, sempre disponibles per tenir-ho tot a punt i per canviar de plan sobre la marxa.
Aquí en podeu trobar un petit reportatge fotogràfic.

dissabte, 15 d’abril de 2017

Aquesta és la nit

La primera vegada que vaig participar de la celebració de la Vetlla Pasqual em sembla que vaig entendre ben poca cosa de la litúrgia. El més fonamental, però, em va quedar clar: l’alegria del Crist Ressuscitat. Segurament no va ser a través de les lectures o dels aspectes litúrgics fonamentals que ho vaig percebre: la descoberta de la fe junt amb l’alegria encomanadissa dels joves van fer la seva feina. Va ser una celebració un pèl esbojarrada que no sé si hagués passat la prova del cotó de l’ortodòxia litúrgica. Però va complir amb escreix la seva funció d’aproximació al Misteri Pasqual.
Avui, en canvi, puc assaborir molt millor la litúrgia de la Vetlla. Iniciada en la foscor, sense presses, la nit ens fa viure l’ànsia de llum. Un foc si és possible ben gran, una processó lenta només amb les candeles encapçalada pel ciri pasqual. Dins encara d’aquest lucernari, ja amb tots els llums encesos, escoltem el pregó pasqual, un text amb força poètica, que desvetlla els nostres sentits amb les seves imatges que remeten a la natura transformada per la resurrecció.
Ens submergim després en la litúrgia de la Paraula: una repassada a la història de la Salvació amb els textos més significatius. Fins a set lectures de l’Antic Testament (no se solen fer totes: només la de l’Èxode és preceptiva, però ben proclamades i ben escoltades són un goig), alternades amb salms, i dues lectures del Nou Testament, ja anunciant la Resurrecció de Jesús.
La tercera part de la celebració, la litúrgia del Baptisme, ens remet a la nostra incorporació personal i comunitària a Jesucrist. És el moment de renovar els compromisos baptismals i és l’ocasió més adequada de l’any per celebrar el bateig dels nou cristians. S’inicia amb una invocació als homes i dones que ens han precedit exemplarment en aquesta llarga cadena de transmissió de la fe: la lletania dels sants. Un recordatori agraït que sense relacions humanes no hi ha fe, i que es pot fer extensiu també a totes les persones més properes que ens han ajudat a trobar-nos amb el Crist. Atenció a la benedicció de l’aigua, amb un text evocador dels significat de l’aigua des de la Creació i amb un gest que suggereix fecunditat amb la immersió del ciri pasqual en l’aigua!
La Vetlla finalitza amb la litúrgia eucarística, com a culminació d’aquesta llarga celebració, on celebrem el Déu-amb-nosaltres que ara i aquí continua alimentant-nos amb el seu cos i la seva sang. Convé fer l’esforç de situar-s’hi. Ens agafa potser un pèl cansats en una celebració llarga i de nit. I correm el risc de viure-la com una rutina, ja que fora del seu sentit singular en la Pasqua, respon més que la resta de la Vetlla al que estem acostumats a fer tot l’any.

Sense alegria, però, no hi ha Vetlla. Fa uns anys vaig participar d’una solemníssima Vetlla en una catedral amb una litúrgia impecable. Aquell any la nostra Pasqua va coincidir amb l’ortodoxa, i en una església propera els ortodoxos –majoritàriament immigrants- celebraven també la seva Vetlla. A la sortida vam coincidir. Ells anaven pel carrer amb el seu ciri (no una candela, un ciri ben gran!) encara encès i amb l’alegria pintada a la cara. Els que veníem de la catedral érem poquets i molt més circumspectes. Diria que si hagués estat una competició, ens haurien guanyat per golejada. Reconec que em vaig quedar amb les ganes d’haver fet una celebració conjunta i unitària. A banda d’altres consideracions, vivim la gran contradicció d’haver convertit la Pasqua en unes vacances i la celebració més important de la nostra fe en una diàspora que no solem viure en comunitat, si més no en la nostra.
(Publicat a Catalunya Cristiana un dia d'aquests)

dissabte, 1 d’abril de 2017

Estrenant passió a Sant Feliu

Doncs sí. Aquesta tarda he pogut assistir a l'estrena al nostre país de la St. John's Passion de Bob Chilcott, una obra escrita el 2013 i que han interpretat la Coral Sant Esteve, l'Escolania i Cor Jove d'Olesa de Montserrat i la Jove Orquestra del Montserratí, dirigits per Eduard Vila, un ex-escolà de Montserrat. Un concert que ha tingut lloc a l'església-catedral de Sant Llorenç, a Sant Feliu de Llobregat.
He de dir que m'he sentit transportada a algun d'aquells "college" de Cambridge o d'Oxford, amb la música de Chilcott, un compositor que es va formar musicalment ja de petit al Kings College de Cambridge i que d'adult va cantar amb els King Singers, un conjunt tot terreny que m'encanta, perquè són capaços de cantar la polifonia més complicada amb tot rigor, i d'alternar-ho amb musica contemporània, o lleugera, o senzillament de fer el gamberro.
He de dir que el concert m'ha agradat moltíssim. La passió té una estructura semblant a la de les grans obres de Bach: la lectura dramatitzada de l'evangeli, amb un narrador, un personatge que fa de Jesús i el cor i alguns solistes encarregats de la resta. Tot plegat alternant amb un himnes a què un públic una mica més format musicalment ens hi haguéssim pogut afegir amb facilitat, i sobre textos antics com el Pange lingua de Venanci Fortunat o diversos autors de la tradició anglicana. Els cors i els solistes estaven acompanyats per un conjunt d'orgue, violoncel, viola, percussió i un quintet de vent. 
Crec que tots plegats n'han fet una gran interpretació. És d'agrair que s'hagin arriscat amb una obra contemporània, de bon pair però que segur que cridarà poca gent (de fet, els assistents potser hem omplert mitja catedral, si hi arribava), que els deu haver costat de preparar. I és d'agrair també que hagin trobat prou complicitat com per poder-la estrenar i a un preu tan assequible per al públic com 10 €, un regal. La interpretaran també demà a Sant Esteve Sesrovires, el dia 7 a Vilafranca del Penedès i el 9 a Olesa. Han tingut l'encert -i la feinada- de facilitar al públic un programa com cal: amb la lletra original i la traducció i amb la partitura de les parts cantables pel públic. 
Us la recomano molt.


dijous, 9 de març de 2017

Quaresma: el camí de l’aigua, de la llum i de la vida


Associem la Quaresma a la penitència, al dejuni, i a l’almoina. Tres bons mitjans per sotraguejar la nostra responsabilitat personal i col·lectiva, posar en valor allò que és important i desfer-nos de l’ accessori, i revisar si som al costat de les persones vulnerables. Revisar, en definitiva, com acollim Déu a les nostres vides. Un procés que la nostra comunitat cristiana sol reforçar amb la reflexió i la formació, les col·lectes extraordinàries (la solidaritat més real és la que ens afecta la butxaca), la litúrgia –expressant l’austeritat en els ornaments, els cants, les pregàries i el color morat- i la reconciliació. Un temps d’atenció especial al patiment: al de Jesús a la creu, però també al de tanta gent que viu situacions de malaltia, de violència, de fam, de solitud, de desarrelament, d’allunyament de les persones estimades. No pas per masoquisme, sinó per moure’ns a fer-los costat, i per recordar-nos (re-cordar= fer passar pel cor) que no hi ha altra resposta a la mort que l’amor i que, al final, és Déu qui fa néixer una vida nova.
Les lectures de Quaresma d’aquest any (cicle A) dediquen dos diumenges a dos temes comuns a tots tres cicles i a l’experiència cristiana: les temptacions de Jesús i la transfiguració. Les temptacions de construir el Regne de Déu amb vanitat, amb poder o amb riquesa les continuem tenint nosaltres. Veiem com Jesús rebutja el camí de l’èxit fàcil per emprendre el camí de morir per donar fruit. I de fet també nosaltres vivim petits tastets de la presència de Déu, per limitats que siguin, que ens han posat al camí on som. En els altres tres diumenges, els evangelis (de Joan) ens parlen de les fites d’aquest camí, marcat per la set, la ceguesa i la mort.
En l’evangeli de la samaritana (Jo 4,5-42, tercer diumenge de Quaresma), Jesús ofereix “una font que brollarà sempre” dins cadascun de nosaltres. En l’evangeli del cec de naixement (Jn 9,1-41, quart diumenge de Quaresma), Jesús es revela com a “llum del món” que és capaç de donar la vista als cecs i de fer-nos veure la realitat amb uns altres ulls. I en l’evangeli de la resurrecció de Llàtzer (Jn 11,1-45, cinquè diumenge de Quaresma), Jesús plora amb nosaltres per la pèrdua i per la mort, i la seva paraula té la facultat de treure’ns de sobre llosa i mortalla per tornar a la vida. Tres evangelis potents que en la tradició de l’Església han configurat el camí catecumenal, és a dir, el camí dels qui desitgen el baptisme, que troba la seva màxima expressió simbòlica a la Vetlla Pasqual. El darrer diumenge de Quaresma és, de fet, el diumenge de Rams o de la Passió: el moment de recapitular tot el camí, l’hora de la veritat, la porta del misteri que traspassa la realitat de la mort.

Mentre escrivia això, em venien al cap les escenes dels tres nois de La Flauta Màgica, de Mozart, que acompanyen els protagonistes en el seu camí, i els aporten la flauta i les campanetes que els permetran superar les proves. En cert sentit, les lectures de l’evangeli de la Quaresma, aquest temps de recordar-nos que la fe no és fugida de la vida, sinó tot el contrari, ens aporten també pistes per tirar endavant: una forma de fer, el reconeixement de sentir-nos acompanyats, l’aigua per la nostra set, la llum per a la nostra vista, la força de Jesús que ens estira cap a ell, si ho volem. Ens deixa a punt per viure intensament la Pasqua.
(sortirà diumenge vinent a Catalunya Cristiana)

diumenge, 12 de febrer de 2017

I Fòrum global dels Amics del Desert

Orange and Yellow, de Mark Rothko 
Es va plantejar inicialment com una celebració d'aniversari dels Amics del Desert, però es va acabar convertint en una mena de jornada programàtica: aplec de meditadors arribats d'arreu d'Espanya, síntesi del recorregut d'aquesta xarxa que compleix tres anys un dia d'aquests,  propostes de futur, molts interrogants i incerteses... i silenci.
Més de 200 persones ens vam trobar a Colmenar Viejo, Madrid, per parlar-ne, per conèixer-nos, per fer silenci junts, per reflexionar críticament sobre l'itinerari seguit.
De fet, aquesta deu ser de les poques associacions on sóc que corre el risc de morir d'èxit: en  tres anys, 40 recessos d'iniciació, 10 d'aprofundiment, 3 tandes d'exercicis seguint el mètode Jalics; seminaris de meditació per tota la península; meditació amb professionals que acompanyen malalts terminals, entrada a dues presons... Sortides a Itàlia, Argentina, Mèxic, i programades a Equador i Perú.
A mi més aviat m'espanta i vaig veure que no era l'única a qui li passava. Per això crec que va estar molt bé poder parlar una mica de tot plegat.
La junta de la recentment constituïda com a associació canònica privada de fidels -abans era una associació civil- i Pablo d'Ors van preparar un document (amb portada de Rothko :)) on plantejaven uns quants interrogants de futur i aquells punts que semblaria que han de constituir la identitat de la xarxa. En vam parlar en grups i vaig entendre que n'haurem de continuar parlant durant molt de temps, perquè hi ha molta tela i algunes coses estan més aviat verdes, com és natural. Entre les qüestions més debatudes, la pluralitat, que és d'una banda un tret identitari d'una xarxa que acull i vol continuar acollint persones agnòstiques i, si convé, d'altres tradicions, però que cada vegada més es va afirmant en el cristianisme, cosa que desvetlla força recels, perquè no és fàcil. Com els desvetlla, deia una persona del meu grup, l'absolut protagonisme del Pablo, cosa inevitable i que no sempre és fàcil de gestionar. Un protagonisme que prové de la seva capacitat de lideratge i del seu èxit literari. Confesso que sovint no sé com situar-me davant la inqüestionable qualitat i individualitat de les propostes del Pablo d'Ors. Deu ser allò del carisma, que a mi més aviat em provoca urticària. Però, vaja, on hi ha una bona proposta, més val aprofitar-la, vingui d'on vingui. Ara bé, crec que en el futur moltes d'aquestes coses han de ser ben digerides col·lectivament, encara que hàgim de caminar a un ritme més lent.
Per a mi hi ha moltes coses a resoldre també com a organització: que sigui realment participativa i sostenible econòmicament, que s'articuli bé en el seu conjunt entre centres i perifèries, que poleixi el seu discurs, que formi degudament les persones que van fent de pal de paller, que s'obri a nous consiliaris -laics i capellans- dels que ja existeixen en les diverses realitats eclesials, que harmonitzi el procés mistagògic (és a dir, de progressiva entrada en el misteri) de la fe (o del silenci) de les persones que arriben amb les que ja tenen una llarga experiència; que treballi més seriosament el tema interreligiós; que sigui realment acollidora, etc. 
Amics del Desert pren com a patró i model Charles de Foucauld. M'agrada molt que sigui així. Foucauld, però, a més a més del desert, era home de pobresa i de servei reals, i crec que d'això no en parlem gaire. Un aspecte pel qual era especialment valorat pels musulmans que l'envoltaven.
Jo em vaig permetre posar l'accent en dues qüestions que em semblen també importants. Una, el tema de ser "pacificadors", bàsicament perquè l'expressió crec que no recull prou que de vegades cal ser en el conflicte. Cal ser-hi sense agressivitat, sense rancúnia, sense odi. Però avui dia, cal denunciar moltes coses i cal mullar-nos en situacions incòmodes. Crec que el silenci ajuda a viure-ho millor i a treballar la reconciliació, però treballar per la pau no s'ha d'entendre com inhibir-se dels problemes. I l'altra, que a força de parlar de pluralitat i d'amics, sembla que Amics del Desert sigui una bassa d'oli, i ho és, però l'amistat autèntica també passa de vegades per una dinàmica de respecte i tolerància mutus i exigeix un cert esforç. Els petons del whatsapp, tan profusament escampats, es mouen encara en la superficialitat.
Tot plegat, però, va ser una jornada d'alegria i agraïment, on vaig retrobar uns quants amics de Batuecas. Estic molt contenta de ser-hi, tot i ser una meditadora de sabata i espardenya.
Per cert, tenim una presidenta que balla super bé!!!
Comencem a fer silenci, uns a terra, els altres en bancs

Ens movem, en una lenta dansa, per no quedar encarcarats.


Pablo d'Ors

La junta

Treballant en grups




Aparcar com a tasca espiritual

Mai no havia tingut gaires ganes de tenir cotxe, però quan em vaig casar, va resultar que el marit venia com qui diu amb el cotxe posat, i vaig aprofitar l’avinentesa per treure’m el carnet. Vaig aconseguir-hlo al quart intent, amb 43 anys, complint tots els tòpics possibles: dona d’una certa edat, sense experiència i amb poca traça. No em fa por agafar el cotxe, l’utilitzo força, però em costa de fer maniobres. Per acabar-ho d’adobar visc en un carrer estret i transitat. Puc deixar el cotxe a casa. Hi ha dos guals, banda i banda del carrer, però la gent tendeix a deixar el cotxe a la vorera del davant. Per  a qualsevol amb més traça que jo, no és cap obstacle. Però jo suo de valent quan l’he d’entrar a casa. Tendeixo a quedar-me atravessada a la porta, i rasco el cotxe per la part del conductor o per totes dues.
Deu fer tres o quatre mesos que hem canviat de cotxe: ja està ratllat per diversos llocs i en sóc la responsable des del primer dia que el vaig agafar. Sort que a en Josep tant li fa, però a mi em disgusta enormement, entre d’altres coses perquè és com si portés un anunci que digués: aquesta-dona-no-sap-aparcar, cosa que, a més a més, és veritat.
Les ratllades del cotxe són evidents, davant dels altres i davant de mi mateixa. No les puc amagar.  Actuen com a mirall que tossudament retrata una realitat que m’agradaria maquillar o relativitzar. Però són allà i en el seu reflex s’hi reconeixen també moltes altres coses.
D’entrada, aquesta sensació que has d’acceptar unes quantes limitacions: la precipitació i la impaciència que són marca de la casa.  I per continuar, la sensació que hi ha coses que em depassen, per més que intenti superar-les. Encara que em proposi no deixar-me portar per la ira o per l’enveja o per la vanitat, hi caic una vegada i una altra. Encara que sé que la meva impaciència és un obstacle per al treball en equip i que he d’anar a un ritme que sigui bo per a tothom, corro en tot i per tot, i vaig a la meva. Em deixo portar per la mandra. Ensopego sovint amb algunes persones. Faig pagar el meu malhumor o el nerviosisme causat per l’excés de coses en què m’embolico en la persona més vulnerable que tinc a prop, que sé que  no té reflexos per protegir-se. Dedico més temps que no voldria al Candy Crush (nivell 2140 en aquest moment, que són moltes hores perdudes estúpidament!).
Portes enfora, no sé si aconsegueixo enganyar algú. Hi ha coses que no es veuen a primera vista, cal conèixer-me una mica per captar-les. Portes endins, hi ha dies que ho porto amb dolor, tot i que a mesura que em faig gran conservo millor l’autoestima.
I és que més val prendre’s’ho amb bon humor. Déu -i uns quants amics- m’estimen tal i com sóc, amb ratllades i esgarrinxades. Si em “ratllo” és que estic viva i em moc.  Quan en determinats moments em fa falta el cotxe, l’agafo encara que el faci malbé i que em posi en evidència. Faig el mateix amb la resta, conscient que he de tirar endavant a tot arreu on em moc: a casa, a la feina, amb els amics, a les entitats, a l’Església... Amb defectes i amb virtuts, en el que surt bé i en el que no, sense perfeccionismes i comptant que allà on jo no arribo, hi arribarà un altre i que el més important no sóc jo i les meves esgarrinxades, encara que deixin marca i encara que siguin molt evidents.  Hi ha qui diu que perdre la reputació és guanyar llibertat. Jo l’estic guanyant a marxes forçades.

Després d’escriure tot això em sento alliberada. Això sí, si mai veieu algú amb dificultats per aparcar, doneu-li un cop de mà!
(Publicat a Foc Nou un dia d'aquests)

dijous, 29 de desembre de 2016

El Poema de Nadal, amb Justícia i Pau

Fantàstica la interpretació aquest vespre del Poema de Nadal, de Josep M. de Sagarra, amb Pere Raich i Montse Toran; un acte organitzat per Justícia i Pau, a l'església de Sant Pau del Camp, a Barcelona, que comença a convertir-se en tradició.
Com que m'havien demanat que en fes la presentació porto uns quants dies llegint i escoltant aquest poema, que per si sol és una magnífica contemplació actualitzada del Nadal, encara que falti poc perquè se'n compleixi el centenari. Però cap de les versions que he escoltat iguala la d'aquesta nit. En Pere aconsegueix una sonoritat i una dicció úniques i et fa descobrir les innombrables capes del poema. Boníssim, també, per senzill i perfectament cantat (una joia!), l'acompanyament musical a cappella de la Montse. Crec que tots els presents hem contingut l'alè.
Això m'ha donat ocasió de conèixer altres textos del Segarra. En té algun de sorprenent, com aquesta balada de Fra Rupert, que recita admirablement Montserrat Carulla.
Us deixo amb la meva presentació, que també serà el nucli de l'article d'aquesta setmana a Catalunya Cristiana (és que no dono per pensar tantes coses diferents).

Fotografia de Jordi-Xavier Romero
La crisi econòmica, l’empobriment que porta a una desigualtat crònica, el terrorisme, l’allau d’expulsats de casa seva per la fam o per la guerra, la violència de les armes, ens han aportat una dosi considerable de realisme a l’hora de viure el Nadal. No podem pas fer veure, com el Càndid de Voltaire, que Déu es fa un de nosaltres en el millor dels mons possibles: vivim en un món en què la foscor, la por, la violència fan estralls. En un món on la fragilitat –com molt bé ens recorda enguany Càritas- ens fa vulnerables.
Però aquesta mateixa vulnerabilitat, que potser en els darrers anys no percebíem tan cruament, és la que ens fa veure com un tresor l’arribada de Jesús, que es fa un refugiat més, un sense llar, un aturat, un treballador sense drets, un nadó a la intempèrie, arribat en una família senzilla, on l’acollida passa per damunt dels convencionalismes, fruit d’una genealogia, que no és la dels millors, sinó que està plena de personatges com nosaltres, d’aspirants a Rabadà del Poema de Nadal. Jesús neix sense pors i neix sense privilegis. Neix perquè una noia senzilla, sense estudis ni títols ni reconeixements ni lideratges, confia en l’Esperit i arrisca el rol que li era reservat a la vida: el d’esposa de Josep; neix perquè el tal Josep és capaç de fer-se seva una família que no ha buscat. Una situació que se sosté únicament per la confiança.
Aquí hi ha la mirada de Déu i d’aquí surt la pau. Aquest és el nom de Jesús: Déu salva. I ho fa des de la fragilitat i del silenci. I ho fa amb infinita confiança en Déu, que vol dir sobretot confiança en les persones. Aquesta mateixa pau, la pau de l’alegria, del coratge, de la llibertat i de la tenacitat, és la que nosaltres tenim a l’abast i la que celebrem els cristians el primer dia de l’any, des del 1968 per desig de Pau VI. No és una pau impossible. Ahir mateix vam enterrar en Manel Andreu, home de pau i veí del Poblenou, militant de totes les lluites, que amb la seva manera de fer ens ha il·luminat i ens continua il·luminant.
Aquesta pau ens hauria de portar a relativitzar els conflictes amb els nostres veïns, a aprendre a perdonar i a dialogar, a respectar els nostres adversaris i enemics, a confiar en qui tenim al nostre voltant, a viure amb esperança, a compartir allò que som i que tenim, a mobilitzar-nos per una vida digna per a tothom i pels drets de les persones, a donar valor i qualitat a la vida política, a qüestionar el circuït de les armes. Jesús portarà la pau vencent les temptacions del poder, del diner i del prestigi i posant-se a tret. Nosaltres senzillament podem posar-nos en camí, sense por d’anar amb les mans buides. Josep M. de Sagarra, al Poema de Nadal, diu que hi ha molts camins que porten a Roma, però només un camí que porta a Betlem. Buscar la pau des de la nostra petitesa ens posa en aquest camí, encara que els nostres passos puguin semblar-nos insignificants i els nostres avenços, irrellevants. El camí de Betlem no està fet per als motors de gran cilindrada, sinó per als qui han de caminar amb crosses. No és una cursa de velocitat, sinó un espai de trobada, on ens ajudem mútuament a caminar. No és espai de xerrameca, sinó silenci atent i expectant.  Perquè és més important ser en el camí que arribar al final. Que passeu un molt bon 2017! 

dimarts, 6 de desembre de 2016

Brevíssims: festes i Merlins

1. M'encanta el desgavell de les festes, que cada any cauen de manera diferent. No crec que les empreses, en general, mereixin que ajustem el nostre calendari festiu a la productivitat. Està clar que els treballadors fa molt que hem deixat de ser una prioritat per a elles. Racionalitzar les festes substituint-les per dilluns no ajuda a veure que la vida desborda la nostra quadratura. Si no, proveu de comparar calendaris i us adonareu de com són d'arbitraris els intents de mesurar el temps.
2. Com més critiquen el Merlí, més m'agrada. ¿Què tal si el mirem amb ulls crítics? ¿Per què esperem d'una sèrie de ficció que sigui políticament correcta? Shakespeare s'hauria fet l'hara-kiri si els seus personatges haguessin hagut de ser perfectes. Si no, que li preguntin a Otello.
Bon dia.

dilluns, 5 de desembre de 2016

La lluita d'en Manel

Vaig conéixer l'ACO quan encara era a la JOBAC. Hi anava cada jornada general, el 12 d'octubre (aleshores les trobades es feien a la Verneda, a l'escola "Adela de Trenquelleon"), plena de bona fe, amb el sentiment i la intuïció que allò era molt important. 
De fet ho era. Perquè els moviments de joves són molt engrescadors i un bon impuls en aquest cas per al compromís i la militància socials, però els moviments d'adults són la prova del cotó on circulen els corredors i corredores de fons. Els qui lluiten a les verdes i a les madures, els qui aguanten malgrat els vaivens de la vida: la canalla, els pares, l'atur, els dubtes, les incerteses, les malalties, els èxits i les decepcions. Els qui fan de pal de paller perquè ningú més no vol fer tasques desagraïdes.
Aquest no va ser l'únic contacte: hi havia el barri, i també el Consell Pastoral Diocesà (en època del cardenal Jubany), on, a la comissió de pastoral obrera, els moviments treballàvem conjuntament. Una bona escola per a mi, sens dubte, perquè vaig tenir ocasió d'aprendre molt dels dos representants de l'ACO: en Josep Sánchez i en Manel Andreu.
El, per a mi, mític grup de l'ACO del Poblenou, en una fotografia una mica antiga
En Manel vivia al Poblenou, molt a prop de casa, i el seu grup de revisió de vida era -i continua sent, encara que avui hagin canviat alguns membres- un grup de referència, on hi tinc molt bons amics. Són referència per la seva militància llarga i sostinguda, encara que la paraula no estigui de moda: al sindicat i al comitè d'empresa, a l'associació de veïns, amb el suport als immigrants en general i als subsaharians en particular, a la cultura, al feminisme, a l'Església i a la mateixa ACO. Però són referència sobretot per la seva manera de ser persones, perquè el pas prolongat per aquestes lluites no els ha fet esquerps, prepotents, desencisats o arrogants. Ben al contrari. Conserven el bon humor, la senzillesa i la capacitat de fer història des de la base.
En Manel forma part d'aquesta història. El recordo explicant lluites a la Indo, on treballava, on de vegades la seva postura sindical -difícilment manipulable- li havia comportat esbroncades. O de president a l'associació de veïns del Poblenou, o de la Federació d'AAVV de Barcelona. És de les persones que sempre et trobes quan t'apropes a una realitat difícil, fent costat als més vulnerables. És tenaç i alhora conciliador,  sap escoltar,  no és gens dogmàtic i  es manté fidel als seus principis.
Fa unes quantes setmanes que és a la UCI, com a conseqüència d'un vessament cerebral i d'una vacuna de la grip. Continua ben conscient... i ben militant, tot i la delicada situació en què es troba. M'arriben les cròniques de la seva estada a l'hospital. Sempre atent al que passa, des del llit que ocupa, en lloc de plànyer-se es fa llegir manifestos contra les retallades, a banda d'escoltar música, d'estar per a la família, de gaudir dels missatges dels néts. Els "partes" que m'arriben per whatspp sempre acaben amb l'expressió: "Ell segueix lluitant i nosaltres, també".
Doncs aquest escrit és una manera d'afegir-me a aquesta lluita. I també pensar que continuem units, encara que sigui fent feines molt diferents, en la defensa de les mateixes causes.
Gràcies, Manel!

La Conxita, pal -invisible- de paller

L'altre dia la Tresa em deia que, a la Conxita, la vida -i la seva natural discreció- l'havia deixada sempre com en segon terme. Per això vull escriure sobre ella, encara que ja no serà a temps de llegir-ho, i encara que l'he tractada molt poc, i en sé molt poc, a banda del que he conegut a través de la meva llarga amistat amb la Tresa. Ja sé que ser protagonista d'un petit escrit del meu blog és no res, però és signe del que m'agradaria que tinguessin totes les Conxites del món, que han fet itineraris semblants: emigrar -de Galícia- i dedicar-se al servei domèstic i posar en la família de qui tenen cura el bo i millor de si mateixes, amb total generositat. És un tret que també moltes dones de l'actual immigració viuen.
I és que la Conxita deuria començar el seu servei a casa la Tresa tenint cura d'una parella amb dues criatures. Fins que un accident en va deixar només una, de criatura, i fins que una dura i paralitzant malaltia es va desenvolupar en la mare, fins al punt d'inhabilitar-la per fer el seu paper. Aquests anys la Conxita es va desdoblar: va fer la seva feina habitual, va fer de mare de la Tresa, i de cuidadora de la Montserrat durant vint anys.
I es va casar ja força gran, i es va jubilar, i va perdre el seu marit... I va emmalaltir. La major part dels seus germans i nebots han continuat vivint a Galícia. I ha estat la Tresa i la seva família qui ha estat més a prop seu durant la seva vellesa, la seva pròpia malaltia, i la seva mort, fa pocs dies.
La meva àvia, que va aprendre
de lletra amb el meu avi
Uns vincles, doncs, molt propers, però una mica incòmodes. Em fan pensar en la meva àvia, que, amb 18 anys, es va casar amb l'avi, un vidu amb tres fills, i després  va tenir un fill propi. Sempre va tenir cura de la meva mare com si fos la seva filla, i per a mi, que a més no en tenia d'altra, sempre va ser la meva àvia. Però en els darrers anys de la seva vida, el fet de no ser "de la seva sang" va obligar a cedir el pas en la seva atenció als seus néts de debó, que certament la van cuidar tan bé com van saber, però d'alguna manera et feien saber que amb tu no hi comptaven. Vull dir que ens estimàvem molt, però que els vincles biològics tenen un pes potser excessiu en les relacions.
La Conxita sempre va voler mantenir-se en un discret segon pla, quan de fet va ser un pal de paller fonamental. I també la Tresa, al final de tot, ha hagut de mantenir-se en el mateix segon pla, perquè el protagonisme a l'hora de decidir unes quantes coses ha tocat a la família.
Però això no significa que el lligam entre totes dues no hagi estat d'una qualitat excepcional, per damunt de qualsevol convencionalisme.
No es va fer cerimònia d'enterrament de la Conxita: el cos va ser dut per la família a Galícia. I el seu funeral va ser, com es fa a moltes parròquies, el dia de la setmana que toca, entre d'altres difunts. Ni aquí no va ser-ne la protagonista. Però hi va anar un munt de gent: veïns, alguns familiars que viuen a Barcelona, familiars i amics de la Tresa, les veïnes de l'escala, gent de la parròquia. Vol dir que la Conxita va donar molt i molt de fruit i que l'estimació no entén de protagonismes, i que el seu pòsit continua en la gent que l'estimava. Gràcies, Conxita!

dijous, 1 de desembre de 2016

Re-crear camins

Amb Xavier Morlans, Jaume Fontbona, Daniel Palau i Josep M. Domingo
Avui he tingut el privilegi de prendre part en la presentació del llibre "Re-crear camins d'experiència cristiana" i m'ho he passat d'allò més bé. És un llibre publicat pel CPL, per tant m'ha tocat intervenir-hi i, entre d'altres coses, fer-ne la coberta. Però a la presentació hi he estat convidada -a banda de la preceptiva quota femenina- perquè el 2013 ja vaig participar en una taula rodona organitzada pel Seminari de Teologia Pastoral. Aquesta taula rodona va donar de sí moltes reflexions posteriors col·lectives, que ha redactat Daniel Palau (ara, tot un doctor de l'Església catòlica) i ha editat el CPL. No hem estat gaires, però jo diria que la presentació ha tingut nervi i interès, perquè de fet el tema de fons del llibre penso que és el pinyol d'on ha de sortir la llavor d'una nova Església. 
He de reconèixer que a més a més m'ha encantat el "repartiment" de la nit: Jaume Fontbona, Josep M. Domingo, Daniel Palau i Xavier Morlans. Com si fos una trobada de la Jobac o de l'ACO, per més que avui representàvem entitats diferents. Ha estat una bona manera de celebrar que és el meu darrer dia amb 59 anys, perquè d'aquí mitja horeta en faig 60, com molt bé m'han recordat, armats de flors, en Josep i en Jordi quan he arribat a casa.
Us deixo amb la meva intervenció:

1.       El primer que m’ha vingut al cap a l’hora de preparar aquesta petita intervenció és l’agraïment. Agraïment pel que representa aquest diàleg entre el món universitari de la Facultat de Teologia  i el món a seques, en el qual m’incloc. Vull dir que agraeixo tot el que el Seminari ha estat treballant no només considerant-nos, als que no som intel·lectuals, objectes d’estudi sinó també subjectes de pensament (de pensament, i d’acció, de relació, d’estimació), encara que sigui a petita escala. Valoro molt aquest diàleg, d’una banda entre l’abstracció i la reflexió, que sempre tendeixen a l’estilització i a la puresa, i que permeten veure-hi amb netedat, i entre la vida, que tossudament sempre es presenta ambígua i carregada d’imperfeccions, però també prenyada de noves llavors i reptes. Aquesta confiança abocada sobre nosaltres és un estímul que ajuda a caminar.
2.       M’he estat llegint especialment les propostes de concreció pastoral. Potser perquè penso que som en un moment en què l’Església ens hem de reinventar: perquè després de tants anys de resar per ser una Església pobra, doncs resulta que ens ha estat donat el do de la pobresa, potser no exactament com la imaginàvem, entenent per pobresa la pèrdua de poder i de prestigi, l’envelliment, la reducció de mitjans. Pot ser ocasió de fer brillar amb més força l’Evangeli, sempre i quan sapiguem viure-ho amb alegria i confiança, simplificar la nostra organització, acollir la crida que sentim, especialment laics i laiques i que no acaba de trobar camins en l’actual institució. Preocupar-nos de la marxa de l’Església, però sobretot preocupar-nos perquè a través nostre es transmeti l’Evangeli.
3.      M’ha agradat molt que aquestes propostes de concreció pastoral remarquin precisament l’acompanyament, la relació i el diàleg, perquè estic convençuda que en la nostra transmissió de la fe és gairebe més important el “com” que el “què”. De fet sense una relació autèntica i gratuïta no hi ha persona, no hi ha estimació, no hi passa l’Evangeli. Massa sovint voldríem “evangelitzar” sense posar-nos a tret o sense deixar-nos tocar per l’altre. Penso que aquest viure a la frontera -a la perifèria en el llenguatge eclesial que ha instaurat el papa Francesc- és viure en la impuresa, en l’escala de grisos, gràcies a Déu. Vull dir que aquestes actituds essencials d’acompanyament, relació i diàleg recomanades en aquestes propostes,  si ho són de debò creen lligams sorprenents, que contenen síntesis i sinèrgies inesperades, buits notables, i segurament litúrgies que no deuen agradar gaire a la Congregació per al Culte Diví, precisament perquè estan amarades d’allò que és viu i té significat per a l’altre en el seu context: per compartir millor allò que és essencial.Viure a la frontera vol dir contaminar i deixar-se contaminar. Vol dir viure l’imprevisible. Perquè Déu no es deixa domesticar. Amb la confiança que l’Esperit hi és i l’Amor no hi falta.
4.      Jo encara hi afegiria un aspecte que em sembla fonamental, que és la gratuïtat. Interessar-se per la gent no vol dir interessar-se només per un aspecte de la seva vida, que és una temptació que tindríem. No els estimem perquè es converteixin, intentem estimar-los perquè són companys de camí. Amb la mateixa gratuïtat amb què ens sentim estimats per Déu. No se’ns demana un compte de resultats. Ara que se celebra el centenari de la mort de Charles de Foucauld, tan inspirador, val la pena recordar que al llarg de la seva vida en cert sentit va fracassar. No va tenir deixebles ni, aparentment, continuïtat i en canvi va donar molt de fruit.
5.      Acompanyar vol dir acostumar-se a no tenir respostes, a no saber-se explicar, davant dels dubtes o els retrets de l’altre. Nosaltres no tenim respostes -sembla que Déu tampoc no les té totes, les respostes, o que no li semblen rellevants, i perdoneu l’heretgia. Per això ens queixem sovint del seu silenci, però en canvi, tot i no tenir respostes clares, intuïm que hi és present. Acompanyar vol dir acostumar-se a ser-hi, senzillament, amb la gent. Quan pateix o quan camina, quan lluita o quan celebra, quan expressa el seu interès, o quan manté una actitud no només d’indiferència sinó gairebé de bel·ligerància anti eclesial. Una bel·ligerància que jo noto in crescendo sovint des del desconeixement de la religió i de l’Església, en un món en què, per rebutjar la religió institucional, s’ha tirat a la bassa també l’espiritualitat, font de connexió de la persona amb la trascendència. Vull dir que estem immersos en una successió de capes, com si fóssim una ceba i pacientment hem d’anar buscant capa rere capa la connexió amb el veí i després, senzillament, ser nosaltres mateixos. I aprofito aquesta referència a la ceba per recomanar-vos, en sintonia amb els múltiples poemes que conté el llibre, la lectura d’un poema de Wislawa Szymborska, que podeu trobar al youtube, amb traducció de Josep Maria de Sagarra,
6.      Aquest vespre potser m’he esforçar molt a dir que som uns treballadors maldestres en la construcció dels camins. Però crec en la veritat profunda i més evangèlica del que sembla d’aquella dita popular “Con estos bueyes hay que arar”. I ho porto aquí perquè malgrat els nostres defectes i limitacions que, si som assenyats, ens fan considera-nos indignes d’anunciar l’Evangeli, Déu, que deu ser força més arrauxat, per preparar els seus camins sempre ha comptat amb nosaltres.
En Josep, en Jordi i les flors, quan he arribat, feliçment, a casa :)

dimecres, 30 de novembre de 2016

Frec a frec



Avís per a navegants: qualsevol semblança d'aquesta dona amb servidora és pura casualitat, però ja m'agradaria :)
Va ser a la sobretaula d’un dinar, a finals d’estiu. Algú va comentar l’agressió sexual que fa uns mesos va denunciar la regidora de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona, Maria Rovira. En vam parlar molt superficialment, però em vaig adonar que a molts dels presents la qüestió els semblava o relativament irrellevant o molt distant de la seva experiència.
A mi em va fer connectar amb una enquesta telefònica que em van fer fa uns anys sobre si jo havia patit mai algun assetjament. Reconec que la primera reacció va ser dir que no... però el caràcter de les preguntes em va fer adonar que, de fet, hem viscut i acceptat amb normalitat situacions que avui resulten xocants. I la llista és llarga.
La primera experiència és la del cinema. A casa, des de molt petita, hi anàvem tot sovint, amb la meva mare, amb l’entrepà i disposades a empassar-nos una pel·li rere l’altra en sessió contínua. Aviat vaig aprendre que era assenyat posar-me al passadís fent servir la meva mare d’escut. Perquè era habitual que algú aprofités per posar mà. Ni una ni dues vegades: moltes. Preníem mesures però ni ens passava per la imaginació fer res més.
El segon bloc d’experiències va ser el camí de l’escola i de l’institut. Era com una desfilada. Vivíem al Poblenou, envoltats de fàbriques. Quan els treballadors esmorzaven s’asseien al sol, a la porta, i no deixaven perdre l’ocasió de fer tornar vermella tota femella que els passés per davant, de vegades amb prou gràcia i sentit de l’humor. Però si tenies corbes (i jo sempre n’he tingut moltes) passaves molta vergonya i podia resultar ben desagradable. Un pas més dins d’aquest camí escolar era la presència esporàdica d’exhibicionistes. El Poblenou i la Verneda, on hi havia l’institut, eren plens de descampats que afavorien els homes de la gavardina (i res més a sota). Aquí també t’hi acostumaves. Procuraves mirar en una altra direcció i mantenir distàncies. I prou.
També el metro quan anava ple era ocasió de tocaments i refregaments ben molestos i gens casuals. Més endavant, a la feina he viscut coses que s’acceptaven amb normalitat: que algun dels teus companys et piqués el cul afectuosament, s’adrecés a alguna dona fent al·lusió al seu pit (per massa o per massa poc) o, com li passava a una amiga, que li estirés sistemàticament la goma dels sostenidors (fins que va rebre una sonora i molt celebrada bufetada). Encara he vist, no fa pas gaires anys, algun cap que petonejava les dones del despatx cada dia sí o sí, o que s’oferia a fer-los massatges si es quedaven soles a treballar amb ell, cosa que provocava que alguna dona s’amagués al vàter per evitar-ho.
Algunes coses d’aquestes són declaradament de mala fe. D’altres, no, són fetes amb simpatia i pretesament afecte, però clarament ambígües o desagradables. He après també que desempallegar-se’n exigeix determinació i córrer el risc de ser titllada d’antipàtica o d’exagerada o de maniàtica, perquè no sempre l’assetjador té pinta d’esbudellador. De vegades la té de persona venerable. Explicar-ho genera una certa incomprensió. Costa fer entendre que m’agrada el contacte físic, els petons i les fortes abraçades, però no pas amb tothom ni de la mateixa manera.
Crec que la meva experiència en aquest camp no té res d’excepcional. Perquè està clar que el mirall sempre m’ha dit que no és que tingui un sex-appeal fora de mida. No dec ser, doncs, l’única. Els temps han canviat. Em sembla que l’efervescència de la transició va contribuir a canalitzar alguns escalfaments per vies més naturals i consentides (beneïda pornografia!). Les dones, per altra part, hem pres més consciència que no tenim per què consentir tocaments indesitjats i hem après a defensar-nos. Però entre peperos, Trumps i Berlusconis més aviat tinc la sensació que ni de bon tros hem deixat de ser vulnerables en aquesta nostra societat occidental.
(Sortirà publicat a Foc Nou un dia d'aquests :))

diumenge, 27 de novembre de 2016

Advent en temps apocalíptics

Temps de preparació per al Nadal, temps de fer-nos atents a la nostra interioritat per deixar espai a la vinguda del Senyor. Talment com si fos el moviment de la nostra respiració: el més profund de nosaltres mateixos escoltant els anhels i necessitats de les persones que ens envolten, i tractant de percebre i estendre els fils de l’estimació d’un Déu que es manifesta en espais, gestos i relacions senzills, a l’abast de tothom, però sovint invisibles per als ulls enlluernats per l’afany de poder o de riquesa o per un ego pujat de to.
Un temps que litúrgicament posem en relleu amb la presència del color morat a les nostres celebracions, amb l’austeritat en els ornaments de l’Església –no tant com per Quaresma-, amb una corona d’Advent que visualitza l’acompliment de les promeses en la seva progressiva encesa. Temps de reiniciar l’any litúrgic i d’estrenar leccionari, si més no d’escoltar les lectures bíbliques del nou cicle (A,  evangeli de Mateu) com si fos la primera vegada. Un temps on una dona embarassada, la Mare de Déu de l’Esperança, és protagonista per la seva capacitat d’escolta, d’acollida, de relació i d’alegria, més enllà de tots els convencionalismes. Enguany tindrem l’Advent més llarg possible, perquè el dia de Nadal cau en diumenge, i per tant disposarem de quatre setmanes senceres per gaudir-ne.
La veritat és que costa viure l’esperança de l’Advent enmig de la crisi econòmica, de l’atur, del desballestament de l’Estat de Benestar, dels exilis i migracions forçats per la guerra i la fam i tan menyspreats a Occident, dels populismes que han col·locat una persona aparentment irresponsable en un dels llocs amb més poder del món, com és la presidència dels Estats Units d’Amèrica, dels fanatismes i terrorismes, dels riscos per l’abandó del planeta. Però potser la nostra òptica ha estat viciada molts anys. D’una banda perquè hem viscut molt de temps en una zona comfortable i de l’altra perquè de tant en tant la realitat “Disney” es cola en la nostra vivència del Nadal. I acabem convertint-nos en diabètics emocionals, amb un excés d’edulcoració de la realitat i amb el deure de viure un Nadal feliç des de l’òptica més consumista i superficial. Com si l’Advent i el Nadal haguessin d’estar exempts de patiment, quan de fet el que celebrem és que el patiment queda transformat i relativitzat per l’acció de Déu, que ha vingut a compartir-lo sense por. Perquè misteriosament la petitesa que tan bé expressa Maria aconsegueix vèncer “la Bèstia” de l’Apocalipsi. Perquè és la nostra petita acció local la qui pot cagirar les coses a nivell global, així, sense tenir grans poders màgics. Perquè si ens deixem fecundar per l’Esperit trencarem els nostres propis motllos. Perquè la confiança mútua, encara que sapiguem que tots, poc o molt, som una mica desastre, ens eixampla la mirada, ens fa crèixer, ens des-centra i ens fa anar més enllà de nosaltres mateixos. Perquè de fet celebrem que Déu sigui tan a l’abast i n’estem agraïts.
(Publicat avui a Catalunya Cristiana)


diumenge, 20 de novembre de 2016

Rublev i La rosa púrpura del Caire

No ho havia pensat mai: Rublev, en la seva icona de la Trinitat, fa com Woody Allen a La rosa púrpura del Caire: prendre’ns per la mà i fer-nos entrar dins l’espai pictòric. De manera que d’espectadors passius ens convertim en acollidors d’un misteri que fecunda la realitat. Com va fecundar Abraham i Sara, contra tot pronòstic, i més enllà de les seves expectatives. Perquè la icona de la Trinitat parteix d’aquella escena entranyable d’Abraham i Sara acollint tres misteriosos estrangers en els quals troben l’empremta de Déu mateix. L’acollida, doncs, de l’alteritat, de la diferència, de l’estranger, és ocasió privilegiada de trobada amb Déu. Una acollida on, des de molt antic, la comunitat cristiana hi reconeix la Trinitat.
Aquest és només un dels aspectes que ens va fer notar el passat 12 de novembre, en la sessió de formació sobre la icona de la Trinitat de Rublev organitzada pels Amics del Desert de Barcelona María Dolores Martín, monja del monestir de Sant Benet de Montserrat.
Andrej Rublev, fa 565 anys, despulla l’escena fins a deixar-hi l’essencial, disposat de manera que las perspectiva ens fa partícips del contingut. Ens posem en el lloc d’Abraham i de Sara i contemplem aquests tres personatges forts i delicats simultàniament, sense edat ni sexe definits, en una composició molt dinàmica, on el joc de mirades i la circularitat del gest envolten el calze (pròpiament, tres calzes, un dins de l’altre, com les nines russes). La taula parada de l’Eucaristia n’és el centre. 
El Pare, vestit amb robes d’un color indefinit, transparent –invisible–, el Fill vestit amb el blau de la divinitat i el vermell de la carn i la sang (amb el cap inclinat en un gest molt semblant al que trobem en tantes pintures del crucificat), l’Esperit amb el verd de la vida. Tots tres comparteixen el blau, però només el Fill vesteix la visibilitat del color de la carn. Al seu darrere tres símbols:  la casa de l’acollida (i de la cultura, i de la tradició), l’alzina de Mambré –o l’arbre de la creu–, la solidesa de la roca d’on Moisès fa brollar l’aigua. A sota el rectangle que fa referència al món sencer, al cosmos.
Un bon complement de tot plegat va ser la pel·lícula “Andrej Rublev”, de Tarkovski, de la qual només en vam veure un fragment (dura tres hores!). S’hi reflecteix el procés de destil·lació de la vida fins arribar a expressar el nucli de la fe. Vull dir que tota aquesta meditació i contemplació passen per la duresa de la realitat viscuda: de la guerra, de la violència, dels dubtes i de tantes coses. Diríem avui, no hi ha veritable icona sense deixar-nos ferir per la crisi, la guerra, l’atur, els refugiats... Com no hi ha veritable icona sense l’agraïment i l’amor, la lluita quotidiana. La Trinitat no eludeix el conflicte, el travessa.
Aquesta icona, com la icona copta de l’amistat, s’entesten –ens deia la María Dolores– a anar més enllà del seu eventual destí de peces de museu pel seu valor estètic, per interpel·lar-nos tossudament des de l’espiritualitat.
Francament, mai no havia pensar en la Trinitat d’aquesta manera. Em semblava un concepte sofisticat i sobrer. Després d’aquesta sessió entenc que la Trinitat, que és relació, és expressió de la nostra concepció del món i de la fe. I que la seva representació pictòrica, tan diferent en l’Església occidental, té connotacions antropològiques i socials. No és el mateix una visió, com és el cas, de tres figures semblants i relacionades de forma dinàmica que aquelles representacions de senyors amb barba, nens i coloms, estàtiques i jerarquitzades.
Vam acabar la trobada preguntant-nos quina icona estem pintant nosaltres amb la nostra vida. 
Mercè Solé
(Publicat a l'Agulla)