divendres, 20 d’octubre de 2017

Plena de punxes


Jo, que tinc un aspecte molt i molt arrodonit, però un interior molt i molt punxegut, em sento aquests dies molt poc portada a la pau. Corsecada per la ràbia i la indignació, contra tot i contra tothom (indepes i PP a parts iguals), dissimulo com puc. Em fa por veure la gent que sé que no pensa com jo, i, quan m'hi trobo,encara que constati que ens podem entendre força amb bona voluntat, no deixo de sentir la fragilitat de les relacions humanes. Per això em va bé aquest decàleg, que em sembla que ja havia publicat alguna vegada, i que en Josep Maria Fisa m'ha tornat a enviar, posat al dia. Perquè no em passi com als protes de la novel·la de l'Aramburu Pàtria.

1. Les persones, totes, són dignes de respecte i consideració, siguin com siguin, pensin com pensin, actuïn com actuïn. La seva dignitat mai pot ser menystinguda.

2. La protesta i la denúncia, personal i col.lectiva, és més forta, eficaç i terapèutica, si es fa pacíficament i respectant els drets dels altres.

3. La resposta a les agressions ha de ser defensiva i ferma, mentalment i físicament, evitant expressions agressives que alimenten emocions instintives incontrolables. 

4. Qui ens agredeix per les nostres idees, potser creu sincerament, -per nosaltres és una greu equivocació-, que és la millor manera de fer les coses per construir.  Especialment si són vigents lleis -per nosaltres injustes- que emparen determinades actuacions policials o polítiques. La nostra resistència pacífica és totalment legítima.

5. No tenim enemics. Tenim al davant persones, companys i institucions, que no comparteixen, o bé les nostres idees, o bé les nostres maneres de procedir. Escoltar i comprendre. I dialogar. Dir sí o no, des de l'empatia.

6. Parlem de tu a tu, de nosaltres amb nosaltres..."Ells" no són ells, en un sentit pejoratiu. "Nosaltres" no som nosaltres en sentit contrari. Jo penso, jo sento, jo escolto, jo desitjo...Jo necessito...

7. Posar etiquetes, ridiculitzar per ofendre, menysprear les opinions que no són com les que nosaltres defensem, no ajuda ni ajudarà el futur que esperem de convivència i respecte.

8. No ens podem deixar arrossegar cap a l'insult,  la desqualificació, el llenguatge feridor, la condemna de les persones.

9. Quant estem immersos en el conflicte, podem perdre la serenor, caure en la simplificació, o no valorar prou els riscos que assumim amb determinades actuacions. Hem d'estar formats en l'escola de la no violència (enpeudepau), la NV i la CNV.

10. La brúixola només té un nord. I el nord sempre serà l'anhel de felicitat per a tothom, local i global, des de la llibertat, des de la justícia, des de la veritat, des de la consciència, amb actituds pacífiques i amb compromisos de pacte i diàleg sense defallir. Que ens puguem sentir tots i totes com a casa.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

El diàleg

Article del bisbe Agustí Cortés, extret del Full Dominical de Sant Feliu de Llobregat
La situació política en la qual estem immersos reclama, segons l’opinió de molts, un diàleg profund i pacient. En general, la crida al diàleg té bona premsa, és ben acollida pel gran públic. Només les postures radicals i extremes la rebutgen, perquè consideren que és signe de feblesa o absència de conviccions. Defensar o rebutjar aquesta crida depèn en gran mesura del que s’entengui per «diàleg».
Per a nosaltres, que hem pogut aprendre a dialogar a l’escola del papa Pau VI, el diàleg és essencialment una recerca en comú d’una veritat, que generalment està més enllà de les posicions de l’un i de l’altre, mitjançant l’intercanvi de paraules i missatges. Això que es veu clar referit a la relació entre persones, també ha de valdre per al diàleg polític.
Però hem d’advertir que aquest diàleg, perquè arribi a poder ser eficaç, ha de complir determinades condicions.
La primera de totes és el que hem pogut llegir en l’editorial d’un diari: urgeix la «desinflamació». Hem patit una ferida i, segons consells dels sanitaris, la primera tasca per sanar-la és treure la inflamació: si no, no es pot intervenir. La tensió emocional «inflamant» és enemiga de les bones paraules, del seny a l’hora de llegir la realitat tal com és i discernir el que s’ha de fer.
La segona és posar-se d’acord sobre el que significa dialogar en política, és a dir, aclarir l’objecte, el sentit, del que s’està fent. Sobretot en l’àmbit de la política (que de per si és conquesta i exercici del poder), està estesa l’opinió que «dialogar» és sinònim de «negociar», arribar a un acord entre parts enfrontades, pel qual s’estableix un equilibri de pèrdues i guanys. Aquesta forma d’entendre el diàleg polític s’assembla molt a les transaccions comercials: en elles es tracta d’arribar a un equilibri d’interessos. Pot ser útil, però en realitat aquesta no és la solució, solament serveix com a sortida momentània al conflicte.
D’això depèn la tercera condició, és a dir, que es cregui realment en la capacitat del diàleg per avançar en la solució del problema i s’evitin pràctiques errònies i falses expec tatives (com aconseguir una victòria en el marc d’una lluita de poders que suara hem esmentat).

La quarta condició és que no es defugi la qüestió essencial, en aquest cas quina ha de ser la font de legitimitat. Aquesta és sempre necessària, sigui la que sigui, i tindrà igualment els seus mecanismes de defensa i de canvi. No podran entrar en aquest diàleg els qui no acceptin cap legalitat. Encara que la qüestió és realment seriosa, permeteu-me evocar una anècdota que sona a acudit. El 1936, en plena guerra civil, un personatge il·lustrat torna al seu poble i troba el seu amic, que portava una gran pistola a la cintura: «Escolta, tu tens llicència per portar aquesta pistola? Aquell li respon molt tranquil: De cap manera, tenint aquesta pistola, quina falta em fan les llicències?». Qui pensa així no pot dialogar. De fet els qui adopten aquesta postura «antisistema» sempre han acabat establint un règim molt més coercitiu i dictatorial. La cinquena condició és que el punt de partida sigui comú. Això és totalment necessari. Si en principi no es dóna, la primera tasca serà buscar-lo. Diguem que per dialogar cal «un prejudici compartit», una base comuna sobre la qual edificar la recerca. Aprofundim en més condicions del diàleg. Abans de res, no oblidem aquella condició bà- sica: voler sincerament dialogar, fins i tot reconeixent la seva dificultat i el risc de semblar un feble perdedor.

Bandera blanca

Avui ens ha agafat el rampell. Hem penjat una bandera blanca al balcó. A hores d'ara ja es fa difícil saber què significa què. I tots correm el risc que ens manipulin. Però la nostra voluntat és que signifiqui pau i diàleg, una cosa que pot ser compartida pels indepes, si ho volen, i pels partidaris de suspendre l'autonomia, si ho volen. També és una manera de dir que hi ha un grupet de gent que pensem que cal corregir moltes coses del món en què vivim, però que la independència de Catalunya en lloc d'ajudar-hi, complicarà encara més les coses. I que nosaltres no som millors ni pitjors que els nostres veïns.

Partir de la unitat, no de la divergència

Molts dels que no creiem ni en la deessa Catalunya ni en la deessa Espanya volem una societat laica també respecte al culte a aquesta mena de deïtats, unes deïtats rivals entre sí que inflamen i afecten la raó i la convivència i que més d’una vegada han reclamat sang.
Cap de les persones que viuen i treballen a Catalunya que conec s’ha mostrat insensible a aquest horrorós inici de curs que hem tingut. Mig Catalunya va quedar seriosament tocada quan l’independentisme va passar del molt legítim camp de les idees al menys legítim camp de l’abús parlamentari, amb la convocatòria del referèndum i amb la il·legal aprovació de la llei de transitorietat. La deessa Espanya no sé com ho va viure, servidora ho vaig viure com una bufetada a les institucions catalanes i a la població que formem una minoria d’escons i una majoria de vots, i que vam ser passats per la pedra amb una arrogància considerable. El fi de festa (o l’inici de les festes que seguiran) va ser un tastet de franquisme policial en estat pur. Que tots hem viscut amb dolor.
Alguns amics indepes m’han justificat tot aquest procés d’enfolliment: És que tenim pressa. És que tenim bones intencions. És que som pacífics.
Que a hores d’ara un referèndum és imprescindible. Totalment d’acord, però en condicions. Un referèndum no acceptat per totes les parts, amb un cens piratejat, que posava en risc funcionaris, que no podia garantir que tothom pogués votar, controlat per voluntaris, ja em perdonaran, però de democràtic poca cosa. Bo, i molt, com a mobilització, però res més. I aquest és un dels arguments esgrimits pels observadors internacionals convocats per la Generalitat.
Que hi ha pressa i que l’adversari és dur de pelar. Això també ho sabem els del molt humil moviment obrer, que no només no aconseguim avançar sinó que sovint reculem. Potser estem massa resignats i no sabem convèncer la gent. Segur. Però és que mai les teles públiques no han promogut eleccions sindicals, ni la participació en cap vaga general que afavoreixi els drets dels treballadors. 
Que l’independentisme és molt legítim. Prou. Justament per això no cal imposar-lo, sinó carregar-se de raons, a poder ser reals. L’exercici d’anar adaptant el promès “dia-després-en-què-lligaran-els-gossos-amb-llonganissses” a la crua realitat serà dur. I fer-se el càrrec que les conseqüències de les presses i les imposicions les paguem tots, no només els indepes. Els del moviment obrer prou sabem que fer vaga vol dir que et descompten el dia no treballat; fer objecció fiscal pot voler dir pagar el doble d’impostos; ser delegat sindical pot voler dir no fer carrera. Lluitar té un cost. Aquí no es regala res. Mantenir el contrari és enganyar la gent.
Que són pacífics ja ho sé. Però que estan donant llonguets a molts dracs menys pacífics, també.
Viure en una societat fraterna, en condicions de dignitat per a tothom, sense violència, sense castigar el planeta, és tan difícil amb independència com sense, perquè l’adversari (aquest capitalisme sense ànima) té un front molt ampli, que depassa de molt la geografia espanyola. La dreta (aquesta dreta que també és indepe i també volia Eurovegas, per exemple) té molt de poder. I el diàleg amb els veïns, ni que sigui per les infrastructures compartides, és imprescindible, amb independència o sense.
No em va sorprendre el molt lamentable discurs del rei (que li hauríem d’agrair com a primer pas inexcusable cap a la república), però tampoc el de Puigdemont, que va parlar tota l’estona com si Catalunya fos un país compacte, de pensament únic, on els qui no pensem com ell, senzillament no existim. A Catalunya hi ha de tot: el mal i el bé no s’arrengleren dins o fora de les fronteres, conviuen a tot el món. I és bo que sigui així. 
En fi. Ara mateix, des dels llimbs, demano si no seria possible unir forces en allò que és comú a una amplíssima majoria de catalans: un referèndum pactat, la retirada de la poli, el retorn a la legalitat. Per què no busquem allò que uneix i no allò que separa?
(Publicat al Viladecans Punt de Trobada que acaba de sortir)

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Diaques i diaques

La veritat és que solem acceptar amb naturalitat que el diaconat sigui per a moltes persones un estat transitori per a convertir-se en preveres. Aquest pas previ al presbiterat deu tenir altres sentits més profunds, però la sensació generalitzada és que són una mena de “capellans en pràctiques”. La conseqüència de veure-ho així és que aleshores els diaques permanents podrien ser entesos com si fossin una mena de capellans frustrats, és a dir, que no arribarien a ser preveres, que seria el desitjable, perquè alguna cosa els ho impedeix. Aquesta cosa sol ser estar casats.
Una percepció tan pintoresca i errònia es reforça pel fet que, tot i que després del Concili Vaticà II aquesta figura de diaca permanent va ser reinstaurada i impulsada, no s’ha promogut realment fins que no s’ha fet notar la manca de capellans. I així, en els darrers anys s’han anat ordenant molts diaques que poden assumir bona part de la feina pastoral i sagramental dels capellans, la més visible de la qual davant la comunitat és el seu paper a les celebracions litúrgiques. L’encàrrec pastoral que tenen queda amagat.
Tampoc no il·lumina gaire el codi de dret canònic. El ritual litúrgic és el mateix per a tots els diaques, però qui accedeix al diaconat transitori pot fer-ho a partir dels 23 anys. Per al permanent cal tenir-ne 25 i comprometre’s al celibat. Si s’està casat, cal tenir 35 anys. ¿Els casats són més immadurs? ¿Estar casat i tenir (o no) fills impedeix fer la mateixa feina que fan els nois de 23 anys? Tot fa pensar que hi ha certa por que persones que se sentin vocacionades a ser capellans optin pel diaconat perquè això els evita l’obligació del celibat. D’altra banda, ¿per què els diaques transitoris no reben un encàrrec de diaconia? ¿Cal realment que siguin diaques abans de ser preveres?
Jo, que sóc una ignorant en aquests temes, creia que el més específic d’un diaconat era el servei sobretot orientat a la caritat. De fet, a les primeres ordenacions de diaques permanents a què vaig assistir, a més a més del ritual litúrgic s’encomanava una tasca concreta a una persona, i en el si d’una comunitat. L’accent, doncs, no es posava en les seves tasques pròpiament litúrgiques (que també) sinó en el servei comunitari. Un servei que, d’altra banda, solen realitzar moltes persones a la comunitat cristiana sense aquesta dimensió sacramental. Tants homes i dones fan serveis estables a la comunitat: des de portar la comunió als malalts, a fer de catequista o a ocupar-se de Càritas. I sovint el seu servei té una dimensió vocacional molt clara. ¿Per què aquestes tasques no són reconegudes com a diaconies? La cosa potser es complica amb el tema de l’accés de les dones al sagrament de l’orde. Però està clar que si la diaconia és un servei, moltes d’elles podrien ser considerades com a diaconesses. De fet, les tasques litúrgiques tenen un gran prestigi dins la comunitat, i per això a qui les fa se li confereixen especial autoritat i fomació, mentre que les tasques amb els pobres són més marginals. Aquest és un dels motius als quals alguns autors com Susan K. Wood (El sacramento del orden. Una visión teológica desde la liturgia, CPl 2008) atribueixen la desaparició d’aquest ministeri durant segles.
Avui crec que encara és tot més confús. A les darreres ordenacions de diaques permanents a què he assistit, l’ordenació ha estat absolutament desencarnada: s’ha fet a la catedral i no a la parròquia on el diaca farà el seu servei, no s’ha fet cap referència a la seva família, com si no hi tinguessin res a veure ni res a dir, ni s’ha al·ludit a cap concreció de servei. De manera que efectivament sembla que fer de diaca és presidir les celebracions que es poden presidir i fer les tasques litúrgiques que li són pròpies en la resta. I prou.

Crec que tot plegat és una gran distorsió del significat del diaconat, que té entitat i característiques pròpies respecte al presbiterat, que s’haurien de posar en relleu o que potser caldria revisar. El lligam entre diaconat en la caritat i servei a l’altar ajudaria sens dubte a posar la qüestió dels pobres, tan central en el seguiment de Jesucrist, enmig de l’Eucaristia. 
(Publicat aquesta setmana a Catalunya Cristiana)

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Sentiments i ressentiments

Sembla que vivim, com molt bé remarca el llibre de Michel Lacroix El culte a l’emoció, el moment de l’homo sentiens, una persona que es mou per emocions (la publicitat i els mitjans de comunicació hi apel·len constantment), i que s’inclina més aviat per les emocions fortes i explosives que per les delicades i contemplatives. Una societat que es “retribalitza” i on els moviments identitaris resorgeixen amb força. Només cal veure el paper absolutament hegemònic que juga el futbol en la vida quotidiana de moltíssima gent o la creixent adhesió als diversos nacionalismes occidentals. Algú deia, després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, que la reacció de la ciutadania i del món poc tenia a veure amb la reacció davant de l’atemptat a Hipercor, ara fa trenta anys. El dolor hi és igual però avui s’expressa sense contenció i jo diria que amb una certa sobreactuació. A mi em sap molt de greu el que va passar, però tant de plor no deixa de sorprendre’m. Em va sorprendre també un article de diari que anava analitzant el sentit de tots els objectes dipositats a les Rambles de Barcelona en homenatge a les víctimes. Sospito que d’aquí a pocs anys en els nostres cementiris en lloc de creus hi haurà ossets de peluix.
I totes aquestes emocions a flor de pell s’expressen a més amb gran immediatesa i contundència. El que estem vivint a Catalunya aquestes darreres setmanes troba dues menes d’espai públic: el del carrer i el virtual. I aquí la batalla no diu gaire del nostre senderi. Llegeixo en un compte de facebook, després de la intervenció de Joan Cosbubiela al parlament de Catalunya, un escrit absolutament desqualificador de tots els sindicalistes, que, tots ells es veu, són uns vividors i uns assidus de les portes giratòries. Després de la imputació dels més de 700 alcaldes, el mateix compte parlava de tots els alcaldes, que, també tots ells, només viuen per al seu poble i estan disposats a sacrificar-s’hi. Fa quatre dies aquests mateixos alcaldes, tots ells, només volien aprofitar-se dels privilegis del seu càrrec i eren, tots ells, uns corruptes. La generalització, la desqualificació, la manca d’anàlisi, l’esnobisme, la repetició constant de tòpics i consignes per part de tothom són un destorb objectiu al diàleg de debò, que reclama un esforç de distància respecte als propis sentiments i potser també a les pròpies idees. I requereix silencis llargs i temps per pensar i per argumentar intentant entendre el punt de vista dels qui no pensen com tu.
Dic tot això des de la constatació que jo mateixa sóc molt visceral, vehement i més sovint del que voldria agressiva. La gent que em coneix ja sap perfectament que no sóc pas un model de persona dialogant. Per això, preventivament, procuro desconnectar, en el facebook, dels altres que són com jo i que són molt impulsius, i mantinc aquells dels quals discrepo, però a qui estimo, perquè m’ajuden a assuaujar les meves expressions, tot pensant que potser ells les llegiran.

Em preocupa tot aquest allau de sentiments sense contenció, perquè veig com m’afecten a mi. Aquests dies de confrontacions nacionals, m’adono que el sentiment que em provoquen els qui no pensen com jo, és diferent segons la qualitat de relació que tinc amb cada persona i el nombre de prejudicis que vaig cultivant. Perquè a mesura que el desacord es va acumulant (i al voltant de l’1-O el missatge de fons no canviava, però el nombre de missatges emocionals sense altre contingut que la reafirmació del mateix creixia) es van revifant tots els conflictes anteriors que ja creies oblidats. De manera que la incomoditat inicial de no compartir el mateix punt de vista es pot convertir fàcilment en l’odi visceral perquè quan era petita vaig viure no sé quin greuge o fa vint anys l’altre em va incomodar amb no-sé-què. Em direu que vagi al psicòleg, que bona falta em fa, i potser tindreu raó. Però com que ja sé que no sóc gens original, em permeto suposar que això mateix li passa a d’altra gent. Ser-ne conscient com a mínim ajuda a contenir i no a amplificar. Potser sí que, com diuen els meditadors, ens hem d’unificar, prudentment, intentant ser pensament, estimació, sentiment, coratge i unes quantes coses més. A poc a poc i serenament.
Sortirà un dia d'aquests a la revista Foc Nou de setembre/octubre

Dit tot això, que vaig escriure fa dies, lluito perquè els meus sentiments no em dominin més del compte. La impotència i la tristesa davant de l'actuació de les forces policials de l'estat, i la ràbia respecte al nostre benvolgut, estimat i mai prou apreciat govern que, d'una manera poc democràtica, per més que se n'ompli la boca, i força frívola ha provocat aquesta situació, i pel que sembla, pensa continuar en la mateixa línia sense adonar-se que no només pega una puntada de peu a Espanya, sinó també a la meitat de catalans. Un amic em deia que malaguanyades actituds exemplars de la gent per defensar posicions que no ho són gens. Els mitjans, continuava, superen en moralitat i virtut als fins, que són els que són. És una paradoxa que comparteixo. Em pregunto quant de temps aguantarà la bona convivència entre nosaltres, perquè ara ja no és que pensem diferent, sinó que actuem diferent i amb conseqüències de gruix per als altres. Una part de catalans s'imposa sobre els altres, mentre el Mariano reparteix llenya a tots sense distincions.

diumenge, 1 d’octubre de 2017

Dia trist

Les deesses Catalunya i Espanya (recollint una expressió de Llorenç Gomis) avui s'esbatussen i reclamen els seus sacrificis humans. Portem molts dies donant llonguets al drac, que es manifesta violentament a cops de porra contra una mobilització espectacular i pacífica. Vergonya i consternació. M'agradaria trobar el punt de protesta contra l'abús del PP sense necessitat de reforçar l'independentisme. 
Crec que els no indepes no estem a l'alçada. És difícil. Aniria a votar, però entenc sincerament que aquest referèndum no mereix aquest nom des del seu inici i em fa ràbia. El terra sota els meus peus cada dia s'estreny més i la sensació d'ofec creix. Sensació que ens regalima a sobre el nacionalisme, sensació que el seu relat ha acabat amb el nostre, sensació que hem perdut les paraules. El que jo entenc per democràcia té poc a veure amb el que entenen aquests incansables lluitadors per votar avui.
Un amic (he tingut unes quantes converses interessants amb amics que no pensen com jo, aquests dies) em convidava a veure els signes dels temps en el procés. Crec que n'he trobat un: l'adagi dura lex sed lex ha perdut totalment el sentit. Ara, si no t'agrada la llei, te'n fas una prêt-à-porter, i te l'autolegitimes, que és el que ha passat amb l'1-O. Sóc molt conscient que les lleis no deixen de ser una convenció i que s'han de poder canviar quan convingui. Per descomptat. I per això crec que convé canviar la constitució, tot i creure que els drets socials segurament tiraran molt enrere.
Però la meva vida sindical i política més aviat ha consistit a tractar, amb moltes dificultats, que s'acomplís la llei, tantes vegades menystinguda en la vida laboral i en el tracte als més pobres. Tant de bo aquesta bescantadíssima constitució s'hagués acomplert en els seus drets socials. Avui la dura lex que donava sentit també a l'objecció de consciència es torna líquida. Zygmunt Bauman tenia raó: liqüefacció de drets i de lleis.

dilluns, 25 de setembre de 2017

Ballant amb la més lletja

L’Agulla em demana que faci un paper poc agraït: explicar-vos com veig l’1-O des d’una perspectiva gens independentista. A més a més, és possible que quan llegiu aquest article hagin canviat moltes coses, perquè en aquests moments som dins la centrifugadora.
1. Per bé o per mal, no sento els colors ni les banderes. Per mi estimar Catalunya sempre ha estat treballar-hi a favor de la gent més pobra, de la llengua, de la cultura, de forma participativa i descentralitzada. Em molesten els supremacismes i penso que, a banda i banda de l’Ebre, hi ha gent de tota mena, i que ens assemblem força. La gent com jo, que estima Catalunya i que no desitja un trencament amb Espanya, som invisibles potser perquè no tenim bandera. L’enfrontament entre indepes i peperos els ha reforçat mútuament i dificulta una millor comprensió de Catalunya dins el territori espanyol. Els estereotips creixen.
2. Els problemes del nostre món cal abordar-los comptant amb tothom. Fer front als grans reptes és urgent i requereix un treball conjunt de tota la gent de bona voluntat, visqui on visqui: des dels temes ecològics al comerç d’armes, al maltractament de les dones, a la fam i a l’explotació dels més pobres, o al racisme i l’obligat exili de tants refugiats. Cal promoure allò que ens uneix. Una patada als morros del veí no ajuda.
3. Cap frontera no pot substituir el diàleg. Sempre he pensat que les fronteres sobren, sobretot perquè incomoden els més senzills i els més pobres. No veig cap sentit a fer-ne de noves: més control, més paperassa, més inconvenients. Amb o sense independència, tocarà dialogar amb els veïns i compartir-hi infrastructures.
4. Trinxar políticament la llengua catalana no la beneficia. I cal imaginació i seducció perquè la gent que viu a Catalunya i té altres llengües maternes s’avingui a fer-se-la seva. Prou que ho sabem, que la sola obligació provoca rebuig.
5. Amb Espanya compartim tant problemes com oportunitats de canvi. Jo veig patiment, contradiccions i lluites a Espanya i a Catalunya. Tots patim una reforma laboral votada pel PP i per CiU, un dèficit democràtic, una reculada de l’estat del benestar, una desigualtat social creixent i un llarg etcètera. De corruptes n’hi ha a tot arreu, i no sembla pas que la gent deixi de votar-los, ni aquí ni allà. Hi ha molts greuges acumulats, de moltes menes, però no únicament en som víctimes els catalans. I independentistes i no independentistes estaven ben disposats fa quatre dies a vendre la sobirania del Baix Llobregat a un mafiós nord-americà amb la construcció d’Eurovegas. La sobirania és al mercat, es veu.
6. Vull un referèndum com cal, pensat, dialogat, pactat i legal. Un referèndum fet mig d’estranquis i controlat per voluntaris d’una de les parts no és transparent, ni democràtic ni pot ser vinculant. Per això no votaré.
7. La democràcia, a més del què, és el com. En Joan Coscubiela va expressar bé com em vaig sentir en les sessions parlamentàries. El driblatge parlamentari i el menyspreu per l’oposició no ha estat una bufetada a Espanya, ho ha estat sobretot a la meitat dels catalans. Si així serà la república catalana, no em sembla cap millora. I per l’altra banda, les bestieses anteriors i posteriors del PP poden ser infinites i desmesurades. ¿O potser algú esperava una altra cosa?
8. Vull cosir i no esquinçar. Estic farta d’etiquetes, d’insults, manipulacions, assetjaments i ofenses de totes bandes, que provenen dels polítics i dels mitjans de comunicació oficials i oficiosos i que troben altaveu a les xarxes socials. És material inflamable. Em nego a veure el meu veí com a enemic perquè començo a entendre els mecanismes de la guerra civil. Si no contenim el llenguatge, prendrem molt de mal.
Fins aquí el que vaig escriure abans del 20 de setembre. Tot el que ha fet el govern del PP a les institucions de Catalunya a mi no m’ha sorprès i m’imagino que als impulsors del procés, tampoc: d’assessors no els en falten. I per tant entenc que volien provocar la resposta que han obtingut: en el PP i en la gent. Em sento agredida per diverses bandes: sobretot per l’actuació parlamentària de l’independentisme, per la seva decisió de posar en risc unes institucions catalanes, patrimoni de tots, institucions que ja han utilitzat reiteradament en benefici propi, i, és clar, per la resposta autoritària i desproporcionada del PP. Estic disposada a defensar el que calgui les institucions de Catalunya, però no penso pas anar a votar l’1-O, que visc com una gran manipulació. Espero el dia que puguem fer-ho democràticament.
Dic tot això conscient de la meva petitesa, de la meva vehemència i de les meves contradiccions. Però ho veig així.
Publicat a la revista L'Agulla, 104

dissabte, 23 de setembre de 2017

Església: dins d'un ordre

En general, em sembla molt encertat el to dels manifestos que l'Església, en els seus diversos grups, va deixant anar aquests dies. S'invita a la pregària i no es pren partit per res més que no sigui la defensa del dret d'autodeterminació, de les institucions i la pau, esdevenint acollidors, per tant, de la meitat de catalans que estan per la independència i de la meitat que no hi estem. Agraeixo que bisbes i abats aguantin la pressió, perquè bona part de l'Església catalana, i d'ells mateixos, és indepe i deuen tenir ganes de dir la seva, però mantenen el respecte, mentre els acusen de tebis i indecisos.Crec que fan bé: a nivell personal votaran o no, o s'afegiran a les manis o no, com qualsevol altre ciutadà amb drets i deures, però quan tenen un paper institucional són conscients que prendre partit divideix una comunitat de creients que és plural.
Això sí, tothom ho fa dins d'un ordre: bisbes amb bisbes, abats amb abats, abadesses amb abadesses... i capellans amb capellans. Els laics ja ens busquem la vida. És un clar signe de l'estratificació eclesial, per més que ens omplim la boca de poble de Déu. Intentem canviar el concepte i l'organització de l'Església, però en moments de tensió acaba sortint el de tota la vida.
L'excepció en el to general és el sindicat de ministres ordenats a favor del referèndum. Ho dic així perquè m'ha fet gràcia que molts dels capellans que en el seu dia a dia manifesten que són un membre més de l'Església i que voldrien que l'organització fos menys jeràrquica, en moments de crisi treuen la seva autoritat de l'armari, i actuen amb un notable esperit de cos. Això sí, dins del manifest, ben separats capellans (primer) i diaques (després). Farien pedagogia si recordessin que els diaques hi van ser abans que els capellans. No deixa de ser curiós que tot i dient que segueixen l'esperit dels seus bisbes, fan tot el contrari, és a dir, prendre partit. Em sap greu perquè conec i estimo molts dels firmants, però el seu document el trobo excloent i clerical. Aquí si que em sembla que podrien manifestar-se com a cristians, o com a veïns, o com a ciutadans a favor de la independència, junt amb altres dones i homes, perquè en matèria política no tenen més autoritat que qualsevol altre ciutadà. Altrament, crec que afavoreixen una fractura també eclesial. La social a hores d'ara ja la tenim.
Val a dir que espero que es manifestin ben aviat a favor de la igualtat de les dones dins l'Església, perquè el proper manifest d'aquest sindicat almenys sigui compartit per tots dos gèneres.

dimarts, 12 de setembre de 2017

El nom de Déu... en va?

M'ha arribat la convocatòria d'una vetlla de pregària organitzada per Cristians per la independència. A mi ja em sembla bé que s'agrupin, tot i que reconec que em feia més peça allò de Cristians pel Socialisme. 
Em sembla més aviat xocant, però, que organitzin una vetlla de pregària pel referèndum. Bé, em corregeixo. Jo m'apuntaria a una vetlla de pregària unitària pel respecte mutu, per una democràcia de millor qualitat, perquè no hi hagi violència, perquè la convivència no es vegi afectada per aquesta maror que ens va envaint...
Però sembla que aquesta pregària és clarament perquè Déu tingui ben present l'opció del sí.
Deu ser perquè només és cristiana aquesta opció i els no independentistes, a més a més de totes les coses que ens arriben a penjar sobre el nostre escàs sentit democràtic, el nostre lamentable paper durant la transició, i la nostra adhesió a l'estat de dret, tampoc no podem ser cristians. 
Em fa pensar en els culés que esperen que la Mare de Déu de Montserrat els salvi la lliga, mentre que els "merengues" s'adrecen a la de l'Almudena. No sé com porten això del xoc de trens a la vida celestial.
A mi em sap greu. Crec que és molt legítim voler la independència de Catalunya. Com també ho és no voler-la. Crec que es pot opinar que aquest referèndum s'ha de fer com sigui o que cal respectar les formes parlamentàries (que és el que penso jo). Però em sembla que tal com ho plantegen és clarament prendre el nom de Déu en va.

dissabte, 2 de setembre de 2017

Redescobrir el llatí

Estic atabalada amb la quantitat de contrasenyes que em demanen totes les aplicacions i estris informàtics. Cada vegada més llargues i més complexes, que m'exigeixen o bé una memòria que no tinc o un fitxer de contrasenyes que m'he fet, a dues columnes i (de moment) cinc planes. Si mai me'l troben, em buidaran tots els comptes, els meus i el de les entitats on tinc responsabilitats, i coneixeran totes les meves intimitats. Res de nou.
Per consolar-me he decidit que a partir d'ara faré servir com a contrasenyes textos llatins. Remenant llibres per casa vaig trobar el Diccionari de locucions i frases llatines de l'Enciclopèdia Catalana. Una petita joia, molt útil per citar correctament i per mantenir un petit contacte, ni que sigui superficial, amb els clàssics. Almenys m'ho passaré bé triant-la i aprendré alguna cosa.
Ja hi he trobat algunes frases ben encertades i ben actuals. La primera: tantum religio potuit suadere malorum. (tan grans iniquitats pogué aconsellar la religió).És de Lucreci, sobre el sacrifici d'Ifigènia, filla d'Agamèmnon, immolada per tal d'obtenir dels déus vents favorables a l'estol que havia de salpar cap a la guerra de Troia. Frase que continua sent vigent, per desgràcia.
La segona: Sit humus cineri non onerosa (Que la terra no sigui feixuga a les teves cendres, d'Ovidi) o, en versió més popular i actual: sit tibi terra levis (que la terra et sigui lleu), molt utilitzada per estalviar-se el cristià "Al cel sigui" o el més neutre "Descansi en pau". No sabia que l'expressió tenia unes arrels tan profundes.
En fi, contenta de tenir un pretext per retornar al llatí.

dijous, 27 de juliol de 2017

No puc. No podem.

Aquesta tarda hem tingut assemblea d'Asdivi, l'entitat viladecanenca que treballa per a la integració de les persones amb discapacitat de Viladecans. Us n'he parlat diverses vegades en aquest blog. Sempre amb admiració. Per la tasca dels pares i familiars que en formem part i també per la dels nois i la dels monitors.
Avui, per primera vegada, he tornat desanimada. Costa trobar persones que treballin per a la junta (per diversos motius, actualment una sola persona fa el paper de presidenta, secretària i tresorera). Costa de gestionar l'entitat (no és fàcil:moltes activitats, personal contractat, personal voluntari...) i costa de respondre a tots els requisits administratius que demanen les administracions públiques. Per acabar-ho d'adobar, l'esplai que depèn de l'entitat i que funcionava amb personal voluntari corre el risc de desaparèixer, perquè els monitors (fantàstics!!!) que fins ara hi feien molta feina, ho deixaran després d'uns quants anys, com és natural.
Tot plegat m'ha fet pensar unes quantes coses:
  • La cultura associativa i participativa costa de transmetre. Semblaria natural reunir-se i treballar en equip, però això no és gaire fàcil si no se n'ha fet experiència. La gestió en soledat porta a cremar-se i dificulta avançar-se a les dificultats que es podrien preveure i abordar més col·lectivament. No és una crítica a la persona que en aquests darrers mesos ha estat fent tots els papers de l'auca. Ben al contrari: fa tot el que pot i més, i l'entitat va tirant endavant. També costa molt trobar persones preparades tècnicament per dur a terme feines complexes: des de la comunicació interna, fins a l'elaboració de projectes i pressupostos, que s'han de justificar oportunament, per no parlar de l'acompanyament i estímul de les persones col·laboradores.
  • La major part de pares, mares i cunyades tendim a utilitzar l'associació com si fos una empresa de serveis. Com costa, quan tens l'agenda plena, fer-te present a algunes activitats de l'esplai o dedicar-hi hores! Deixar-hi el teu familiar és saber que estarà ben atès i que s'ho passarà d'allò més bé... ell... i nosaltres, que ja anem sobrecarregats i ens pesa dedicar-hi més temps, cosa que potser és egoista per part nostra, però que almenys a en Jordi, permet que tingui el seu propi espai, activitats i amics diferenciats.
  • Quan veig l'estat de la qüestió em sortiria l'oferiment de donar un cop de mà, però en aquests moments no puc agafar ni una responsabilitat més, perquè em sento molt i molt desbordada. I aquesta mena de responsabilitats requereixen molta dedicació i entendre't molt bé amb el teu equip. Però si tots fem el mateix, clarament ens encallem. I ho visc malament, perquè em sento en contradicció.
  • Una de les sortides que es proposaven davant la manca de voluntaris per tirar endavant l'esplai, era contractar monitors. És una solució pràctica, que no sé si serà viable econòmicament. El que sí que és, també, és una renúncia al valor de la gratuïtat.
  • No sé com funciona en d'altres poblacions, però de vegades tinc la sensació que els ajuntaments deleguen excessivament en els familiars. L'atenció a una persona amb segons quines discapacitats ja és prou dura, i la gent treballem, i fem altres coses. Gestionar un casal d'estiu, per exemple, a final de curs, és una exigència considerable. L'ajuntament paga, però és l'associació qui ha de buscar el personal, fer-se'n responsable i dur a terme tota la paperassa, a banda d'estar disponibles per si cal resoldre alguna incidència. A mi això em sobrepassa.
  • La gestió i la recerca de recursos econòmics es mengen altres tasques no menys interessants i necessàries, com la presència pública de les persones amb discapacitat, o la reivindicació d'alguns drets i equipaments.
Francament, crec que el problema aquesta vegada va una mica més enllà del rotllet: "participa-hi més i comprometre-t'hi". Em sembla que tots plegats hauríem de pensar una mica més en quin és el nostre rol, quin el de l'Ajuntament i com implicar-hi altres agents socials col·laboradors.

dimecres, 19 de juliol de 2017

Així no votaré

Model casolà i familiar d'urna. Només falta fer-hi la ranura per introduir la papereta. És una idea
Evito tractar el tema del procés amb la gent que estimo i que sé que pensa d'una manera diferent., no pas perquè els altres siguin així o aixà, sinó perquè jo ho visc malament i sóc capaç de treure tot el meu mal geni en bateria. No vull fer trencadissa i agraeixo la delicadesa de tants amics que no insisteixen, llevat d'alguna militant excepció que sospito que té el mateix problema que jo: acceptar la diferència.
Certament em moc en un ambient clarament independentista i més aviat tant en Josep com jo mateixa som una cosa rara en el nostre entorn: estimem la cultura catalana i simultàniament ens sembla irrellevant la independència, que no desitgem. Per descomptat que avorrim el PP i sincerament crec que tots dos hem intentat de sempre viure  la democràcia des de la participació activa. Admeto que el referèndum ja és inevitable, tot i que tocar les essències em sembla que pot obrir ferides difícils de tancar. O sigui que el desitjo amb la boca petita, resignada al fet que els nacionalismes marcaran la nostra vida fins que ens morim, perquè tot això no es resoldrà en dos dies.
En els darrers anys, he anat desenvolupant una mena d'anticossos respecte a TV3 i mitjans afins pro independència i de fet m'adono que creix en mi no només la desafecció cap a Espanya sinó sobretot la desafecció cap a la Catalunya nacional. Hi ha uns quants periodistes, escriptors, polítics que expressen bé allò que sento, amb matisacions diverses: des de l'Antoni Puigverd a l'Ada Colau, passant per la Isabel Coixet el Xavier Sardà o el Javier Cercas. Començo a entendre molts mecanismes de la guerra civil.
Em sento més aviat invisible, en part per això d'evitar entrar en polèmiques quan l'ambient no porta al diàleg sinó a la presa de posició, però també crec que és bo de formular algunes coses en veu alta perquè tampoc em sembla que m'hagi d'amagar darrere de veus que òbviament s'expressen millor que la meva. Es queixava l'altre dia en Xavier Sardà que molta gent pensa com ell, però no ho diu. Per això ho vull dir.
  • Crec que la democràcia és millor com més s'apropa els ciutadans a la presa de decisions, per tant en principi com més autogovern, millor.... Amb dues matisacions importants: evitar el sentiment de supremacia nacional (no som ni millors ni pitjors, ni sospito que gaire diferents dels nostres veïns, ens agradi o no) i, importantíssim, tenir en compte que la major part de reptes seriosos amb què ens trobem no es poden abordar en solitari: des del canvi climàtic, al capitalisme salvatge, a la venda d'armament, al terrorisme, a la corrupció, a les migracions forçades per la fam i la guerra, a les relacions laborals o al turisme... Jo crec que el procés independentista més aviat posa pals a les rodes a l'entesa amb els nostres veïns sobre qüestions capitals. En canvi, no objecta res sobre vendre's el país als Sheldon Adelson de torn. L'última operació del Hard Rock a Tarragona n'és un exponent. Val a dir que el sobiranisme espanyol tampoc no es queixa en aquestes qüestions.
  • El desenvolupament de la cultura catalana no em sembla una excepció a això. Crec que no ajuda al català trinxar-lo encara més políticament. La unitat i potenciació de la llengua i a poder ser de la cultura catalana en sentit ampli no s'aconsegueix, crec jo, creant fronteres, sinó més aviat fent minvar les existents.
  • El menyspreu a Espanya em sembla indigne. Espanya no és el PP, per més que el mensypreu mutu banda i banda de l'Ebre reforci mútuament la posició independentista i la pepera, fent més difícil encara el diàleg. Alguns dels arguments que circulen per internet, com el de la Seguretat Social  (ens hem de desprendre d'Espanya perquè ens posa en números vermells, mentre que nosaltres solets ens en sortirem) m'avergonyeixen i posen el nacionalisme català a la mateixa alçada que tots els nords més o menys rics que busquen desprendre's dels suds "pobres, vagos i dependents".
  • Crec que ja no m'ofen que per pensar el que penso, em diguin franquista o feixista. Em sembla senzillament poca-solta. Però francament jo crec que el desitjat referèndum ho ha de ser amb garanties. La democràcia són les regles, deia algú, i jo crec que és veritat. Els mecanismes de control del procés d'una votació han de ser acceptats pels partidaris del sí, del no, i del pare carabasser, si no, mai no seran legitimats. El consens sobre el cens, els percentatges necessaris per fer el canvi, les urnes, els interventors, el paper de la policia, la campanya electoral... no són qüestions menors ni anecdòtiques. I el procés ha de ser transparent. Cal distingir entre una performance a favor d'un referèndum i un referèndum de debò. Algú es refiaria d'un referèndum sobre la migració, per exemple, promogut pel PP, amb tot l'aparell de l'estat, portat a terme i controlat pels seus voluntaris? 
  • Sobre el cost de tot plegat, val a dir que hem d'estar disposats a pagar la factura... i tots, no només els que amb la seva signatura s'exposin públicament. Suposant que es fes un referèndum com cal, que sortís una clara majoria pel sí i que s'iniciés el nostre brexit, cal tenir present que tot pot costar molt: hisenda, Seguretat Social, vida administrativa amb els nostres veïns. Si es vol tirar endavant caldrà assumir que costarà i que tots haurem de pagar la factura, els que volem la independència i els que no. I tot plegat encara més si la famosa desconnexió és unilateral. Em repeteixo, però voldria dir que han fet falta deu anys per arribar a un acord sobre com distribuir els bens de l'arquebisbat de Barcelona amb els bisbats sufraganis, això que, suposadament, tot era de bon rotllo. En aquest referèndum, com en el del brexit, passa que s'oposa la mesquina realitat -Espanya governada pel PP i una crisi brutal- a la ideal Arcàdia (una Catalunya independent rica, acceptada per tothom i resplendent), però els termes no haurien de ser ben bé aquests.
Resumint: vull un referèndum  on els termes a votar siguin una mica més concrets (no realitat versus ideal, sinó realitat a) versus realitat b) i legítim políticament, amb tots els controls que facin falta. I si pogués ser amb la clàusula que surti el que surti, no se'n torna a parlar fins al cap de vint anys...
En fi, m'adono que em repeteixo molt sobre el que ja he dit altres vegades.Que passeu un bon estiu!
(Per cert, ahir a la reunió de L'Agulla, on hi ha diversitat de posicions respecte al procés, algú va suggerir que es podrien fer servir com a urnes les caixetes per als donatius que hi ha a totes les esglésies: més barat i gens polèmic, a excepció de la CUP, és clar :))

dimarts, 23 de maig de 2017

Fent perifèria

Foto: Cathopic
“Tan cerca de nosotros no había estado el Señor acaso nunca, ya que nunca habíamos estado tan inseguros”. Ho va escriure Pedro Arrupe, la biografia del qual (Arrupe, Pedro Miguel Lamet) acabo de llegir, esperonada per tot el que envolta la pel·lícula Silence de Martin Scorsese, que m’ha fet interessar per la presència dels jesuïtes al Japó.
La frase em va connectar amb una conversa mantinguda no fa gaire amb una militant de la JOC, que m’explicava com alguns dels joves del moviment vivien en una precarietat absoluta. I no només per la manca d’una feina digna d’aquest nom, sinó per la seva situació familiar i econòmica. Em deia aquesta noia que se sentia sovint sense resposta, en una situació on l’únic que es podia fer era ser-hi, bo i sabent de la pròpia impotència per canviar res. Una cosa que fa grinyolar també el missatge que de vegades transmetem els moviments d’acció catòlica: que amb la nostra acció (sovint necessària, però) es resol tot, cosa que l’experiència ja s’ocupa de relativitzar oportunament. Em va fer pensar que si no tenim resposta, és que som on hem de ser: a la perifèria, perquè és el lloc on la realitat no està domesticada, on patim la incomoditat, els dubtes, el desconcert i la humilitat de no saber què fer. És el lloc també on es produeix l’autèntic diàleg,  on ens sentim qüestionats, on vivim la soledat, on ens obrim a la creativitat, a la imaginació, a iniciar nous camins. És un lloc de despullament, fins que només queda la confiança en l’Altre i en els altres. O sigui la fe.
La perifèria no és lloc per als purs, perquè vol dir que probablement quan hi som ens contaminem i canviem la nostra percepció de la realitat: de les idees, de les formes, de les necessitats..., si és que es prenen seriosament la realitat de l’altre. Em va fer somriure un capellà que es queixava que, amb afanys perifèrics, al CPL, on treballo, muntéssim un acte no pas al lloc de sempre, al centre de Barcelona, sinó en una parròquia de barri. “És que no és cèntric”, em deia aquest capellà. Doncs no. A la perifèria, fem prou si hi podem arribar en metro. És el lloc que queda lluny de la calidesa del nostre centre, físicament i sobretot existencialment.
Potser tot plegat és una forma de pobresa. De fet ens passem la vida demanant a Déu que ens faci pobres. Però quan ens arriba, en comptes de viure-la com un regal, la vivim com un problema, ens angoixem i suspirem per la seguretat econòmica, ideològica, social
Això que ens passa tantes vegades en el més personal, ens passa també amb l’Església. Segur, per exemple, que havíem imaginat una Església pobra de béns i de poder, i resplendent en la seva coherència i lluminositat. Però quan hi som, veiem que no és com l’havíem imaginada: vivim amb neguit no pas la pèrdua d’influència de l’Església, sinó el desprestigi de tot el que és religiós; veiem la invisibilitat de coses que considerem importants; constatem com costa transmetre la fe a les generacions que ens segueixen; constatem que la nostra  pròpia coherència és fràgil i incompleta.

Si anem al fons de la qüestió ens adonem que la resposta a aquesta pobresa no consisteix en absolut a recuperar allò que hem perdut. Més aviat el que hem perdut és sobrer: hem perdut el poder (i què!), hem perdut una imatge idealitzada i hem guanyat en realisme , i aquest és el poder transformador de l’empobriment: no arreglarem l’Església retornant-li el poder ni la multitud, sinó intentant viure l’Evangeli de forma tan autèntica com siguem capaços, encara que ens sentim vells i mediocres. Tampoc el que perdem intentant viure en la perifèria és rellevant: el prestigi, el poder i la seguretat, tres temptacions que ja van assetjar Jesús.
(Publicat a Foc Nou un dia d'aquests)

diumenge, 14 de maig de 2017

Et trobarem a faltar, Gus

El Gus amb el Moyano. Hi faltava el "Toron", que viu a Madrid
Vaig conèixer en Gustavo Abad, en Gus, ja fa molts anys. Tots dos formàvem part d’un moviment de joves cristians que es deia Jobac, ell al barri del Bon Pastor i servidora al Poblenou de Barcelona.
Eren anys de transició cap a la democràcia, que volia dir no només l’adopció d’un nou sistema polític, sinó sobretot l’empoderament de la gent més senzilla, el descobriment de la potència de la participació ciutadana (de la reivindicació, però també i sobretot de la creativitat, de la imaginació), i la construcció i remodelació de nous espais socials: associacions de veïns, entitats culturals, esplais, parròquies...
A diferència del Poblenou, que comptava amb una llarga tradició associativa que va sobreviure al desert franquista, el barri del Bon Pastor era un barri nou, amb una població procedent majoritàriament de la immigració. En Gus i els seus companys (sobretot el Moyano i el Torondel: formaven un trio invencible que traspassava fronteres, també perquè eren de por!) van dedicar-hi molt d’esforç, sobretot a l’esplai “La Pinya”, on van treballar incansablement per als infants del barri.
El Gustavo mai no va perdre aquest interès per fer un món millor a partir de la festa, la música i l’alegria. Deu ser marca del barri, perquè d’allà va sortir també en Juanjo, que va deixar la presidència de la Jobac per dedicar-se a La Cubana, i, passat per les Teresines, ara és un reconegut promotor teatrero.
L’esplai La Pinya comptava amb una rectoria semiabandonada a Pedra, a la Cerdanya, on feien colònies i sortides, i que compartíem a la Jobac. Allà, per cert, és on em vaig casar amb en Josep. Un espai privilegiat del qual parlàvem sovint amb en Gus, perquè evidentment formava part de la nostra comuna educació sentimental.
El joc de la corda, amb el Mamut de Viladecans, després d'haver deixat la gent ben xopa
Van passar molts anys sense veure’ns, fins que els antics jobaqueros vam decidir retrobar-nos. I allà era ell amb la guitarra. Casat i amb tres fills continuava amb el seu bon humor i disponibilitat. Em va explicar que vivia a Viladecans i que sovint veia passar el Mamut sota la seva finestra. Ocasió d’or: el vaig convidar a venir i a participar de la colla, cosa que va fer amb gran entusiasme. 
Preparant-se per a la cavalcada de Reis
De fet, vaig trigar a assabentar-me’n, però aleshores en Gustavo ja convivia des de feia temps amb el seu tumor, un tumor que li havia comportat la baixa laboral i unes quantes operacions davant les quals jo tremolaria, però que ell suportava amb la lucidesa de qui sap que qualsevol dia pot ser el final i alhora com si no anessin amb ell. 
Els del Mamut assistíem atònits a un Gus que venia a la cavalcada de Reis sortint de la químio, i que, bo i marejat, aguantava estoïcament el maquillatge i el llarg recorregut. Sempre a punt per a la festa, disposat a fer les feines més pesades, “peleón”, bromista, incansable per a l’esport i les feines dures, ha estat vorejant la mort un munt de vegades en els passats mesos. Vaig visitar-lo a l’hospital en una d’aquestes ocasions. Pràcticament no es podia moure ni obrir els ulls, però crec que em va reconèixer. Sobtava la seva fragilitat en un cos fort i musculat. Va morir el passat 28 d’abril, als cinquanta-i-pocs anys.
Gràcies, Gus, per ser tan “brutote”, amic dels amics, pel teu sentit de festa, per tot el que ens has aportat al Mamut, pel teu coratge, per la teva bona feina! Formes part de nosaltres.
(Publicat al Punt de Trobada 110, maig 2017)

divendres, 21 d’abril de 2017

Carles de Foucauld, la perifèria del desert

Hi ha actes que no surten en absolut com estava previst. El d'ahir, a Sant Pau del Camp, organitzat pels Amics del Desert en col·laboració amb l'editorial Fragmenta, n'és un. A mi em semblava una mica exagerada la Rosa, quan em deia que 70 cadires serien poques per als assistents. Doncs tenia raó: vam haver de traslladar-nos de la sala prevista a l'església, perquè vam ser prop de 200 persones. L'acte havia sortit recollint un suggeriment de Fragmenta, arran de la publicació del llibre de Dídac P. Lagarriga Del teu germà musulmà. Cartes d'avui a Charles de Foucauld. Quan ho preparàvem ens vam fer conscients que els Amics del Desert tenim com a patró Charles de Foucauld i molts de nosaltres hem llegit l'esplèndida biografia novel·lada de Pablo d'Ors El olvido de sí, però formalment, en la nostra curta història, no havíem fet cap aproximació seriosa al personatge, tot i que a cadascuna de les nostres meditacions resem sempre la seva pregària de l'abandó.
Vam optar per demanar a Josep M. Fisa, consiliari de Justícia i Pau, l'impulsor de Solidança, i autor del llibret publicat pel CPL Carles de Foucauld, el germà Carles, que ens fes una introducció al personatge. I vam optar també per comprar un centenar d'exemplars d'aquest llibret de la col·lecció Sants i Santes per regalar als assistents. Vam fer curt, de totes totes. 
L'altre punt fort de l'acte era la intervenció d'en Dídac. Molt contents de tenir un musulmà entre nosaltres i de contribuir una miqueta al diàleg interreligiós, un diàleg que com ell mateix va dir sovint no necessita tant de paraules com de silencis compartits. La veritat és que els que hem llegit el seu llibre ens reconeixem en bona part de la seva experiència, i n'envegem la naturalitat i l'entrega de la pregària i el dejuni musulmans. A banda que està magníficament escrit. Em va fer gràcia que va fer servir la mateixa imatge que sol utilitzar Pablo d'Ors: l'important és el vi (diu Pablo, ell va fer servir l'aigua), el de menys és la copa. Veure a galet directament de la font (sense copa o ampolla) es pot fer, però costa més. Genial també la referència històrica de l'"Al·la" quan ens admirem d'alguna cosa i oblidem que l'Islam forma part també de la nostra història.
En aquesta petita crònica hauria de ser objectiva, però no ho puc ser gens. En Fisa va fer la seva intervenció en gènere epistolar, per no desmerèixer ni en Dídac ni el mateix Foucauld. La seva interlocutora, però, vaig ser jo. Les quatre cartes que em va adreçar eren un bon resum de la nostra amistat, del nostre itinerari personal en l'acció i en l'espiritualitat. Hi van sortir des de l'Alfonso Comín, a la Jobac, el Miracle i fins i tot les tòrtores del CPL (que han fet niu just davant de la nostra finestra i que hem convertit en tendra icona a la nostra publicitat). Reflexió profunda en prosa poètica i tocant de peus a terra. Espero que me l'envïi. No sé com va ressonar als altres. A mi em va emocionar.

L'acte va començar amb una estoneta de silenci, una meditació guiada per la Rosa. És una bona cosa això de fer silenci abans d'escoltar: predisposa d'una altra manera, asserena, prepara. Després la Cristina ens va cantar la cançó de l'abandó, dedicant-la al jesuïta Raimon Algueró i vam acabar amb una dansa marroquina, molt senzilla, i vam necessitar per fer-la el perímetre de la nau de l'església. Vam comptar també amb la presència d'unes quantes persones vinculades a la "família" de Foucauld, entre elles la Rosaura, filla de Corbera, que es reincorpora ben aviat a una comunitat de germanetes que hi ha al sud d'Algèria, i que ens va portar retrats de Foucauld i pregàries de l'abandó per a tota la concurrència.
Tot això va ser possible gràcies a l'amabilitat tant de la Delegació d'Apostolat Seglar com de la gent de la parròquia de Sant Pau del Camp, sempre disponibles per tenir-ho tot a punt i per canviar de plan sobre la marxa.
Aquí en podeu trobar un petit reportatge fotogràfic.

dissabte, 15 d’abril de 2017

Aquesta és la nit

La primera vegada que vaig participar de la celebració de la Vetlla Pasqual em sembla que vaig entendre ben poca cosa de la litúrgia. El més fonamental, però, em va quedar clar: l’alegria del Crist Ressuscitat. Segurament no va ser a través de les lectures o dels aspectes litúrgics fonamentals que ho vaig percebre: la descoberta de la fe junt amb l’alegria encomanadissa dels joves van fer la seva feina. Va ser una celebració un pèl esbojarrada que no sé si hagués passat la prova del cotó de l’ortodòxia litúrgica. Però va complir amb escreix la seva funció d’aproximació al Misteri Pasqual.
Avui, en canvi, puc assaborir molt millor la litúrgia de la Vetlla. Iniciada en la foscor, sense presses, la nit ens fa viure l’ànsia de llum. Un foc si és possible ben gran, una processó lenta només amb les candeles encapçalada pel ciri pasqual. Dins encara d’aquest lucernari, ja amb tots els llums encesos, escoltem el pregó pasqual, un text amb força poètica, que desvetlla els nostres sentits amb les seves imatges que remeten a la natura transformada per la resurrecció.
Ens submergim després en la litúrgia de la Paraula: una repassada a la història de la Salvació amb els textos més significatius. Fins a set lectures de l’Antic Testament (no se solen fer totes: només la de l’Èxode és preceptiva, però ben proclamades i ben escoltades són un goig), alternades amb salms, i dues lectures del Nou Testament, ja anunciant la Resurrecció de Jesús.
La tercera part de la celebració, la litúrgia del Baptisme, ens remet a la nostra incorporació personal i comunitària a Jesucrist. És el moment de renovar els compromisos baptismals i és l’ocasió més adequada de l’any per celebrar el bateig dels nou cristians. S’inicia amb una invocació als homes i dones que ens han precedit exemplarment en aquesta llarga cadena de transmissió de la fe: la lletania dels sants. Un recordatori agraït que sense relacions humanes no hi ha fe, i que es pot fer extensiu també a totes les persones més properes que ens han ajudat a trobar-nos amb el Crist. Atenció a la benedicció de l’aigua, amb un text evocador dels significat de l’aigua des de la Creació i amb un gest que suggereix fecunditat amb la immersió del ciri pasqual en l’aigua!
La Vetlla finalitza amb la litúrgia eucarística, com a culminació d’aquesta llarga celebració, on celebrem el Déu-amb-nosaltres que ara i aquí continua alimentant-nos amb el seu cos i la seva sang. Convé fer l’esforç de situar-s’hi. Ens agafa potser un pèl cansats en una celebració llarga i de nit. I correm el risc de viure-la com una rutina, ja que fora del seu sentit singular en la Pasqua, respon més que la resta de la Vetlla al que estem acostumats a fer tot l’any.

Sense alegria, però, no hi ha Vetlla. Fa uns anys vaig participar d’una solemníssima Vetlla en una catedral amb una litúrgia impecable. Aquell any la nostra Pasqua va coincidir amb l’ortodoxa, i en una església propera els ortodoxos –majoritàriament immigrants- celebraven també la seva Vetlla. A la sortida vam coincidir. Ells anaven pel carrer amb el seu ciri (no una candela, un ciri ben gran!) encara encès i amb l’alegria pintada a la cara. Els que veníem de la catedral érem poquets i molt més circumspectes. Diria que si hagués estat una competició, ens haurien guanyat per golejada. Reconec que em vaig quedar amb les ganes d’haver fet una celebració conjunta i unitària. A banda d’altres consideracions, vivim la gran contradicció d’haver convertit la Pasqua en unes vacances i la celebració més important de la nostra fe en una diàspora que no solem viure en comunitat, si més no en la nostra.
(Publicat a Catalunya Cristiana un dia d'aquests)

dissabte, 1 d’abril de 2017

Estrenant passió a Sant Feliu

Doncs sí. Aquesta tarda he pogut assistir a l'estrena al nostre país de la St. John's Passion de Bob Chilcott, una obra escrita el 2013 i que han interpretat la Coral Sant Esteve, l'Escolania i Cor Jove d'Olesa de Montserrat i la Jove Orquestra del Montserratí, dirigits per Eduard Vila, un ex-escolà de Montserrat. Un concert que ha tingut lloc a l'església-catedral de Sant Llorenç, a Sant Feliu de Llobregat.
He de dir que m'he sentit transportada a algun d'aquells "college" de Cambridge o d'Oxford, amb la música de Chilcott, un compositor que es va formar musicalment ja de petit al Kings College de Cambridge i que d'adult va cantar amb els King Singers, un conjunt tot terreny que m'encanta, perquè són capaços de cantar la polifonia més complicada amb tot rigor, i d'alternar-ho amb musica contemporània, o lleugera, o senzillament de fer el gamberro.
He de dir que el concert m'ha agradat moltíssim. La passió té una estructura semblant a la de les grans obres de Bach: la lectura dramatitzada de l'evangeli, amb un narrador, un personatge que fa de Jesús i el cor i alguns solistes encarregats de la resta. Tot plegat alternant amb un himnes a què un públic una mica més format musicalment ens hi haguéssim pogut afegir amb facilitat, i sobre textos antics com el Pange lingua de Venanci Fortunat o diversos autors de la tradició anglicana. Els cors i els solistes estaven acompanyats per un conjunt d'orgue, violoncel, viola, percussió i un quintet de vent. 
Crec que tots plegats n'han fet una gran interpretació. És d'agrair que s'hagin arriscat amb una obra contemporània, de bon pair però que segur que cridarà poca gent (de fet, els assistents potser hem omplert mitja catedral, si hi arribava), que els deu haver costat de preparar. I és d'agrair també que hagin trobat prou complicitat com per poder-la estrenar i a un preu tan assequible per al públic com 10 €, un regal. La interpretaran també demà a Sant Esteve Sesrovires, el dia 7 a Vilafranca del Penedès i el 9 a Olesa. Han tingut l'encert -i la feinada- de facilitar al públic un programa com cal: amb la lletra original i la traducció i amb la partitura de les parts cantables pel públic. 
Us la recomano molt.


dijous, 9 de març de 2017

Quaresma: el camí de l’aigua, de la llum i de la vida


Associem la Quaresma a la penitència, al dejuni, i a l’almoina. Tres bons mitjans per sotraguejar la nostra responsabilitat personal i col·lectiva, posar en valor allò que és important i desfer-nos de l’ accessori, i revisar si som al costat de les persones vulnerables. Revisar, en definitiva, com acollim Déu a les nostres vides. Un procés que la nostra comunitat cristiana sol reforçar amb la reflexió i la formació, les col·lectes extraordinàries (la solidaritat més real és la que ens afecta la butxaca), la litúrgia –expressant l’austeritat en els ornaments, els cants, les pregàries i el color morat- i la reconciliació. Un temps d’atenció especial al patiment: al de Jesús a la creu, però també al de tanta gent que viu situacions de malaltia, de violència, de fam, de solitud, de desarrelament, d’allunyament de les persones estimades. No pas per masoquisme, sinó per moure’ns a fer-los costat, i per recordar-nos (re-cordar= fer passar pel cor) que no hi ha altra resposta a la mort que l’amor i que, al final, és Déu qui fa néixer una vida nova.
Les lectures de Quaresma d’aquest any (cicle A) dediquen dos diumenges a dos temes comuns a tots tres cicles i a l’experiència cristiana: les temptacions de Jesús i la transfiguració. Les temptacions de construir el Regne de Déu amb vanitat, amb poder o amb riquesa les continuem tenint nosaltres. Veiem com Jesús rebutja el camí de l’èxit fàcil per emprendre el camí de morir per donar fruit. I de fet també nosaltres vivim petits tastets de la presència de Déu, per limitats que siguin, que ens han posat al camí on som. En els altres tres diumenges, els evangelis (de Joan) ens parlen de les fites d’aquest camí, marcat per la set, la ceguesa i la mort.
En l’evangeli de la samaritana (Jo 4,5-42, tercer diumenge de Quaresma), Jesús ofereix “una font que brollarà sempre” dins cadascun de nosaltres. En l’evangeli del cec de naixement (Jn 9,1-41, quart diumenge de Quaresma), Jesús es revela com a “llum del món” que és capaç de donar la vista als cecs i de fer-nos veure la realitat amb uns altres ulls. I en l’evangeli de la resurrecció de Llàtzer (Jn 11,1-45, cinquè diumenge de Quaresma), Jesús plora amb nosaltres per la pèrdua i per la mort, i la seva paraula té la facultat de treure’ns de sobre llosa i mortalla per tornar a la vida. Tres evangelis potents que en la tradició de l’Església han configurat el camí catecumenal, és a dir, el camí dels qui desitgen el baptisme, que troba la seva màxima expressió simbòlica a la Vetlla Pasqual. El darrer diumenge de Quaresma és, de fet, el diumenge de Rams o de la Passió: el moment de recapitular tot el camí, l’hora de la veritat, la porta del misteri que traspassa la realitat de la mort.

Mentre escrivia això, em venien al cap les escenes dels tres nois de La Flauta Màgica, de Mozart, que acompanyen els protagonistes en el seu camí, i els aporten la flauta i les campanetes que els permetran superar les proves. En cert sentit, les lectures de l’evangeli de la Quaresma, aquest temps de recordar-nos que la fe no és fugida de la vida, sinó tot el contrari, ens aporten també pistes per tirar endavant: una forma de fer, el reconeixement de sentir-nos acompanyats, l’aigua per la nostra set, la llum per a la nostra vista, la força de Jesús que ens estira cap a ell, si ho volem. Ens deixa a punt per viure intensament la Pasqua.
(sortirà diumenge vinent a Catalunya Cristiana)

diumenge, 12 de febrer de 2017

I Fòrum global dels Amics del Desert

Orange and Yellow, de Mark Rothko 
Es va plantejar inicialment com una celebració d'aniversari dels Amics del Desert, però es va acabar convertint en una mena de jornada programàtica: aplec de meditadors arribats d'arreu d'Espanya, síntesi del recorregut d'aquesta xarxa que compleix tres anys un dia d'aquests,  propostes de futur, molts interrogants i incerteses... i silenci.
Més de 200 persones ens vam trobar a Colmenar Viejo, Madrid, per parlar-ne, per conèixer-nos, per fer silenci junts, per reflexionar críticament sobre l'itinerari seguit.
De fet, aquesta deu ser de les poques associacions on sóc que corre el risc de morir d'èxit: en  tres anys, 40 recessos d'iniciació, 10 d'aprofundiment, 3 tandes d'exercicis seguint el mètode Jalics; seminaris de meditació per tota la península; meditació amb professionals que acompanyen malalts terminals, entrada a dues presons... Sortides a Itàlia, Argentina, Mèxic, i programades a Equador i Perú.
A mi més aviat m'espanta i vaig veure que no era l'única a qui li passava. Per això crec que va estar molt bé poder parlar una mica de tot plegat.
La junta de la recentment constituïda com a associació canònica privada de fidels -abans era una associació civil- i Pablo d'Ors van preparar un document (amb portada de Rothko :)) on plantejaven uns quants interrogants de futur i aquells punts que semblaria que han de constituir la identitat de la xarxa. En vam parlar en grups i vaig entendre que n'haurem de continuar parlant durant molt de temps, perquè hi ha molta tela i algunes coses estan més aviat verdes, com és natural. Entre les qüestions més debatudes, la pluralitat, que és d'una banda un tret identitari d'una xarxa que acull i vol continuar acollint persones agnòstiques i, si convé, d'altres tradicions, però que cada vegada més es va afirmant en el cristianisme, cosa que desvetlla força recels, perquè no és fàcil. Com els desvetlla, deia una persona del meu grup, l'absolut protagonisme del Pablo, cosa inevitable i que no sempre és fàcil de gestionar. Un protagonisme que prové de la seva capacitat de lideratge i del seu èxit literari. Confesso que sovint no sé com situar-me davant la inqüestionable qualitat i individualitat de les propostes del Pablo d'Ors. Deu ser allò del carisma, que a mi més aviat em provoca urticària. Però, vaja, on hi ha una bona proposta, més val aprofitar-la, vingui d'on vingui. Ara bé, crec que en el futur moltes d'aquestes coses han de ser ben digerides col·lectivament, encara que hàgim de caminar a un ritme més lent.
Per a mi hi ha moltes coses a resoldre també com a organització: que sigui realment participativa i sostenible econòmicament, que s'articuli bé en el seu conjunt entre centres i perifèries, que poleixi el seu discurs, que formi degudament les persones que van fent de pal de paller, que s'obri a nous consiliaris -laics i capellans- dels que ja existeixen en les diverses realitats eclesials, que harmonitzi el procés mistagògic (és a dir, de progressiva entrada en el misteri) de la fe (o del silenci) de les persones que arriben amb les que ja tenen una llarga experiència; que treballi més seriosament el tema interreligiós; que sigui realment acollidora, etc. 
Amics del Desert pren com a patró i model Charles de Foucauld. M'agrada molt que sigui així. Foucauld, però, a més a més del desert, era home de pobresa i de servei reals, i crec que d'això no en parlem gaire. Un aspecte pel qual era especialment valorat pels musulmans que l'envoltaven.
Jo em vaig permetre posar l'accent en dues qüestions que em semblen també importants. Una, el tema de ser "pacificadors", bàsicament perquè l'expressió crec que no recull prou que de vegades cal ser en el conflicte. Cal ser-hi sense agressivitat, sense rancúnia, sense odi. Però avui dia, cal denunciar moltes coses i cal mullar-nos en situacions incòmodes. Crec que el silenci ajuda a viure-ho millor i a treballar la reconciliació, però treballar per la pau no s'ha d'entendre com inhibir-se dels problemes. I l'altra, que a força de parlar de pluralitat i d'amics, sembla que Amics del Desert sigui una bassa d'oli, i ho és, però l'amistat autèntica també passa de vegades per una dinàmica de respecte i tolerància mutus i exigeix un cert esforç. Els petons del whatsapp, tan profusament escampats, es mouen encara en la superficialitat.
Tot plegat, però, va ser una jornada d'alegria i agraïment, on vaig retrobar uns quants amics de Batuecas. Estic molt contenta de ser-hi, tot i ser una meditadora de sabata i espardenya.
Per cert, tenim una presidenta que balla super bé!!!
Comencem a fer silenci, uns a terra, els altres en bancs

Ens movem, en una lenta dansa, per no quedar encarcarats.


Pablo d'Ors

La junta

Treballant en grups




Aparcar com a tasca espiritual

Mai no havia tingut gaires ganes de tenir cotxe, però quan em vaig casar, va resultar que el marit venia com qui diu amb el cotxe posat, i vaig aprofitar l’avinentesa per treure’m el carnet. Vaig aconseguir-hlo al quart intent, amb 43 anys, complint tots els tòpics possibles: dona d’una certa edat, sense experiència i amb poca traça. No em fa por agafar el cotxe, l’utilitzo força, però em costa de fer maniobres. Per acabar-ho d’adobar visc en un carrer estret i transitat. Puc deixar el cotxe a casa. Hi ha dos guals, banda i banda del carrer, però la gent tendeix a deixar el cotxe a la vorera del davant. Per  a qualsevol amb més traça que jo, no és cap obstacle. Però jo suo de valent quan l’he d’entrar a casa. Tendeixo a quedar-me atravessada a la porta, i rasco el cotxe per la part del conductor o per totes dues.
Deu fer tres o quatre mesos que hem canviat de cotxe: ja està ratllat per diversos llocs i en sóc la responsable des del primer dia que el vaig agafar. Sort que a en Josep tant li fa, però a mi em disgusta enormement, entre d’altres coses perquè és com si portés un anunci que digués: aquesta-dona-no-sap-aparcar, cosa que, a més a més, és veritat.
Les ratllades del cotxe són evidents, davant dels altres i davant de mi mateixa. No les puc amagar.  Actuen com a mirall que tossudament retrata una realitat que m’agradaria maquillar o relativitzar. Però són allà i en el seu reflex s’hi reconeixen també moltes altres coses.
D’entrada, aquesta sensació que has d’acceptar unes quantes limitacions: la precipitació i la impaciència que són marca de la casa.  I per continuar, la sensació que hi ha coses que em depassen, per més que intenti superar-les. Encara que em proposi no deixar-me portar per la ira o per l’enveja o per la vanitat, hi caic una vegada i una altra. Encara que sé que la meva impaciència és un obstacle per al treball en equip i que he d’anar a un ritme que sigui bo per a tothom, corro en tot i per tot, i vaig a la meva. Em deixo portar per la mandra. Ensopego sovint amb algunes persones. Faig pagar el meu malhumor o el nerviosisme causat per l’excés de coses en què m’embolico en la persona més vulnerable que tinc a prop, que sé que  no té reflexos per protegir-se. Dedico més temps que no voldria al Candy Crush (nivell 2140 en aquest moment, que són moltes hores perdudes estúpidament!).
Portes enfora, no sé si aconsegueixo enganyar algú. Hi ha coses que no es veuen a primera vista, cal conèixer-me una mica per captar-les. Portes endins, hi ha dies que ho porto amb dolor, tot i que a mesura que em faig gran conservo millor l’autoestima.
I és que més val prendre’s’ho amb bon humor. Déu -i uns quants amics- m’estimen tal i com sóc, amb ratllades i esgarrinxades. Si em “ratllo” és que estic viva i em moc.  Quan en determinats moments em fa falta el cotxe, l’agafo encara que el faci malbé i que em posi en evidència. Faig el mateix amb la resta, conscient que he de tirar endavant a tot arreu on em moc: a casa, a la feina, amb els amics, a les entitats, a l’Església... Amb defectes i amb virtuts, en el que surt bé i en el que no, sense perfeccionismes i comptant que allà on jo no arribo, hi arribarà un altre i que el més important no sóc jo i les meves esgarrinxades, encara que deixin marca i encara que siguin molt evidents.  Hi ha qui diu que perdre la reputació és guanyar llibertat. Jo l’estic guanyant a marxes forçades.

Després d’escriure tot això em sento alliberada. Això sí, si mai veieu algú amb dificultats per aparcar, doneu-li un cop de mà!
(Publicat a Foc Nou un dia d'aquests)

dijous, 29 de desembre de 2016

El Poema de Nadal, amb Justícia i Pau

Fantàstica la interpretació aquest vespre del Poema de Nadal, de Josep M. de Sagarra, amb Pere Raich i Montse Toran; un acte organitzat per Justícia i Pau, a l'església de Sant Pau del Camp, a Barcelona, que comença a convertir-se en tradició.
Com que m'havien demanat que en fes la presentació porto uns quants dies llegint i escoltant aquest poema, que per si sol és una magnífica contemplació actualitzada del Nadal, encara que falti poc perquè se'n compleixi el centenari. Però cap de les versions que he escoltat iguala la d'aquesta nit. En Pere aconsegueix una sonoritat i una dicció úniques i et fa descobrir les innombrables capes del poema. Boníssim, també, per senzill i perfectament cantat (una joia!), l'acompanyament musical a cappella de la Montse. Crec que tots els presents hem contingut l'alè.
Això m'ha donat ocasió de conèixer altres textos del Segarra. En té algun de sorprenent, com aquesta balada de Fra Rupert, que recita admirablement Montserrat Carulla.
Us deixo amb la meva presentació, que també serà el nucli de l'article d'aquesta setmana a Catalunya Cristiana (és que no dono per pensar tantes coses diferents).

Fotografia de Jordi-Xavier Romero
La crisi econòmica, l’empobriment que porta a una desigualtat crònica, el terrorisme, l’allau d’expulsats de casa seva per la fam o per la guerra, la violència de les armes, ens han aportat una dosi considerable de realisme a l’hora de viure el Nadal. No podem pas fer veure, com el Càndid de Voltaire, que Déu es fa un de nosaltres en el millor dels mons possibles: vivim en un món en què la foscor, la por, la violència fan estralls. En un món on la fragilitat –com molt bé ens recorda enguany Càritas- ens fa vulnerables.
Però aquesta mateixa vulnerabilitat, que potser en els darrers anys no percebíem tan cruament, és la que ens fa veure com un tresor l’arribada de Jesús, que es fa un refugiat més, un sense llar, un aturat, un treballador sense drets, un nadó a la intempèrie, arribat en una família senzilla, on l’acollida passa per damunt dels convencionalismes, fruit d’una genealogia, que no és la dels millors, sinó que està plena de personatges com nosaltres, d’aspirants a Rabadà del Poema de Nadal. Jesús neix sense pors i neix sense privilegis. Neix perquè una noia senzilla, sense estudis ni títols ni reconeixements ni lideratges, confia en l’Esperit i arrisca el rol que li era reservat a la vida: el d’esposa de Josep; neix perquè el tal Josep és capaç de fer-se seva una família que no ha buscat. Una situació que se sosté únicament per la confiança.
Aquí hi ha la mirada de Déu i d’aquí surt la pau. Aquest és el nom de Jesús: Déu salva. I ho fa des de la fragilitat i del silenci. I ho fa amb infinita confiança en Déu, que vol dir sobretot confiança en les persones. Aquesta mateixa pau, la pau de l’alegria, del coratge, de la llibertat i de la tenacitat, és la que nosaltres tenim a l’abast i la que celebrem els cristians el primer dia de l’any, des del 1968 per desig de Pau VI. No és una pau impossible. Ahir mateix vam enterrar en Manel Andreu, home de pau i veí del Poblenou, militant de totes les lluites, que amb la seva manera de fer ens ha il·luminat i ens continua il·luminant.
Aquesta pau ens hauria de portar a relativitzar els conflictes amb els nostres veïns, a aprendre a perdonar i a dialogar, a respectar els nostres adversaris i enemics, a confiar en qui tenim al nostre voltant, a viure amb esperança, a compartir allò que som i que tenim, a mobilitzar-nos per una vida digna per a tothom i pels drets de les persones, a donar valor i qualitat a la vida política, a qüestionar el circuït de les armes. Jesús portarà la pau vencent les temptacions del poder, del diner i del prestigi i posant-se a tret. Nosaltres senzillament podem posar-nos en camí, sense por d’anar amb les mans buides. Josep M. de Sagarra, al Poema de Nadal, diu que hi ha molts camins que porten a Roma, però només un camí que porta a Betlem. Buscar la pau des de la nostra petitesa ens posa en aquest camí, encara que els nostres passos puguin semblar-nos insignificants i els nostres avenços, irrellevants. El camí de Betlem no està fet per als motors de gran cilindrada, sinó per als qui han de caminar amb crosses. No és una cursa de velocitat, sinó un espai de trobada, on ens ajudem mútuament a caminar. No és espai de xerrameca, sinó silenci atent i expectant.  Perquè és més important ser en el camí que arribar al final. Que passeu un molt bon 2017!